La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El bon lladre

Les obres irlandeses que he vist —tot i que no en són gaires— tenen totes una cosa en comú: que mostren personatges ben normals que parlen de temes quotidians, trivials, dels problemes del dia a dia. Són peces de dimensions reduïdes, tot el contrari de l’espectacularitat i la grandiloqüència, però això no impedeix que arribin i toquin la fibra sensible de l’espectador.

Aquest és també el cas d’El bon lladre de Conor McPherson. Un home senzill i arronsat explica la seva història fosca de quan es dedicava a la vida delictiva per encàrrec, i de com va anar a parar a la presó i va sortir-ne. És la història d’un perdedor narrada d’una manera tan humana i tan empàtica que fa que no veiem aquell home com un criminal, sinó com una persona marcada per unes circumstàncies vitals que no li han permès triar cap altre camí. És una història senzilla i planera que explicada d’una altra manera podria haver estat trepidant i plena d’emoció, però Conor McPherson no té cap interès en això, sinó que vol un protagonista vençut que susciti simpatia a l’espectador. Per això el qualifica de lladre bo, perquè en el fons, és una bona persona, i no algú malvat per naturalesa.

Josep Julien fa tota una creació d’aquest antiheroi. És un actor que mai no havia vist en directe, i que en la distància curta —era a primera fila— se m’ha revelat com un actor de raça, perquè no hi ha res més difícil que donar vida a homes i dones normals, sense excessos ni estridències. Julien va descabdellant un monòleg que fàcilment es podria fer avorrit, però que en la seva interpretació mai no perd interès ni pistonada, sempre volem saber com continuen les peripècies del bon lladre.

El bon lladre és d’aquelles obres que quan l’has vist et sembla poca cosa, però que com més hi penses, més detalls hi trobes que la fan intensa. No sotraga, però sí que commou; sembla fàcil, però recrear-se en les misèries quotidianes d’un home trist sense fer perdre l’interès és una feina àrdua. Per entendre’ns, El bon lladre és exactament als antípodes de Cels, de Wajdi Mouawad que actualment es pot veure a la Biblioteca de Catalunya. Amb un decorat minimalista n’hi ha prou perquè el protagonista ens faci partícips del seu món i de la seva història.

Només lamento dues coses d’aquesta obra: la primera, que l’espai Lliure estigués tan dolorosament buit, i la segona —potser relacionada amb la primera—, que només se n’hagin fet quatre representacions. De moment, no sembla que hagi de repetir a la cartellera teatral de la temporada propvinent. És una llàstima. A mi, que no m’agraden especialment els monòlegs, aquest em va commoure per la seva senzillesa i la seva proximitat. I també per la interpretació expressiva i entregada de Josep Julien.

Títol: El bon lladre
Autor: Conor McPherson
Traductor: Josep Julien
Director: Xicu Masó
Intèrpret: Josep Julien
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 3 al 6 de juliol

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.