Els homes són de Mart i les dones de Venus
D’entrada, he de dir que no he llegit el llibre homònim d’aquesta adaptació teatral. Sempre he pensat que els llibres d’autoajuda són per a dos tipus de persones: aquelles que estan emocionalment devastades i aquelles que són mentalment febles, sense capacitat de trobar per si soles solucions a circumstàncies adverses. En canvi, vaig decidir anar a veure la versió teatral del famós llibre de John Gray perquè vaig pensar que en seria una lectura en clau d’humor.
Certament, l’obra es podria qualificar de monòleg còmic, més per les exageracions de Jordi Martínez que pel text que interpreta. De fet, la versió està teatralitzada en forma de conferència de psicologia divulgativa, en què Martínez interpreta el conferenciant expert que explica de manera planera les diferències entre la ment masculina i la femenina. Tot i la bona interpretació de Martínez, però, pel meu gust l’obra no acaba d’agafar volada en cap moment, és massa seriosa per ser còmica i massa superficial per ser seriosa. Potser és culpa meva per haver-ne esperat una cosa diferent, tot i que no tinc clar quina.
Amb tres pissarres al darrere, el psicòleg va descabdellant els trets de la manera de ser masculina en una de les pissarres, i en una altra, els trets de la manera de ser femenina. Tot plegat ho amaneix amb anècdotes pròpies del personatge que interpreta, que no vaig trobar especialment divertides perquè eren d’una comicitat massa evident i poc elaborada.
Els homes són de Mart i les dones de Venus és el típic i clàssic tipus de monòleg amb el qual triomfaven actors com Andreu Buenafuente o Paz Padilla, i són precisament els monòlegs que a mi em deixen més aviat freda. S’ha de reconèixer que Jordi Martínez ho fa molt i molt bé, ja que aconsegueix omplir tot l’escenari, explicar coses serioses de manera divertida i no fer-se avorrit. Però és un monòleg massa convencional que només busca arrencar el riure fàcil.
El més curiós de tot és que en haver acabat la llista de trets masculins i la de trets femenins, jo em vaig sentir més identificada amb la primera que amb la segona. Deu ser per això que els llibres d’autoajuda no em convencen, perquè volen simplificar massa les emocions humanes per tal de fer-les intel·ligibles, quan en realitat són absolutament complexes i polièdriques i no admeten gaires generalitzacions. Per aquest motiu m’hauria agradat que la versió teatral satiritzés el llibre de John Gray.
És una obra bastant plana, que no fa rumiar, que fa riure una estona i prou, un monòleg tan pintoresc com intranscendent. Ara bé, potser sóc jo que no m’agrada aquest tipus de teatre. En general, m’estimo més que m’expliquin una història amb plantejament, nus i desenllaç, però això no vol dir que no hi hagi monòlegs boníssims que m’hagin apassionat, com ara Els dies feliços o El bon lladre. Els homes són de Mart i les dones de Venus no arriba a la categoria de xaronada, però em sembla que s’hauria pogut treure més partit del llibre.
Títol: Els homes són de Mart i les dones de Venus
Autor: Paul Dewandre (basat en el best-seller de John Gray)
Adaptació: Paco Mir
Director: Edu Pericas
Intèrpret: Jordi Martínez
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: del 22 de maig al 20 de juliol
Valoració: 2.5/5