La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Cels

Cels és una de les obres que integren la tetralogia de Wajdi Mouawad de la qual a Barcelona hem pogut veure Incendis i Litoral. La que falta és Boscos, que previsiblement no arribarà als nostres teatres. Si bé Incendis és un drama intensíssim que em va agradar molt, Litoral era una obra llarga, pesada i molt avorrida. Les meves impressions amb aquest autor eren, doncs, ambivalents, però quan vaig sentir Oriol Broggi parlant de Cels i va dir que era una obra absolutament contemporània que pivotava al voltant de pantalles d’ordinador, no vaig dubtar ni un moment que l’havia d’anar a veure perquè a mi l’estètica tecnològica em té ben fascinada.

Podríem dir que és una obra gairebé híbrida entre el teatre i el cinema, ja que les projeccions de vídeo hi tenen tant de protagonisme, que hi ha tres personatges que només apareixen en filmacions. Sense anar més lluny, el que interpreta Carles Martínez, que és clau a l’hora de desxifrar la intriga d’allò que l’equip està investigant. Com Incendis, és una obra monumental que l’efecte de les pantalles compartimentades multiplica. Malgrat que a escena, físicament només hi ha cinc personatges, tot sembla molt més gran.

Al principi, la història s’assembla força a qualsevol sèrie de televisió d’espionatge o d’antiterrorisme, tipus 24 o Homeland, però a mesura que l’acció avança tot esdevé més complex i arriba un punt que els cinc membres de l’equip no saben ben bé quin és el secret que estan buscant. Un cop han pogut accedir a l’ordinador clau per poder interceptar i controlar codis es produeix un gir de l’estratègia tàctica a la sensibilitat humana. Suposadament, els cinc membres de l’equip han de desactivar una bomba d’un grup terrorista, però no saben per on tirar, ja que el camí està sembrat de pistes falses.

Paral·lelament a la pressió a què estan sotmesos per trobar la localització de l’artefacte i desactivar-lo, hi ha les històries personals dels cinc personatges, cadascun amb els seus drames i misèries particulars, que al final s’entrecreuen amb la trama principal. És, doncs, una obra de grans dimensions en tots els sentits, l’espectacularitat feta teatre. El que és realment espectacular, però, és el final, un clímax immens on tot esclata, una explosió de llum i de so que culmina les hores de tensió acumulada en una catarsi que esdevé col·lectiva. Finalment ens adonem que l’objectiu dels terroristes no era cap govern, cap organisme internacional, ni tan sols cap poble. Allò que esdevé més preuat és l’art, per això els museus més importants del món són la diana.

Cels és una obra impressionant que requereix un director i uns actors esplèndids. Així ho ha demostrat un cop més Oriol Broggi, que ha fet ja uns quants muntatges teatrals d’espectacularitat escènica, i que ha fet conèixer Wajdi Mouawad a Catalunya. Als actors habituals de la Perla 29, en aquesta ocasió s’hi ha sumat Eduard Farelo, que fa un protagonista molt convincent, al costat de Xavier Boada, Xavier Ricart, Ernest Villegas i Màrcia Cisteró. I novament, la Biblioteca de Catalunya ha estat un escenari meravellós que ens ha fet vibrar perquè també es tracta d’una joia de l’arquitectura medieval catalana.

Títol: Cels
Autor: Wajdi Mouawad
Traductora: Cristina Genebat
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas; Carles Martínez, Àlex López, Enric Auquer
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 18 de juny al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.