Carmen
Títol: Carmen
Autor: Georges Bizet; llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, a partir de la novel·la de P. Mérimée
Repartiment: Anna Caterina Antonacci (Carmen), Nikolai Schukoff (Don José), Genia Kühmeier (Micaela), Ludovic Tézier (Escamillo)
Cor i orquestra de l’Òpera Nacional de París, dirigits per Philippe Jordan. Director d’escena: Yves Beaunesne
Lloc: en directe des de l’Òpera de la Bastilla de París, als cinemes Girona de Barcelona
Data: 13 de desembre
Si bé és cert que viure i gaudir de la música al natural és una experiència única i incomparable, la iniciativa de transmetre òpera en directe des dels principals teatres del món a través del cinema em sembla una idea molt reeixida. No s’hi percep la màgia ni la calidesa de la música en viu, però en certa manera l’espectador del cinema es fa una mica partícip del directe que viuen i veuen els espectadors que hi ha in situ al teatre.
Aquesta temporada podrem gaudir de força títols en aquest format des de la Scala de Milà, el Covent Garden londinenc, el Metropolitan de Nova York i l’Òpera de París, ja sigui al Palais Garnier o a la Bastilla. Va ser precisament des de l’Òpera de la Bastilla des d’on es va retransmetre Carmen. És un títol ple de força, impactant, seductor i magnètic. La música francesa del XIX té un aire mediterrani, colorista, impressionista, és etèria i lleugera, i Carmen també és així. Però no és en absolut una òpera lleugera; és una tragèdia la protagonista de la qual no és una dona, sinó una idea: la de la llibertat.
Carmen és un personatge que en realitat és un arquetipus: la dona lliure i independent que no es casa amb res ni amb ningú, que només es refia de si mateixa i que per això se sap esquerpa i solitària. És, doncs, l’antítesi de totes les heroïnes operístiques per antonomàsia. És l’estendard, la personificació de la llibertat individual, per la qual dóna la vida. L’aparença és la d’una dona bella i seductora que fa embogir els homes, però que no es pot enamorar de cap, perquè els seus principis, la seva manera de ser, li impedeixen crear lligams. És, doncs, un personatge absolutament atractiu i fascinant.
La producció de l’Òpera de la Bastilla va comptar amb un repartiment molt bo, però sense ser extraordinari. Anna Caterina Antonacci, que fa anys que té el rol de Carmen al seu repertori, no és una mezzosoprano, sinó que és una soprano amb una mica de greus -tampoc no gaires. Malgrat que canta molt bé, el timbre de soprano li resta tot el caràcter i el magnetisme amb què Bizet va dibuixar Carmen. Ser mezzosoprano no vol dir tenir uns greus potents, sinó tenir un timbre de veu fosc i càlid, distingible clarament a primer cop d’ull del d’una soprano. Antonacci és una soprano amb timbre de soprano i una mica de greus. És una llàstima perquè escènicament interpreta el personatge de manera impecable, però musicalment no és gens creïble. Nikolai Schukoff és un tenor austríac que ha fet sobretot repertori wagnerià, cosa que es nota perquè la veu, de timbre baritonal -sense ser baríton, però-, és força monolítica i a vegades li falten matisos. On se li van notar més les mancances líriques va ser a l’ària, que va cantar amb duresa i aspror, sense ni un bri de dolçor, i amb un agut fet en un pianíssim que gairebé semblava falset. De fet, en dues o tres ocasions la veu li va rascar al registre agut al llarg de l’òpera. Fora de l’ària, és un tenor que sap cantar bé, tot i que és força estaquirot, però li falta desesperadament flexibilitat i mal·leabilitat a la veu. La millor interpretació de la nit va ser la de la soprano Genia Kühmeier, que afortunadament vaig poder sentir en directe al Concertgebouw d’Amsterdam en el Rèquiem alemany de Brahms el proppassat mes de setembre. És una soprano lírica amb una veu preciosa i una projecció esplèndida, que canta amb una línia immaculada, amb dolçor i un agut fàcil. Va ser una Micaela deliciosa i la seva ària va ser una bressada de mel. Per acabar, Ludovic Tézier, que darrerament havíem vist al Liceu fent La forza del destino, va ser un Escamillo potent i extraordinari, amb una veu ampla i melosa i un estil perfecte. Crec que podem dir que és el successor de Thomas Hampson.
La posada en escena, a càrrec d’Yves Beaunesne, va ser magnífica i molt divertida. És una Carmen actualitzada, però barreja estils de moltes èpoques diferents. Per exemple, Carmen va tenyida rossa a l’estil Madonna, i Escamillo anava disfressat d’Elvis Presley. Al segon acte, la concurrència de la taverna de Lillas Pastia semblaven els personatges de Hair, però si agafem Carmen com a concepte, podem interpretar-ho com un antre de mala mort on es reuneixen una colla de personatges dels baixos fons de Sevilla. Només dues coses van grinyolar: d’una banda, al tercer acte, que representa una zona muntanyosa per on han de passar els contrabandistes, com que el decorat de fons no canvia en tota l’òpera, les muntanyes no es veien enlloc i s’havien d’intuir. De l’altra, Don José no mata Carmen d’una ganivetada després de barrar-li el pas, sinó que l’estrangula amb un vestit de núvia mentre tots dos canten immòbils. No lligava la violència del diàleg amb la tranquil·litat d’ells dos. En canvi, el que sí que va aconseguir Beaunesne van ser molts quadres plàstics quan reunia els membres del cor, incloent-hi el cor de nens, i el joc de llums, bàsicament de tons ocres, moltes vegades feia semblar l’escenari com si fos una tela pintada.
Per acabar, l’orquestra va tocar de manera esplèndida i el ritme que va dur Philippe Jordan va fer brillar tothora la música de Bizet i va saber-li donar tots els matisos i treure tots els tons de la tragèdia. En definitiva, una producció brillant que, encara que hàgim hagut de veure a través d’una pantalla de cinema, va valdre molt la pena perquè, al capdavall, va ser una representació en directe.