La síndrome de Stendhal

Títol: Belshazzar, HWV 61
Autor: Georg Friedrich Händel
Intèrprets: Allan Clayton (Belshazzar), Rosemary Joshua (Nitocris), Caitlin Hulcup (Cyrus), Iestyn Davies (contratenor), Jonathan Lemalu (Gobries)
Cor i orquestra Les Arts Florissants, dirigits per William Christie
Lloc: l’Auditori
Data: 9 de desembre

Sempre és d’agrair que una sala de concerts programi un oratori de Händel que no sigui El Messies, i més encara, si és en una interpretació magnífica, brillant i pletòrica com la que vam poder veure ahir a l’Auditori de Barcelona, interpretada per un dels millors conjunts especialitzats en música barroca com són Les Arts Florissants, dirigits com sempre, pel seu titular, William Christie.

El programa era, doncs, molt ambiciós, i per dur-lo a terme Christie es va envoltar d’uns solistes de luxe, encara que no tots van estar al mateix nivell d’excel·lència. Si comencem parlant de la seva formació, Les Arts Florissants, per a mi va ser la primera vegada que la sentia en directe, després d’haver-ne escoltat manta vegades l’enregistrament d’Alcina amb una Renée Fleming absolutament rutilant. És una orquestra reduïda que toca amb instruments d’època i a la qual Christie sap treure aquell so tan propi de la música barroca, adust i ple de contrastos. El cor, format per vint-i-sis cantaires, va sonar com una massa compacta que causava veritable impacte dins una història bíblica com la de Belshazzar.

Pel que fa als solistes vocals, cal destacar-ne tres: la Nitocris de Rosemary Joshua, el Belshazzar d’Allan Clayton i el Daniel de Iestyn Davies. Joshua és una soprano de veu no gaire gran però molt ben projectada i absolutament robusta, que mai no produeix un vibrato excessiu ni surt de lloc. Té caràcter i personalitat i canta amb una línia molt adequada per al barroc. Clayton va ser un tenor també molt robust, que va donar signes d’autoritat amb una veu granítica i molt ben projectada. De timbre líric però amb força, va transmetre la gran personalitat del seu personatge. El contratenor Iestyn Davies té una veu ampla i penetrant que mai no s’escapa i que se sent còmodament en tots els registres. Van ser els solistes que més van brillar. D’altra banda, la mezzosoprano Caitlin Hulcup en el paper transvestit de Cyrus, va fer sonar una veu molt bonica però a la qual mancava projecció. La primera ària va ser força deslluïda però després va trobar el camí. Em va recordar força la manera de cantar de Frederica von Stade. Per acabar, el solista menys brillant va ser el baix baríton Jonathan Lemalu, amb una veu que semblava una columna monolítica que li costava de bellugar. No va donar gaires matisos a les seves àries i tampoc no va quedar gaire identificat amb el personatge.

Però un oratori no és una òpera, sinó que és un tipus d’obra molt més hieràtic, en què no és tan important la individualitat dels solistes com el conjunt de la interpretació, i William Christie va fer brillar tot el conjunt d’una manera absolutament esplèndida. Va saber transmetre a la perfecció la història bíblica basada en el Llibre de Daniel i va treure el so propi de la música del barroc amb puresa i contrastos molt marcats.

Aquest ha estat un dels grans concerts de l’any 2012, i al costat de la Passió segons sant Mateu que va dirigir Philippe Herreweghe l’abril passat al Palau de la Música, han estat els dos millors oratoris que he vist enguany a Barcelona.