‘A tammurriata

La tammurriata és un ritme, un cant, un ball i una festa. Pren el nom de l’instrument amb el qual es toca, el tammurro o tammurriello, instrument bàsic també per la taranta (o tarantella) i per la pizzica de la Puglia, bàsicament un pandero, més ben dit molts panderos, com més millor, acompanyats amb altres instruments de percussió com el putipù (simbomba) i el triccheballacche (tres martells de fusta, el del mig fixe que es colpeja amb els altres dos). Els balladors toquen castagnette, més estretes i lleugeres que les nostres. Els cantadors disposen d’un enorme repertori d’estrofes que acosten improvisant. Tradicionalment lligades a romeries a les set Madonne de  la zona al voltant del Vesuvi i a la Costiera Amalfitana,  ara se celebren tammurriate més sovint i per motius més variats, jo n’he vist al final d’una manifestació o en festes diverses, espontànies o organitzades.

Segurament la cançó més famosa és la Tammurriata nera. És del 1945 i parla (amb ironia i amb delicadesa) del fet insòlit que en aquells mesos, a Nàpols,  estaven naixent xiquets negres (l’any abans havia arribat la V armada nordamericana a la ciutat). Renato Carosone la va afegir al seu repertori i el 1974 la Nuova Compagnia di Canto Popolare en va fer una versió que es va fer molt famosa. És la cançó que canten els músics de la trattoria a Ladri di biciclette, de Vittorio de Sica, ací el fragment.

 

 A vull llegir…la lletra (en napolità)

Io nun capisco ‘e vvote che succede
e chello ca se vede nun se crede!
È nato nu criaturo è nato niro
e ‘a mamma ‘o chiamma Ciro,
sissignore, ‘o chiamma Ciro

Seh gira e vota seh
seh gira e vota seh
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

Ne parlano ‘e commare chist’affare:
"Sti fatte nun so’ rare
se ne vedono a migliare!
‘E vvote basta sulo ‘na guardata
e ‘a femmena è rimasta
sott”a botta mpressiunata!"

Seh ‘na guardata seh
seh ‘na mprissiona seh
va truvanno mo’ chi è stato
c’ha cugliuto buono ‘o tiro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

‘O ditto parularo: "Embè parlammo
pecché si raggiunammo
chistu fatto ce ‘o spiegammo!
Addó pastine ‘o grano, ‘o grano cresce,
riesce o nun riesce
semp’è grano chello ch’esce

Meh dillo a mamma meh
meh dillo pure a me
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a che

Napoli ha due santi

L’altre dia parlava de San Gennaro, però a Nàpols hi ha dos sants, San Gennaro i Maradona (a la foto, un altaret amb tots dos). Des que Maradona va arribar, al 1984, l’entusiasme dels napolitans va ser enorme. Tres anys després, el 10 de maig de 1987, Nàpols va esclatar en una festa que va durar quinze dies. Aquell dia es van proclamar campions de lliga per primera volta en la història. Diuen que els brams i els bots de la gent quan l’àrbitre va xiular el final del partit van ser registrats pels sismògrafs…no he trobat evidències enlloc, he preguntat a alguns amics napolitans i tots m’han dit que és cert, alguns m’han dit, fins i tot, quin grau de l’escala Richter…

Nàpols es va omplir de gent, de petards, de pancartes i de joia, algunes de les pancartes són molt bones: Scusate il ritardo (perdoneu pel retard), Se è nu suonno, nun me scetate (si és un somni, no em desperteu), Napoli ha due santi, San Gennaro e Maradona.

Però el millor és una pintada que va aparèixer el matí següent al mur exterior del cementiri: Guagliu’! e che ve sit pers! (Xavals! el que vos heu perdut!). Enmig de la festa i del rebombori algú va pensar en els pobres morts que s’ho havien perdut.

Moravia

"La memòria és un sac ple d’andròmines que roden fora per casualitat i acaben meravellant-te, com si no hagueres segut tu qui les ha recollit i les ha transformat en objectes preciosos"    Alberto Moravia

Hui fa cent anys va nàixer a Roma Alberto Pincherle (Moravia era el cognom de l’àvia). Acaben de publicar una novel·la inèdita i inacabada I due amici, no estic massa segura que siga just publicar aquestes coses, inacabades i que no sabem si l’autor haguera volgut publicar. Quan vaig llegir El primer home d’Albert Camus, pòstuma i inacabada, em sentia com si estiguera escoltant darrere la porta. Tornant a Moravia, a mi, més que les novel·les m’agraden els relats, sobretot els Racconti romani, relats molt curts, quasi fotos de la vida quotidiana a la Roma dels anys cinquanta.

Impossible oblidar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridar a Campo de’ fiori al funeral del seu amic de l’ànima, Pasolini: "Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat".

Cant d’Ulisses

Ahir em va dir un amic que han traduït al català els relats que faltaven de Primo Levi, bé. Estaria molt bé que traduïren també l’única novel·la de l’escriptor torinès Se non ora, quando?, del 82 (en espanyol la va publicar Alianza). A mi em va agradar molt, explica la història d’una banda de partisans jueus a Polònia. Tot i que el llibre està tot amerat d’ironia dolça, és terrible, com altres llibres de Levi.

Hui pensava en Primo Levi, jo vaig llegir Si això és un home en català. Després va ser un dels primers llibres que vaig llegir en italià. Si això és un home és un dels llibres més pertorbadors que he llegit mai. A tot el llibre hi ha cites, explícites o no, a l’infern de la Divina Comèdia. A un passatge del llibre, enmig de l’horror del camp, en un moment de relativa tranquil·litat, un company francès, li demana a Primo Levi que li ensenye italià, Levi ho fa recitant-li el Cant d’Ulisses de l’infern de la Divina Comèdia, a voltes no recorda tots els versos, a voltes els recorda malament, però continua.

"Considerate la vostra semenza:

Fatti non foste a viver come bruti,

Ma per seguir virtute i conoscenza"*

I a Auschwitz, al bell mig de l’infern, la poesia va ser "com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc"*.

M’estava mirant el meu exemplar en català del llibre, és un regal i qui me’l va regalar va escriure a la dedicatòria que és un llibre que parla de la dignitat i la grandesa humanes. Té raó.

.

* Considereu si us plau la vostra sement: / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida / amb la virtut i amb el coneixement. De Si això és un home, edicions 62, la traducció és de Francesc Miravitlles, la traducció de l’estrofa de la Divina Comèdia és de Josep M. de Sagarra

22 de març de 1944

El 13 de març de 1944 ‘a muntagna (com anomenen al Vesuvi els que hi viuen) es va despertar. Els habitants de Nàpols i dels pobles sota el volcà no li van fer massa cas, tenien altres problemes, els angloamericans havien alliberat la ciutat poc abans i en aquells dies els alemanys estaven bombardejant molt durament la zona. El dia 18 la cosa va començar a fer-se més seriosa i el 19, rius de lava van començar la lenta relliscada cap a les zones habitades.

Els habitants de San Sebastiano, poblet de 2000 habitants construït en una llengua de terra envoltada de camps de lava de l’erupció de 1872, veien impotents com la lava s’arrimava inexorablement al poble. El dia 22, quan ja estava arribant, la gent del poble va dur al patró, San Sebastiano, en processó, cap a on la lava estava començant a destruir les cases. La devoció era tanta (i la desesperació) però el miracle que li demanaven al sant era molt gros: aturar una muntanya de lava bullent. Van pensar que potser era massa per a San Sebastiano, si algú els podia ajudar era San Gennaro, el de veritat, el de la catedral de Nàpols. Van decidir portar a San Gennaro, des de Nàpols, però per no ofendre a San Sebastiano ho van fer d’amagat, la imatge de San Gennaro anava al final de la processó embolicada amb un llençol i la van deixar darrere d’un cantó per a que San Sebastiano no se n’adonara.

Malauradament ni els dos sants junts van poder aturar la lava i més de mig poble va quedar completament destruït. Els operadors de cine de la V Armada van filmar imatges terribles de la destrucció del poble i Norman Lewis, agent del servei d’intel·ligència anglès ho explica en l’excel·lent Nápoles 1944 (Muchnik Ed.).

Rita Levi-Montalcini

Millor afegir vida als dies que dies a la vida. Rita Levi-Montalcini

La bellíssima dona de la foto és Rita Levi-Montalcini. Va nàixer a Torí el 1909. Des de molt xicoteta va haver de lluitar per imposar la seua passió per l’estudi contra la severitat del pare i l’austeritat de les tradicions familiars. Ho va aconseguir i es va llicenciar en medicina el 1936. Tot i la seua ferma determinació a seguir amb la carrera acadèmica com a assistent i investigadora en neurobiologia, va haver d’abandonar l’hospital on treballava a causa de les leggi raziali feixistes: la medicina era una de les professions prohibides als jueus. Es va muntar un xicotet laboratori a casa (a la Robinson Crusoe, diu ella) per poder treballar i, en aquest període va descobrir la seua vocació: la recerca pura. Deixa Itàlia i quan els alemanys envaeixen Bèlgica, on s’havia refugiat, torna i es refugia a Florència. Allà, al 43, entra en la clandestinitat i comença a ajudar als partisans com a metge i, a més, esdevé una excel·lent falsificadora de documents.

En acabar la guerra va tornar a Torí i a la seua faena, fins que una universitat nord americana la va convidar per sis mesos i s’hi va quedar vint anys. Allà va desenvolupar les recerques per demostrar una intuïció que havia tingut al seu xicotet laboratori clandestí al dormitori de casa, i el 1952 ho va aconseguir:  va demostrar que existeix un factor específic que determina el creixement de les neurones. Els seus descobriments anaven contra el propugnat per Ramón y Cajal, que deia que el sistema nerviós està rígidament programat i no és modificable per les condicions ambientals o epigenètiques. El 1986 li van concedir el Premi Nobel de Medicina pel descobriment del Factor de Creixement Nerviós i l’estudi dels seus efectes en el desenvolupament del sistema nerviós.

L’any 2001 va ser nomenada senadora vitalícia pel President de la República. Ara que la majoria al senat és molt justeta, la dreta esperava que la Montalcini, que té 98 anys, sovint no aniria o no votaria. La determinació de la senyora, que l’altre dia va resistir una sessió de 16 hores, l’ha convertida en víctima d’atacs polítics i personals als quals ha contestat amb l’elegància i la força de la caracteritzen. Com diu ella mateixa: "Sóc dona, vella i jueva; sóc la demostració que es pot fer molt tot i les condicions de desavantatge". Crec que la seua autobiografia no està en català, en castellà: Levi-Montalcini, Rita, Elogio de la imperfección, Ediciones B, Barcelona, (1989)

Fabrizio De André

Els divendres música, hui una joia: Fabrizio De André, cantautor genovès, el meu preferit dels cantautors italians. Una carrera amb 13 discs bellíssims, amb lletres precioses i una veu profunda i trencada. Hi ha també tres discs en directe publicats després de la seua mort el 1999 (vaig arribar tardíssim). Jo vos aconsellaria Fabrizio De André in concerto, del 99 o Creuza de Mä, del 84, el meu preferit. La cançó (en genovès) és la que dóna títol al disc. (hi ha subtítols en italià)

La lletra, a vull llegir…

CREUZA DE MÄ

Umbre de muri muri de mainé
dunde ne vegnì duve l’è ch’ané
da ‘n scitu duve a l’ûn-a a se mustra nûa
e a neutte a n’à puntou u cutellu ä gua
e a muntä l’àse gh’é restou Diu
u Diàu l’é in çë e u s’è gh’è faetu u nìu
ne sciurtìmmu da u mä pe sciugà e osse da u Dria
a a funtan-a di cumbi ‘nta cä de pria.
E ‘nt’a cä de pria chi ghe saià
int’à cä du Dria che u nu l’è mainà
gente de Lûgan facce da mandillä
qui che du luassu preferiscian l’ä
figge de famiggia udù de bun
che ti peu ammiàle senza u gundun.
E a ‘ste panse veue cose che daià
cose da beive, cose da mangiä
frittûa de pigneu giancu de Purtufin
çervelle de bae ‘nt’u meximu vin
lasagne da fiddià ai quattru tucchi
paciûgu in aegruduse de lévre de cuppi.
E ‘nt’a barca du vin ghe naveghiemu ‘nsc’i scheuggi
emigranti du rìe cu’i cioi ‘nt’i euggi
finché u matin crescià da puéilu rechéugge
frè di ganeuffeni e dè figge
bacan d’a corda marsa d’aegua e de sä
che a ne liga e a ne porta ‘nte ‘na creuza de mä.

Galtades a dreta

El darrer cap de setmana Forza Italia va organitzar paradetes per recollir firmes per "enviar a casa el govern de Prodi". En les últimes setmanes Berlusconi anunciava a tort i a dret que el govern cauria en les votacions dels pressupostos, no va ser així i això el va deixar una mica descol·locat. Però Il Cavaliere no decep mai el seu públic i diumenge va anunciar que havien recollit 7 milions de firmes (ara diuen que 10), que no ha vist ningú, i en mig de l’eufòria d’aquest anunci, diumenge per la nit, va proclamar el naixement del seu nou partit, que es dirà, alguna cosa com Partito Italiano del Popolo delle Libertà (no n’estic massa segura, perdoneu, però ni els periodistes s’aclareixen). Diu que s’ha vist obligat a fer-ho per "l’ensordidora protesta del poble italià que em demanava que assumira la responsabilitat d’enfrontar-me a un sistema de poder que, amb arrogància sense igual està destruint el país". El poble ho demana i ell que és el rei de la improvisació, respon. Que al centre-esquerra els ha costat sis anys fer el nou partit? ell el fa en trenta segons. Era digna de veure’s la cara de pòquer dels caps de Forza Italia quan els periodistes, minuts després de l’anunci, els preguntaven si ja ho sabien o havia estat una sorpresa.  

A l’anunci de la creació del partit i al de que "les portes del nou partit estan obertes, qui vulga que vinga", la reacció dels aliats de Berlusconi, els dos principals partits de la dreta, AN (ex feixistes) i UDC (exdemocristians) ha segut un unànime NO, s’han enfadat i porten tres dies insultant-se pels diaris i les teles. La coalició de dreta s’ha trencat i ara està per veure com es reorganitzaran. Supose que Prodi està que no s’ho creu, ha passat d’estar a punt de caure a veure com els adversaris es donen galtades entre ells. Veurem quina és la pròxima jugada del Cavaliere. En les pròximes setmanes en sentirem de grosses.

Show must go on!

Danys morals

Quan el 8 de setembre del 43, Itàlia va firmar l’armistici amb els aliats, el rei va fugir a corre cuita sense donar cap disposició a l’exèrcit (de fet sense anunciar l’armistici, ho van fer els aliats) i abandonant Roma (i Itàlia) en mans dels alemanys que el van deixar fugir. Això va comportar la captura de centenars de milers de soldats i la mort de molts d’ells i de molts civils.

El 2 de juny del 46 el poble italià decideix en referèndum que l’estat italià serà una república, que és proclamada el 18 de juny de 1946. Els Savoia, no en reconeixen el resultat i abandonen Itàlia. La nova constitució republicana els prohibeix l’entrada al país.

Vittorio Emanuele Alberto Carlo Teodoro Umberto Bonifacio Amedeo Damiano Bernardino Gennaro Maria di Savoia, va viure a Suïssa fins el 2002, quan li va ser permesa l’entrada a Itàlia. Als anys setanta va ser investigat per tràfic internacional d’armes (sembla que treballava per al xà Reza Pahlevi). Membre no. 1621 de la lògia  P2. Poc després d’entrar a Itàlia, va ser detingut per associació criminal, corrupció i explotació de la prostitució. El fill no, el fill fa anuncis a la tele d’olives farcides i de cebes en vinagre. 

Ahir van anunciar que havien denunciat a l’Estat Italià per danys morals i que demanen 260 milions d’Euros, a més de la restitució dels bens confiscats quan van fugir.

Amb aquesta gent ni exilis ni bobaes, els francesos sí que en saben.

Ròmul i Rem

Sílvia, descendent d’Enees, arribat a les costes del Laci fugint de Troia, va ser obligada pel seu oncle Amuli a fer-se vestal, per ésser segur que no tindria descendència. Amuli havia matat a son pare, el rei Numitor, i a tots els seus germans.

"La vestal Sílvia va anar a la font a buscar aigua per rentar els objectes del ritu; cansada es va asseure a terra per refrescar-se amb el pit descobert, de tal manera que l’ombrívola dels salzes, el xerroteig dels ocells i la remor de l’aigua li van produir un profund son. Veient-la Mart va sentir desigs lascius i la va posseir." Ovidi, Fastos III 11-25 i 73-80

En van nàixer dos bessons, Ròmul i Rem, que l?oncle de Sílvia, el rei Amuli, va fer abandonar a una cistella al riu Tíber. La cistella va embarrancar i la lloba Luperca els va alletar. Anys després,  Ròmul i Rem van fundar la ciutat de Roma, a una plana vora el Tíber, el 21 d’abril del 754 a.C.

Fa una estona, el ministre dei Beni e le Attivitá Culturali, ha fet un anunci increïble: han trobat el Lupercale, el lloc on la lloba va alletar els bessons, o si més no, el lloc on els antics romans creien que això havia passat i van mantenir un culte que va durar fins el segle V d.C. (això ho sabem perquè un papa en va prohibir el culte).

Sembla que el lloc és una cova en part natural i en part artificial, l’han trobada al Palatino, a tocar del palau d’August, a 16 metres de profunditat. No hi han entrat, però amb una sonda han fet les fotos que han mostrat a la premsa.