Sobre les reflexions als moviments dels Indignats dels darrers dies. Una constant en les anàlisis del fenònem remet al fet d'identificar aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que es reflexiona sobre el seu alt índex d'atur. Ho podem veure, per exemple, en l'editorial de Vilaweb de dimecres, Un fil molt fi, on Vicent Partal ens defineix aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que convocada a la desocupació. És un bon reflex de la situació paradoxal que vivim, però entre tants analistes fins sorprèn que ningú n'exprimeixi la impostura. Un jove, i ben preparat, no pot ser de cap manera un convocat a la desocupació. Podem caure en la simplifcació de creure que tot és culpa del sistema, però això no hauria d'aplicar sobre un jove ben preparat, perquè fins i tot en un règim despòtic, un jove ben preparat té prou empenta com per tirar endavant tot solet. En algun moment o altre ens haurem de fer la reflexió d'acceptar que un dels principals problemes és que els nostres joves no estan ben preparats, o bé que no ho estan de forma adequada al país que tenim. No es tracta de donar culpes a cap generació en concret o al sistema docent, però sí que hauríem ser capaços de veure que tenim un greu problema de formació, agreujat també per una indústria cultural i audiovisual que tendeix a adormir consciències. Segurament els 40 anys d'anestèsia franquista, seguit d'una generació d'ensenyants adoctrinats en el marxisme, més 30 anys del populisme de la monarquia parlamentària, i d'unes escoles elitistes de negocis que orienten cap a les engrunes de l'estat, han acabat creant un esperit general de funcionari. Els nostres joves aprenen bàsicament a fer de funcionaris i no saben fer res més. Mentre l'estat els proporcioni una feina ben pagada i estable no hi ha cap problema, però a partir del moment que l'estat no és prou fort com per mantenir tota la massa social, se'ls exclou del sistema. Malauradament no som noruecs, i en algun moment algú els haurà d'explicar que de l'estat no en poden esperar res de res, i que la vida se l'hauran de buscar solets, o a l'estranger. Aquesta és la tragèdia.
S'ha de reconèixer que el MHP de la Generalitat, Artur Mas, ho està fent molt bé. L'únic problema que li veig és que sembla que s'hagi equivocat de país. Vull dir que utilitza unes formes i una capacitat de diàleg pròpies d'un país democràtic, i és evident que de fa uns anys, el Regne d'Espanya, no té cap mena d'interès ni en el diàleg, ni en la democràcia.
Els resultats de l'encaixada de mans han estat: 759 milions endarrerits de l'any 2.008 de la disposició addicional tercera de l'estatut -de manera il·legal quedaran pendents les partides dels anys 2.009 i 2.010-. I la possibilitat d'endeutar-se fins a 2.500 milions per pagar les factures més immediates. Per altra banda la ministra d'anti-economia, Elena Salgado, ens ha proposat que per reduir la despesa augmentem els impostos que depenen de la Generalitat, al mateix temps que està reclamant que no n'hi ha prou amb una reducció de la despesa d'un 10%.
Són encomiables els esforços de la Generalitat per reduïr despesa i rebaixar el dèficit, però, hi ha algú més que estigui reduïnt despesa? L'única dada que en podríem tenir seria l'anunci de la reducció del dèficit al 5.1%, però en aquella ocasió, la ministra d'anti-economia es va oblidar, segurament intencionadament, de donar les dades relatives a la despesa. Molt probablement la reducció del dèficit està molt relacionada amb l'augment dels impostos del 2.010, i molt poc relacionada amb la reducció de la despesa. ¿Hi haurà algun dia algun periodista del Financial Times que expliqui a la senyora Merkel qui són els únics que estan fent realment els deures?
Recomano llegir un l'article de Xavier Vidal-Folch a El País -diari ben poc sospitós de catalanisme-, "La locomotora ya crea empleo", d'on he seleccionat el següent fragment, ben aclaridor:
Destripando los datos de la EPA del segundo y tercer trimestre de
2010 (pronto lo haremos con los del último), la población ocupada
aumentó en España (redondeando) en 152.600 personas. De ellas, 115.500
eran asalariados privados: pero de estos, 109.800 fueron contratados en
Cataluña, por lo que el resto solo aportó 5.700. Cataluña creó pues el
95% de los empleos más (en teoría) directamente productivos, los
privados.Los empleos públicos aumentaron en toda España en
87.500; pero en Cataluña se destruyeron 19.700, por tanto en el resto se
crearon 107.200. Es decir, el empleo creado en el conjunto, Cataluña
aparte, fue de funcionarios y asimilados en su abrumadora mayoría.
Faltaria revisar les dades del darrer trimestre del 2.010 -que no han estat especialment bones per Catalunya-, però si ens mirem el resum de Xavier Vidal-Folch fins al tercer trimestre, podríem dir que aproximadament per cada lloc de treball no públic que es genera a Catalunya, al conjunt de la resta de l'estat es genera "un funcionari".
És evident que aquest ritme no es podrà mantenir gaire temps, i també és evident perquè tenen tant interès a mostrar Catalunya com una comunitat autònoma que malbarata desmesuradament. Mentre tinguin un lloc on anar acumulant deute -com faria qualsevol empresa que desviés els actius tòxics a una filial que deixar caure-, ells podran anar presentant uns comptes raonables, al mateix temps que assenyalaran un culpable de la distorsió dels sistema. Sovint s'ha dit que Espanya és una economia massa gran per ser rescatada com Portugal, però també vaig escoltar com Victor Mallet -el famós corresponsal a Espanya del Financial Times- parlava de Catalunya com una economia de dimensions similars a les de... "Portugal".
Ara que el govern espanyol s'ha decidit a nacionalitzar les caixes, seria bo de recordar l'article de l'Alfons López Tena del 12 de juliol del 2009, Catalunya sense caixes. En el futur hauríem de saber discernir entre aquells que ens van explicar el que passaria realment, i aquells que ens van dir que no hi havia lloc per aventures arriscades. Ja es comença a veure qui tocava realment de peus a terra, i qui somiava truites.
El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: "La present crisi
donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar
Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes
socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de
l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies,
és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes." Vuit
mesos després, ja tenen l'instrument legal, aprovat inicialment pel
govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés
espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i
del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya.
D'ara endavant són el Banc d'Espanya i el govern espanyol qui poden
obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes
espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin
cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus
consells d'administració, prendre el control de la direcció, i cessar i
nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes
d'altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les
espanyoles.
COM QUE AQUESTS PODERS exorbitants del govern espanyol, sota la capa
del Banc d'Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica
espanyola anomenada Estatut d'Autonomia (sic) de Catalunya, és possible
que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol,
nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l'Estat 9
de cada 10 recursos entre l'Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena,
mana. En tot cas, l'eventual recurs català no suspèn l'entrada en vigor i
aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal
Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys,
a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis
catalanes, que en suspenen l'entrada en vigor i l'aplicació. Encara
estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara
la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives
catalanes, o les reformes universitàries d'en Mas Colell.
EN L'IMPROBABLE CAS QUE EL TRIBUNAL Constitucional tingui la
intenció, al cap de vuit anys, d'anul·lar la llei espanyola recorreguda,
el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té
molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que
comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria,
encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle
repetitiu i perpetu d'impotència catalana i domini espanyol. No és,
però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la
llei de presa de control de les caixes catalanes d'enguany, perquè quan
es carregui l'Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del
PSOE (irrellevància): "la competencia estatutaria sólo podrá
desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o
no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse
por la legislación del Estado". Tots els jutges a l'una, i aviat,
diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin,
que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l'Estatut d'Autonomia
(sic), ara i per sempre.
RES NO PODRÀ IMPEDIR QUE ELS espanyols es quedin les caixes catalanes
que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi
injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als
ciutadans i empreses catalanes per l'espoli fiscal de més de 20.000
milions d'euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep
de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a
les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no
en té sempre és possible crear-l'hi com s'ha fet altres cops:
1. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya estenen rumors sobre el
risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva
insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.
2. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya escanyen els directius de
qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal.
Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.
3. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya aconsegueixen el
processament dels directius de qualque caixa per l'Audiència Nacional,
els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la
mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar
mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.
4. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya convencen els directius
recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics
perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor
deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que
segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar
així, facin vostès memòria gasosa.
NINGÚ NO HA DIT MAI QUE CAP de les caixes catalanes estigui en
perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de
liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d'estalvis és
sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot
això és cert, però no es tracta d'això, sinó de manar, de poder en
majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la
mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són
al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i
l'objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs
on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves
empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs
catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés
que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb
Felipe González, ara comença la fase final de l'ofensiva per deixar
Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González,
van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals
adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb
els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions
socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs
espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners,
també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran.
Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o
no en saben, o no volen, o no poden.
Que l'oposició nacionalista del PP i UPyD carregui contra les autonomies és la demagògia a la que ens tenen habituats. És el discurs del falangisme de tota la vida, reciclat a un llenguatge més refinat que es pugui camuflar rera uns fingides proclames democràtiques. Però que ho faci el govern espanyol, d'un partit que és el principal beneficiat en el repartiment de les finances autonòmiques, denota més aviat un signe de debilitat. Si el senyor Zapatero carrega contra les autonomies, és senyal que ja no saben d'on treure els diners.
No ens perjudica especialment entrar en aquest debat, més aviat ens afavoreix en tenir l'oportunitat de posar les cartes damunt la taula, i obligar al contrincant que ens mostri les seves. Cal que deixem de magnificar l'autonomia com un estat ideal del que no podem cedir ni un pam. L'anomenat -el mal anomenat- estat de les autonomies, ha estat una ruïna contínua i planificada del nostre país. Qualsevol reforma que ens vulguin fer en el sentit econòmic, no ens pot perjudicar més encara, perquè el repartiment és impossible que sigui més injust del que ho és actualment. El problema que tenim amb l'autonomia és més aviat d'ordre sentimental, no volem cedir gens perquè entenem que més enllà de l'economia se'ns volen endur la cultura i la llengua. Hauríem de saber abstraure els dos temes i entendre que si no resolem el tema econòmic, el cultural ja el tenim perdut -com succeeix normalment en qualsevol societat decadent-.
Cal entendre també que d'autonomia no en tenim, ni n'hem tingut de fa molts segles. Per poder parlar d'autonomia, hauríem de poder dir que som autònoms, és a dir, que ens governem per nosaltres mateixos. Si tinguéssim autonomia seríem plenament competents en els poders legislatiu i judicial, o en podríem establir el grau d'autonomia, i tant el TC com el TS ens han deixat ben clar que no és així. L'Estat que en diuen de les autonomies, no és altra cosa que una simple descentralització administrativa de país unitari, que no ens deixa gaire més que quatre polítiques culturals -també ja qüestionades pel nacionalisme espanyol-. Seria més correcte parlar de l'Estat de les Regions, de les Comunitats, o de l'Estat del cafè per tothom, perquè d'autonomia, no n'hi ha per enlloc.
Hauríem de veure que el principal beneficiat de l'Estat de les autonomies és el nacionalisme espanyol. Si ens mirem correctament les balances fiscals, entenem que aquest Estat es basa en un fluxe continu i escandalós de diners dels Països Catalans cap a la resta, i sempre en el mateix sentit. Si algú des del nacionalisme espanyol es qüestiona aquest repartiment que tant els afavoreix, és que en tenen preparat un de nou que va més enllà d'una simple redistribució de recursos. Més aviat es tractaria d'un escanyament premeditat que no pot portar cap altre camí que no sigui la ruptura o la submissió absoluta.
És difícil que PSOE o PP es puguin replantejar el sistema autonòmic per una simple raó, en són els principals beneficiats. Però la possibilitat de la incorporació d'un tercer espai podria canviar les coses. Unión Progreso Y Democracia, altrament conegut com "el partit de la Rosa Díez" pot acabar jugant un paper determinant el 2.011 fent d'àrbitre en molts ajuntaments i algunes autonomies. Probablement algunes de les reaccions antiautonomistes dels darrers mesos, podrien tenir molt a veure amb el panorama que dibuixen les enquestes a la Comunidad Autònoma de Madrid. UPyD és un partit que basa tota la seva ideologia en el menyspreu a les minories nacionals i que reclama una plena centralització administrativa. Si algú hi pacta, hi hauran d'haver contra-partides que òbviament ens afectaran. Podrien ser en forma de sentències judicials, o probablement ens trobarem amb una reforma de la llei electoral que expulsarà els partits de les minories nacionals del parlament espanyol. Un cop allunyats de la política de Madrid i deixant refredar el tema un temps prudencial, la suspensió de les autonomies es podria fer sense gaire rebombori.
I no cal oblidar que rera tot aquest batibull d'interessos partidistes, barrejats amb l'espanyolisme més ranci, hi ha el tema de rescatar els 7.000 milions d'euros de l'Ajuntament de Madrid. Si comencen a moure autonomies d'un cantó a l'altre, potser que al final no veurem on han anat a parar tots aquests milions.
Que ens calgui fer venir un ex-professor de Harvard per mostrar-nos que tenim una despesa desmesurada en sanitat, demostra quin és l'estat real del país. Qualsevol simple llicenciat d'universitat pública catalana ho hauria deduït fàcilment si algú s'hagués pres la molèstia de fer-li arribar les dades corresponents -les podeu trobar fàcilment aquí-. L'únic que calia era saber sumar, restar i dividir. Qualsevol ciutadà mitjà ho podria haver vist: un taxista, una infermera, un perruquer, fins i tot un nen o un jubilat amb ganes. Potser no anaven tan equivocats aquells que defensaven la Belén Esteban fent política. La prova és que una colla d'infrahomenots van obtenir més de 70.000 vots mostrant el color de pell del personal que corre pels ambulatoris. Si fem comptes, la despesa aproximada en sanitat per català ronda aproximadament els 1.900€. Amb aquestes dades es veu ben clarament que ens sortiria molt més a compte tenir una sanitat privada que la situació actual. No és el que voldria, però aquest és el resultat al que ens ha portat una classe política irresponsable i uns mitjans de comunicació mesells que no mostren la situació real del país. Malauradament la Generalitat no té cap eina possible per redreçar la situació. El veritable problema, i el que no ens diuen, és que és impossible tenir un sistema sanitari propi sense un sistema tributari propi, i per desgràcia això sí que ho saben a la FAES. Parlar de reduir la despesa és una ximpleria com una altra, quan és en realitat l'Estat Central qui decideix quina és la nostra despesa en sanitat. Evidentment quan s'hagi de discutir la financiació de la sanitat, no els anirem a explicar a la resta d'autonomies que necessitem menys, no serem tan burros -ja sabem que els del PP i C's sí que ho faran, però és que aquests estan encantats de què els diners se'n vagin a altres comunitats-.
Per saber cap a on va el PSC, només cal fixar-se en la fotografia. La ministra Carme Chacón, de cara al públic, a l'esquerra. També hi havia el Conseller Ernest Maragall, però en aquest cas algú pensà que l'escenografia l'havia de portar a la dreta. No era una foto qualsevol, era el moment en què el President havia de renunciar a la direcció del partit. L'instant en què tothom havia de començar a interrogar-se qui seria el successor. Situar en una posició tan privilegiada algú que no té res a veure amb el govern sortint, ni tampoc estava a les llistes, és un bon indicatiu de fins a quin nivell el PSC està control·lat pel PSOE. Per molt que na Carme Chacón pertanyi a l'executiva nacional del PSC, no té cap mena de sentit que ocupés una posició tan privilegiada en el moment de la renúncia del President. Qualsevol esperança que cert sector catalanista prengui les regnes del partit, és un miratge que no trigarà gaire a esvaïr-se. La interpretació dels resultats per part dels socialistes espanyols, no pot ser cap altra que els vots els han marxat cap al PP. Si algú vol fer oposició a Ferraz, haurà de ser fora del partit, i en aquest sentit sembla que ja es comencen a sentir les primeres veus. El futur del PSC amb la ministra Chacón serà la d'un partit marcadament unionista en l'aspecte nacional, i populista en el tema social. Hi hagué un moment en el discurs del President que aquest es declarà defensor dels treballadors i les classes humils, i són aquestes paraules les que demostren com els socialistes estan ara mateix desubicats. El país els ha canviat i ells encara s'aferren als vells i bells discursos de la transició. Catalunya ara mateix és un conglomerat de classe mitja, que veu que no se'n surt i s'empobreix contínuament. El pitjor que és pot fer és cridar a les virtuts de l'humilitat. Si algú és pensa que els fills de la immigració de la segona meitat del segle XX, el que volen és ser classe treballadora i humil, va ben errat.
Si ens hem de refiar de les enquestes, vivim en un país on personatges tèrbols com en Joan Ferran, l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho tenen assegurat un seient al Parlament, i en canvi una ment lúcida i preparada com és l'Alfons López Tena, en podria quedar fora. Estic a favor de què a TV3 es pugui fer el cara a cara entre els principals candidats, però el normal seria que aquest debat fos entre l'Artur Mas i l'Alfons López Tena, per una simple raó, són els dos millor polítics i els més ben preparats del país. Més enllà de la boutade, no en tingueu cap mena de dubte, en un sistema de llistes obertes aquesta seria la situació. Ni el candidat Artur Mas tindria necessitat d'anar a buscar els vots d'un independentisme en el que no creu, ni els sobiranistes es mantindrien escindits i ja faria mesos que haurien concentrat el vot en el millor candidat possible. Mirant les enquestes és evident que el país no estarà preparat en la següent legislatura per proclamar la independència, ni tampoc el concert econòmic, però una bona llei electoral podria fer canviar molt el panorama el 2.014. No es tracta només de crear un nou estat, ens cal també crear un nou "model" d'estat. No es tracta d'utilitzar la democràcia per arribar la independència, es tracta de crear una democràcia sortint d'un estat que no ho és. Un bon resultat de SI que no arribi a la mitja dotzena de diputats podria semblar un resultat escàs, però seria un bon punt de partida per començar a redreçar el rumb.
No ho puc evitar, quan escolto parlar en Joan Herrera, tinc la sensació d'estar escoltant el sermó d'un capellà que ens adverteix dels perills de l'infern. Amb uns dimonis ben particulars, anomenats especuladors, poderosos, banquers, neo-liberals, dretes, globalització. I uns angelets ben amatents i immaculats: esquerres, polítiques socials, ecologisme, igualtat, colectivisme. Una estètica de Pastorets que sovint sembla que desemboqui en exorcisme quan algú dubta de la moral de la doctrina ecologista, i d'esquerres. En Joan Herrera és un d'aquells singulars polítics, que més que intentar convèncer, sembla que renyin. No es tracta d'una qüestió de política, si no d'un dilema moral, és a dir, doctrinari.
Després l'escoltes quan l'entrevisten i li pregunten pels bons de la Generalitat, i respon que ell n'està encantat, en lloc d'indignar-se del fet que el govern especuli amb els diners dels contribuents. És llavors quan dubtes de la moralitat intocable del personatge, i veus el llop vestit de pell de xai.
Mirant ahir el debat a sis per TV3, te n'adonaves com en van de plens els polítics del Parlament de promeses irrealitzables. Ningú té ja la més mínima intenció de parlar de les finances de la Generalitat, ni de discutir si cap de les seves propostes són, a dia d'avui, econòmicament viables. Els únics que han demostrat trellat en aquest sentit, han estat els de Reagrupament. Us deixo l'article de Joan Carretero a Nació Digital, El Col·lapse financer de Catalunya. Sobre Reagrupament no cal dir res més, l'article ja és prou contundent. Tant de bo obtinguin representació parlamentària.
Els catalans sabem
que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses
solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es
poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però
que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.
Cada vegada més economistes
estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de
la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa
d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà
l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un
deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya
haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per
refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà
inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners
a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra
de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners
que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la
Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant
quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la
Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i
en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la
comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting
internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social
molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers,
ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys
diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per
agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda
solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de
Catalunya.
La situació actual s’explica
en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB
català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es
podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la
nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç
que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del
col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi:
una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar
de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances
de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als
hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o
demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb
més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de
forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a
dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part
de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que
pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar
resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de
l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i
totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la
nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un
govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que
s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances
públiques.
En aquest escenari el concert
econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de
les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor,
una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins
aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les
seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern
espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que
Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut
hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una
negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant,
aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys
importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca
. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al
calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar
(i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions
reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern
regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si
la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi
res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al
seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la
fallida.
Hi ha dues alternatives
: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar
les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a
dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó
del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners
com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb
persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a
Reagrupament Independentista.
Pensar que avui en dia en Josep Piqué podria ser el candidat del PP a la Generalitat, i en canvi ens trobem amb aquesta calamitat política anomenada Alícia Sánchez Camacho! Amb un PSOE en hores baixes, i una crisi econòmica que ha enfonsat el tripartit i ha deixat la caixa de la Generalitat arruïnada, el PP hauria de tenir ara mateix les millors perspectives en unes eleccions catalanes de tota la seva història. Només els caldria un bon candidat, però per alguna raó que deu tenir alguna cosa a veure amb la psicologia colonial, els partits d'àmbit estatal no poden acceptar un polític que pugui fer ombra al líder estatal. Òbviament, quan tens un mal candidat, la tendència és navegar cap al populisme i la demagògia. L'estratègia del PP en aquestes eleccions, a més d'erràtica, és absolutament incongruent amb un partit que vol aspirar a governar l'estat. La campanya, l'han dissenyat al carrer Gènova amb tres obsessions principals: La immigració, la llengua catalana, i l'independentisme.
- Immigració: Ja és ben curiós que aquests experiments els facin a Catalunya. No sembla que aquesta sigui una comunitat especialment conflictiva amb el tema de la immigració, o com a mínim no ho és més que en altres indrets de l'Estat. Si ens consideren el seu laboratori per experimentar, és que en deuen pensar que som els seus conillets d'índies. No entenc quin benefici en poden treure. És cert que actualment és un tema central a la majoria de democràcies europees, però si volen entrar avui en dia en aquest espai, tenen poc més a guanyar que els quatre vots de PxC. El PP parlant d'immigració resulta poc creïble i s'allunya vertiginosament de la centralitat política. Hi tenen poc a guanyar, i molt a perdre.
- La llengua catalana: Es diu que els millors resultats del PP en unes eleccions catalanes, han estat els que va aconseguir el cripto-catalanòfob Alejo Vidal Quadras. D'aquí neix la idea que el conflicte lingüístic és el que els aportaria més rèdits electorals. Com aquesta és l'anàlisi que fa el partit des de Madrid, hi ha poca voluntat a analitzar el cas. El cert és que l'Alejo Vidal Quadras va aconseguir aquells resultats en un context de forta inter-relació entre la política catalana i l'espanyola, i quan Aznar encara no havia arribat a ser president. Aquells resultats no és possible que es repeteixin en el context actual. L'Alejo Vidal Quadras fou una altra calamitat per al PP que va evitar i va sepultar de per vida el creixement del partit. No cal dir que atiant el conflicte lingüístic no tenen gaire a guanyar, aquest espai l'ocupa i el rendibilitza molt millor C's.
- L'independentisme: Que pel PP l'independentisme és el seu principal enemic, no cal recordar-ho. El que és novetat en aquesta campanya és l'obsessió a veure independentistes a tot arreu. Potser és un senyal del que els ve, potser és que creuen que l'estratègia de la por a l'independentisme els afavoreix. El cert és que cada crida que fan en contra l'independentisme, el magnifiquen encara més, afavorint que aquest país avanci cap a la dicotomia independentisme-unionisme. El dia que això passi el PP ja no tindrà res a dir. L'espai de l'unionisme l'ocupa perfectament C's, i quan més es vegi el perill independentista, més vots li fugiran al PP per aquesta banda.
Resumint: Crec que a l'Alícia Sánchez Camacho serà fulminada poc després de les eleccions. En un moment on el PP està que es surt a les enquestes a nivell estatal, tot el que no sigui igualar els 17 diputats de l'Alejo Vidal Quadras, serà considerat uns mals resultats per la direcció de Gènova.
Tot sembla indicar -si en Puigcercós no ens torna a sorprendre-, que el seu moment estel·lar de la campanya haurà estat l'estirabot sobre els andalusos i els impostos. Llegint els diaris de Madrid -i quan ho dic així, inclou la majoria dels de Barcelona- veig que la majoria d'analistes ho interpreten com una necessitat de tornar al radicalisme, com una picada d'ullet al votant perdut independentista. Res més allunyat de la realitat, els independentistes d'avui en dia ja fa anys que han refinat el llenguatge, i el que els agrada és parlar de balances fiscals, percentatge de funcionaris, nivells de renda, peibés, i d'altres dolços macroeconòmics que com tenen la raó, sempre els afavoreixen. La picada d'ullet, en tot cas, la fa sobre els votants del cinturó roig de Barcelona, que són els que més ho repeteixen quan tornen de vacances de veure la família. I ho afirmen en un castellà prou entenedor, "en Andalucía no paga ni Dios". Ningú ha advertit que l'espoli fiscal hauria de regirar els budells igualment a un independentista, com a un federalista, i sabent que totes les enquestes sobre el tema diuen que el model d'estat preferit entre els catalans és el federalisme, és d'imaginar que l'estirabot del candidat republicà va dirigit especialment als habitants del Baix Llobregat. Mireu si no el fart que se n'ha fet el senyor Iceta de parlar de federalisme, per fer-se més atractiu.
Fa quatre anys Esquerra va prendre una decissió ben arriscada. Havia de decidir si volia créixer per l'eix nacional, o pel d'esquerres. No era una decissió gens fàcil, i probablement sabien que els costos serien enormes, tant en una direcció com en l'altra. Un cop decidits ja no es podia fer marxa enrera, calia ser pacients i saber que els guanys trigarien a arribar. Mirar de prendre vots a un partit tant sucursalista com el PSC sembla una missió gairebé impossible, però el pastís a repartir pot ser molt gran, i recollir-ne ni que sigui un mos petit, podria ser un gran guany pel catalanisme. I així els tenim enganxats als socialistes com una paparra per molt que en campanya ho dissimulin. No crec que sigui una estratègia equivocada, els republicans en certs barris desperten moltes més simpaties del que ens pensem, i passades les eleccions hauríem de saber valorar si tots els vots perduts per ERC han anat a parar a d'altres opcions catalanistes. Jo sí que ho crec que algun dia en podran recollir fruits d'aquesta aposta per mirar de seduir el votant socialista, de fet, un ex-votant socialista i anti-PP, té ben poc on escollir. Però s'ho hauran de prendre amb molta calma i anar deixant que els surtin els cabells blancs i els prenguin el pèl. Quan estiguem tots ben calbs, ja ho veurem.
Fa quatre anys van donar la sorpresa amb un discurs directe i innovador. Atiant l'enfrontament etno-lingüístic van aconseguir mobilitzar cert sector de les classes mitjanes urbanes, principalment entre el funcionariat clàssic, depenent sempre de l'estat central, i que veu en l'administració autonòmica una amenaça dels seus privilegis adquirits en el règim anterior. Passada la seva primera legislatura, sembla que el partit s'ha fet gran i han hagut de redefinir l'estratègia. Ara que poden disposar d'espai en els mitjans de comunicació, es troben que han de parlar de temes que van més enllà de les fòbies lingüístiques. Si els pregunten d'economia, sanitat, o inversions, han de saber donar una resposta, i no totes les mancances del país es poden imputar a les subvencions a la llengua catalana. Així els ha calgut redefinir un discurs que pugui donar respostes a la totalitat de qüestions que es puguin presentar durant la campanya. En un partit sense cap mena de patró ideològic -tret de l'enfrontament lingüístic- l'el·laboració d'un programa electoral resulta ben senzill. Es tracta simplement de dir que faran "tot" el que diuen els altres partits, i que faran "més" que cap altre partit. Ho podeu veure al seu programa electoral, aquí, on podreu trobar propostes interessants per qualsevol votant de qualsevol altre partit. Deixant ben entès que hi destinaran tots els recursos que calgui, sense que en cap punt del programa facin la més mínima referència a cap millora del sistema de financiació. Si alguna cosa he entès llegint el seu programa electoral, és que és absolutament irrealitzable sense aconseguir el concert econòmic i la reforma de l'Estatut. Alguns exemples:
- Establir una línia ferroviària de mercaderies entre Algesires i Escandinàvia (Ja posats podrien haver dit el Pol Nord!). - Línia ferroviària d'amplada internacional entre Tarragona i la frontera francesa. - Impulsar el corredor internacional de la Catalunya Central (Barcelona-Puigcerdà-Rotterdam), i el corredor internacional de ponent (Tortosa-Lleida-Vall d'Aran-Tolosa-París). - Millorar el transport públic amb més oferta, velocitat, freqüència, nous trens amb horaris nocturns, amb cobertura telefònica, etc.... - Incorporar Girona, Lleida, i Tarragona a la xarxa de rodalia. - Finalitzar el quart cinturó. - Desdoblament eix transversal Lleida-Manresa-Vic-Girona. - Noves rutes intercontinentals des de l'aeroport de Barcelona. - Gratuïtat de les autopistes quan no es garantitzi certa velocitat mitja. - Rescat dels peatges metropolitans. - No renovació de les concessions vigents de peatges. - Ampliar els carrils BUS-VAO a la zona Metropolitana de Barcelona. - Foment de les energies renovables fins arribar al 20% de l'electricitat l'any 2.020. - Generalització de la instal·lació de plaques solars tèrmiques en edificis oficials i fomentar el seu ús en vivendes antigues. - Construcció de nous parcs d'energia eòlica. - Llibres de text gratuïts. - Educació infantil: De 0 a 3 anys, universal i gratuïta. - Augmentar la inversió en investigació per passar del 1,48% del PIB, al 2,68%. - Creació d'una Universitat Internacional Pública de referència. - Major dotació de beques i consolidació d'una xarxa de residències universitàries. - Família: Ampliació de les deduccions fiscals per fill a càrrec. - Vivenda: Establir deduccions fiscals significatives (del 20% a 2.000 €) en el tram autonòmic de l'IRPF per inquilins.
Ja ens agradaria a tots. La gràcia de tot plegat és que ho pretenen pagar amb els diners que s'estalviaran de les subvencions a l'Eliseu Climent, a la Bressola de la Catalunya del Nord, i a les ambaixades d'en Carod. I realment s'ho creuen.
Esgota i avorreix molt el discurs de les dretes i les esquerres, del neoliberalisme agressiu, dels especuladors incontrolats, i de què la crisi l'han de pagar els rics que són els que l'han generat. Escoltes el discurs i després compares: La Generalitat pagarà una comissió del 3% als bancs i caixes que ofereixin els bons. Això significa una donació encoberta de 75 milions a les entitats financeres, als anomenats poderosos. Un veritable regal sense pràcticament risc. Després es callen que els bons no tenen perquè anar a caure en mans de particulars, i les mateixes entitats financeres en podran comprar fent un magnífic negoci rodó del 4,75% + 3% = 7,75%. La Generalitat comercialitzarà fins a un total de 2.500 milions, xifra que contrasta amb els 1.968 milions que les entitats caixes catalanes van rebre del FROB. En aquest cas, però, les caixes hauran de tornar els diners a un interès entre el 7,75% i el 8,25%, a més d'haver estat forçades a fer unes fusions que n'han augmentat el control per part dels dos partits nacionalistes espanyols.
Resumint, el negoci ha estat que l'Estat, via el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), ha deixat diners a les caixes d'estalvi a un 7,75% (8,25% a partir del segon any), i aquestes hauran comprat -amb particulars o sense- deute a la Generalitat a un 7,75%. El resultat final és que la reestructuració bancària haurà estat finançada per la Generalitat -en definitiva, pel pobre menjaire-, al mateix temps que l'Estat Central n'haurà fet un bon negoci. El conseller Castells podem dir que el que haurà estat fent és allò tan rusiñolià de vendre duros a quatre pessetes. Espero que algun dia se li reconeixerà que haurà estat el pitjor conseller d'economia i finances que hem tingut mai, i que mai arribarem a tenir, i el responsable de l'inici de la centralització de les caixes d'estalvis a la capital de l'Estat. Això sí, haurà fet un servei impagable a les finances del seu partit.
Per saber trobar un bon dibuixant, cal només detectar si amb un llapis i quatre ratlles és capaç de traduïr al paper la personalitat de la persona o paisatge retratat. Amb l'escriptura succeeïx quelcom de semblant. Quan un escriptor sap definir tota una ciutat amb només quatre ratlles, amb tanta perfecció com si ho fossis allà mateix, és que estàs davant un gran escriptor, i en Josep Piera, indiscutiblement, ho és. Dino i Donatella viuen a prop de la placeta Sedil Capuano, i ací Nàpols segueix igual: un mercader de verdura fresca, un qualsevol en un racó que et ven la premsa, un quiosc on prendre el cafenet, propagandes i anuncis esgarrats al tufo gris de les parets, gent que xarra en rogle i en veu baixa, Vespinos que passen corrents, llençols estesos, altarets amb marededéus i flors -unes fresques, unes altres de seda o de plàstic-, una làpida romana ací, un pati gòtic allà, botiguetes increïbles on hi ha de tot: dos xicots jugant a cartes, un nen que toca un orgue, una barberia buida, una dona endormiscada al balancí, un gos repantigat al terra del portal, un fuster que apanya mobles, aparadors cridaners... Hi ha criatures atrotinades, cançons a les finestres, jardins als balcons, animetes de fangs cremant eternament en les flames de l'infern, figuretes de betlem, olors: de pasta amb fesols, de bròcul bollit, de roba blanca i lleixiu, de colònia barata, de pixum d'animal, de peix, de dolç, de cafè. Nàpols canvia a millor, certament, just perquè sap en què li cal o pot fer-ho, i en què no.
Et lleves pel matí, engegues la ràdio, i comença la pedregada diària dels catalanofòbics. Recurs contra la llei del cinema, recurs contra la llei d'acollida, polèmica pel cara a cara en castellà dels candidats a president de la Generalitat. No et poden deixar tranquil ni un moment, cada dia has d'aguantar vulguis o no vulguis els vint minuts de l'obsessió malaltissa d'aquesta gent per les vocals obertes. Són com els dos minuts d'odi del 1.984 de l'Orwell. Tant és l'odi a la llengua catalana com l'amor totèmic a l'idioma castellà. Quan escoltes els Rivera, Sánchez-Camacho i Montilla, per uns moments t'imagines que en demanar un pa de mig en una fleca de Santa Coloma de Gramanet, la fornera et respondrà recitant uns versos de Juan Ramón Jiménez. "Esparce octubre, al blando movimiento del sur, las hojas áureas y las rojas, y, en la caída clara de sus hojas, se lleva al infinito el pensamiento. O quan vulguis comprar parament per la llar en algun comerç de Cornellà, el xinès et respondrà amb alguna frase cèlebre de Don Jacinto Benavente, "Como en las deudas, no cabe con las culpas otra honradez que pagarlas". Dubtes d'aquesta cursa que han iniciat per veure qui pot treure més vots entre els "letraheridos" del país. Voleu dir que n'hi ha tants? Després t'escoltes aquells que ara diuen que no s'ha de barrejar la literatura amb la política -d'esport ja en van tenir prou-, com si el premi Nobel no s'hagués decidit mai per paràmetres polítics, com si els estats mai haguessin pressionat per decidir el jurat per un candidat estatistament correcte. Potser seria el moment de reeditar l'obra complerta del dramaturg José Echegaray i fer-ne obsequi a tots aquells que no ens respectin el dret a poder criticar un nobel de literatura.
Nota: Pels qui no coneguin el personatge, José Echegaray y Eizaguirre, fou l'escriptor que s'endugué el nòbel de literatura que es va negar a Àngel Guimerà per pressions del govern espanyol.
Demà ja ens ho amaniran com voldran, però em sembla que els grans vencedors de la vaga han estat els anti-sistema, i els d'Intereconomia.
Els anti-sistema, perquè per primera vegada s'ha vist que són capaços de mobilitzar més personal que els sindicats clàssics, i a més ho fan amb millor organització -el volum de la destrossa de material urbà així ho certifica-. La magnitud dels esdeveniments d'avui els farà créixer i en veurem de més grosses, fet que tampoc ens ha de sorprendre perquè habitualment ja està passant els darrers anys a la majoria de països europeus.
Els d'Intereconomia, perquè aquesta tarda era l'únic canal on podies veure imatges del que estava passant a Barcelona, i quan en un país necessites fer-te servir de la premsa estrangera per veure que està succeïnt a la pròpia ciutat, és que hi ha un greu problema de llibertat d'informació. Parlo d'Intereconomia en el sentit metafòric, en realitat em vull referir a la premsa dretana i anti-catalana que avui ha trobat un bon motiu per desviar l'atenció de l'èxit de la vaga a Madrid. A Intereconomia he vist un veritable akelarre anti-català i anti-independentista, sense que ningú ens hagués convidat a la festa. També hi he vist en directe un cul-pelat enorme d'un anti-sistema, poc abans que l'enviat especial d'Intereconomia abandonés la connexió indicant que en aquell moment l'estaven apedregant.
I deprés a la manifestació de Madrid escoltes aquells sindicalistes de pedra picada, amb uns parlaments absolutament extraterrestres, extemporanis i llunàtics. M'han semblat uns vellets rondinaires i reaccionaris que s'agafen a la nostàlgia de la transició com aquells nobles del segle XIX obsessionats amb els arbres genealògics. Per un moment m'ha passat pel cap que semblaven sortits d'una Cambra dels Lords però en versió descamisats. Uns vellets venerables i plens de batalletes antigues per explicar. I poca cosa més, no crec que hi hagi gaire més a recordar d'aquesta vaga.
Només un petit resum biogràfic dels principals sindicalistes de l'Estat, llegit al bloc 7m76. No crec que calguin més comentaris.
- Cándido Méndez
(Barcarrota, Badajoz, 1952, 58 anys). Secretari general d'UGT. Enginyer
tècnic, especialitat en química metal·lúrgica. Afiliat a UGT des del
1970 (tenia 18 anys). Amb càrrecs sindicals des del 1980 (tenia 28
anys). Va estar afiliat al PSOE des del 1970 (tenia 18 anys) i va estar
al Parlament d'Andalusia i al Congrés dels Diputats. Secretari general
d'UGT des del 1994 (fa 16 anys). Cada dia va caminant des de casa seva
fins la seu d'UGT, separats 9 quilòmetres.
- Ignacio Fernández Toxo
(Ferrol, La Coruña, 1952, 58 anys). Secretari general de CCOO. No té
estudis. Va començar d'aprenent en una empresa de construccions navals
militars. Comença l'activitat sindical amb 19 anys. Té càrrecs
sindicals des del 1987 (tenia 35 anys). Secretari general de CCOO des
de 2008.
- Josep Maria Álvarez
(Castropol, Astúries, 1956, 54 anys). Secretari general d'UGT
Catalunya. Va cursar estudis de Formació Professional, no queda clar
que els acabés. Al 1975 (tenia 19 anys) arriba a Barcelona per
treballar a la "Maquinista Terrestre y Marítima". Afiliat a UGT des del
1975 (tenia 19 anys). Amb càrrecs sindicals des de 1976 (tenia 20
anys). Secretari general d'UGT Catalnya des de 1990 (fa 20 anys).
- Joan Carles Gallego
(Barcelona, 1954, 56 anys). Secretari general de CCOO Catalunya.
Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials. Afiliat a CCOO des
de 1981, any que va acabar la carrera (tenia 27 anys, o sigui, uns 8
anys de carrera). Ha estat professor de secundària i FP. Amb càrrecs
sindicals des del 1992 (tenia 38 anys). Secretari general de CCOO
Catalunya des de 2008.
Una bonica cançó de Bandabardò, dedicada a aquesta vaga tan estranya que no s'entén de res. I petit homenatge a tots els amics que han perdut la feina els darrers mesos, companys que els dels sindicats han negligit, i els governs han oblidat de comptar.
Un dia vingué el sol i digué "...I així sigui! si no em voleu més, me'n vaig No us demanava tant, ni creus, ni altars, però no vull un món en el que no puc respirar" I tothom respongué: "No, t'ho preguem, no te'n vagis! Sense tu no ens podrem embrunir més! Ni esdevenir bells amb la crema bronzejadora oblidant-ho tot en un estiu al mar..." Li oferiren diners però no hi hagué res a fer El sol donà quatre passes i deixà de brillar! però l'home del miracle de la televisió, entrà a totes les cases estrabul·lat d'emoció "Ja hi he pensat jo" digué "És una gran oportunitat, pagueu i us serà ofert... ..un sol de cartró"
Durant anys l'actual presidenta de Partido Popular de Catalunya s'ha estat referint a l'Estatut Català com a il·legal, menyspreant el Parlament català i insultant el propi electorat -independentment del que votessin en el Referèndum-. En els articles referents a immigració, l'Estatut fou mutilat pel recurs presentat pel seu propi partit, de manera que és una competència exclusiva de l'Estat Central gràcies a les seves gestions. Com a candidata a la Presidència de la Generalitat declara que "advoca per intensificar el control de les fronteres i permetre una immigració ordenada i legal amb contracte de treball". Tot el que pretén és competència única de l'Estat Central, i per tant el que proposa la candidata és ignorar la sentència del Tribunal Constitucional i conduir les institucions catalanes per la via de la il·legalitat. Si vol parlar d'immigració, vagi vostè a Madrid, aconsegueixi que li arreglin els papers, i quan en tinguem competències, ja ho discutirem. Mentre no ho faci, qualsevol campanya sobre control d'immigració involucrant les institucions catalanes, no pot ser res més que "racisme".
Pel José tot va començar el dia després de l'onze de setembre. Havia llegit en un diari que el 12 de setembre de 1.714 els catalans es van refer de la derrota treballant com mai, i la llegenda deia que els comerços estaven oberts el dia després de desfeta, com si res no hagués passat. Però en aquell 12 de setembre d'aquell any, d'aquell segle on vivia el José, els únics comerços que estaven oberts, eren els dels xinesos. Era diumenge. Enrabiat es va preguntar com és que incomplien impunement la llei d'horaris comercials, així que va decidir comprovar personalment com era un d'aquells locals. Si no fos pel sòmines de conseller d'interior que li havia tocat aguantar, ja hauria fet tancar tots aquells antres de corrupció. Dins d'aquella botigueta asiàtica no va poder evitar un sentiment de fascinació. Hi havia de tot, parament per la llar, productes de neteja, mobles, productes d'alimentació, bijuteria, una bona col·lecció de vins del país, una secció de menjars orientals, verdures, paraigües, joguines, roba, de tot i més. Era com un Corte Inglés en miniatura. Li va cridar l'atenció un grup de banderes i samarretes de futbol que penjaven del sostre, prop de l'entrada. Entre bufandes i samarretes del Barça amb el nom d'en Messi estampat, un grup d'estalades que li feien recordar la seva dèbil situació al Parlament. Un jovenet xinès s'hi va acostar, i assenyalant les estelades li digué en un català correctíssim:
- Només tres euros i mig. Es venen molt bé aquests dies! L'altra bandera, més barata, no es ven gaire.
Preocupat, el José mirava de desviar l'atenció, agafà un paraigues dirigint-se cap a la caixa irritat. El jovenet cobrava mentre li clavava la mirada d'una manera que l'inquietava especialment.
- Mateix preu que bandera. Tres euros i mig.
Pagà corre-cuita vigilant que cap periodista no hagués captat l'escena i es dirigí ràpidament cap al cotxe oficial. Fora feia un sol radiant.
Sobre les reflexions als moviments dels Indignats dels darrers dies. Una constant en les anàlisis del fenònem remet al fet d'identificar aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que es reflexiona sobre el seu alt índex d'atur. Ho podem veure, per exemple, en l'editorial de Vilaweb de dimecres, Un fil molt fi, on Vicent Partal ens defineix aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que convocada a la desocupació. És un bon reflex de la situació paradoxal que vivim, però entre tants analistes fins sorprèn que ningú n'exprimeixi la impostura. Un jove, i ben preparat, no pot ser de cap manera un convocat a la desocupació. Podem caure en la simplifcació de creure que tot és culpa del sistema, però això no hauria d'aplicar sobre un jove ben preparat, perquè fins i tot en un règim despòtic, un jove ben preparat té prou empenta com per tirar endavant tot solet. En algun moment o altre ens haurem de fer la reflexió d'acceptar que un dels principals problemes és que els nostres joves no estan ben preparats, o bé que no ho estan de forma adequada al país que tenim. No es tracta de donar culpes a cap generació en concret o al sistema docent, però sí que hauríem ser capaços de veure que tenim un greu problema de formació, agreujat també per una indústria cultural i audiovisual que tendeix a adormir consciències. Segurament els 40 anys d'anestèsia franquista, seguit d'una generació d'ensenyants adoctrinats en el marxisme, més 30 anys del populisme de la monarquia parlamentària, i d'unes escoles elitistes de negocis que orienten cap a les engrunes de l'estat, han acabat creant un esperit general de funcionari. Els nostres joves aprenen bàsicament a fer de funcionaris i no saben fer res més. Mentre l'estat els proporcioni una feina ben pagada i estable no hi ha cap problema, però a partir del moment que l'estat no és prou fort com per mantenir tota la massa social, se'ls exclou del sistema. Malauradament no som noruecs, i en algun moment algú els haurà d'explicar que de l'estat no en poden esperar res de res, i que la vida se l'hauran de buscar solets, o a l'estranger. Aquesta és la tragèdia.
S'ha de reconèixer que el MHP de la Generalitat, Artur Mas, ho està fent molt bé. L'únic problema que li veig és que sembla que s'hagi equivocat de país. Vull dir que utilitza unes formes i una capacitat de diàleg pròpies d'un país democràtic, i és evident que de fa uns anys, el Regne d'Espanya, no té cap mena d'interès ni en el diàleg, ni en la democràcia. 
Ara que el govern espanyol s'ha decidit a nacionalitzar les caixes, seria bo de recordar l'article de l'Alfons López Tena del 12 de juliol del 2009, 
Que l'oposició nacionalista del PP i UPyD carregui contra les autonomies és la demagògia a la que ens tenen habituats. És el discurs del falangisme de tota la vida, reciclat a un llenguatge més refinat que es pugui camuflar rera uns fingides proclames democràtiques. Però que ho faci el govern espanyol, d'un partit que és el principal beneficiat en el repartiment de les finances autonòmiques, denota més aviat un signe de debilitat. Si el senyor Zapatero carrega contra les autonomies, és senyal que ja no saben d'on treure els diners.
Que ens calgui fer venir un ex-professor de Harvard per mostrar-nos que tenim una despesa desmesurada en sanitat, demostra quin és l'estat real del país. Qualsevol simple llicenciat d'universitat pública catalana ho hauria deduït fàcilment si algú s'hagués pres la molèstia de fer-li arribar les dades corresponents -les podeu trobar fàcilment 
Per saber cap a on va el PSC, només cal fixar-se en la fotografia. La ministra Carme Chacón, de cara al públic, a l'esquerra. També hi havia el Conseller Ernest Maragall, però en aquest cas algú pensà que l'escenografia l'havia de portar a la dreta. No era una foto qualsevol, era el moment en què el President havia de renunciar a la direcció del partit. L'instant en què tothom havia de començar a interrogar-se qui seria el successor. Situar en una posició tan privilegiada algú que no té res a veure amb el govern sortint, ni tampoc estava a les llistes, és un bon indicatiu de fins a quin nivell el PSC està control·lat pel PSOE. Per molt que na Carme Chacón pertanyi a l'executiva nacional del PSC, no té cap mena de sentit que ocupés una posició tan privilegiada en el moment de la renúncia del President. Qualsevol esperança que cert sector catalanista prengui les regnes del partit, és un miratge que no trigarà gaire a esvaïr-se. La interpretació dels resultats per part dels socialistes espanyols, no pot ser cap altra que els vots els han marxat cap al PP. Si algú vol fer oposició a Ferraz, haurà de ser fora del partit, i en aquest sentit sembla que ja es comencen a sentir les primeres veus. El futur del PSC amb la ministra Chacón serà la d'un partit marcadament unionista en l'aspecte nacional, i populista en el tema social. Hi hagué un moment en el discurs del President que aquest es declarà defensor dels treballadors i les classes humils, i són aquestes paraules les que demostren com els socialistes estan ara mateix desubicats. El país els ha canviat i ells encara s'aferren als vells i bells discursos de la transició. Catalunya ara mateix és un conglomerat de classe mitja, que veu que no se'n surt i s'empobreix contínuament. El pitjor que és pot fer és cridar a les virtuts de l'humilitat. Si algú és pensa que els fills de la immigració de la segona meitat del segle XX, el que volen és ser classe treballadora i humil, va ben errat.
Si ens hem de refiar de les enquestes, vivim en un país on personatges tèrbols com en Joan Ferran, l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho tenen assegurat un seient al Parlament, i en canvi una ment lúcida i preparada com és l'Alfons López Tena, en podria quedar fora. Estic a favor de què a TV3 es pugui fer el cara a cara entre els principals candidats, però el normal seria que aquest debat fos entre l'Artur Mas i l'Alfons López Tena, per una simple raó, són els dos millor polítics i els més ben preparats del país. Més enllà de la boutade, no en tingueu cap mena de dubte, en un sistema de llistes obertes aquesta seria la situació. Ni el candidat Artur Mas tindria necessitat d'anar a buscar els vots d'un independentisme en el que no creu, ni els sobiranistes es mantindrien escindits i ja faria mesos que haurien concentrat el vot en el millor candidat possible. Mirant les enquestes és evident que el país no estarà preparat en la següent legislatura per proclamar la independència, ni tampoc el concert econòmic, però una bona llei electoral podria fer canviar molt el panorama el 2.014. No es tracta només de crear un nou estat, ens cal també crear un nou "model" d'estat. No es tracta d'utilitzar la democràcia per arribar la independència, es tracta de crear una democràcia sortint d'un estat que no ho és. Un bon resultat de SI que no arribi a la mitja dotzena de diputats podria semblar un resultat escàs, però seria un bon punt de partida per començar a redreçar el rumb.
No ho puc evitar, quan escolto parlar en Joan Herrera, tinc la sensació d'estar escoltant el sermó d'un capellà que ens adverteix dels perills de l'infern. Amb uns dimonis ben particulars, anomenats especuladors, poderosos, banquers, neo-liberals, dretes, globalització. I uns angelets ben amatents i immaculats: esquerres, polítiques socials, ecologisme, igualtat, colectivisme. Una estètica de Pastorets que sovint sembla que desemboqui en exorcisme quan algú dubta de la moral de la doctrina ecologista, i d'esquerres. En Joan Herrera és un d'aquells singulars polítics, que més que intentar convèncer, sembla que renyin. No es tracta d'una qüestió de política, si no d'un dilema moral, és a dir, doctrinari.
Mirant ahir el debat a sis per TV3, te n'adonaves com en van de plens els polítics del Parlament de promeses irrealitzables. Ningú té ja la més mínima intenció de parlar de les finances de la Generalitat, ni de discutir si cap de les seves propostes són, a dia d'avui, econòmicament viables. Els únics que han demostrat trellat en aquest sentit, han estat els de Reagrupament. Us deixo l'article de Joan Carretero a Nació Digital, 
Pensar que avui en dia en Josep Piqué podria ser el candidat del PP a la Generalitat, i en canvi ens trobem amb aquesta calamitat política anomenada Alícia Sánchez Camacho! Amb un PSOE en hores baixes, i una crisi econòmica que ha enfonsat el tripartit i ha deixat la caixa de la Generalitat arruïnada, el PP hauria de tenir ara mateix les millors perspectives en unes eleccions catalanes de tota la seva història. Només els caldria un bon candidat, però per alguna raó que deu tenir alguna cosa a veure amb la psicologia colonial, els partits d'àmbit estatal no poden acceptar un polític que pugui fer ombra al líder estatal. Òbviament, quan tens un mal candidat, la tendència és navegar cap al populisme i la demagògia. L'estratègia del PP en aquestes eleccions, a més d'erràtica, és absolutament incongruent amb un partit que vol aspirar a governar l'estat. La campanya, l'han dissenyat al carrer Gènova amb tres obsessions principals: La immigració, la llengua catalana, i l'independentisme. 
Tot sembla indicar -si en Puigcercós no ens torna a sorprendre-, que el seu moment estel·lar de la campanya haurà estat l'estirabot sobre els andalusos i els impostos. Llegint els diaris de Madrid -i quan ho dic així, inclou la majoria dels de Barcelona- veig que la majoria d'analistes ho interpreten com una necessitat de tornar al radicalisme, com una picada d'ullet al votant perdut independentista. Res més allunyat de la realitat, els independentistes d'avui en dia ja fa anys que han refinat el llenguatge, i el que els agrada és parlar de balances fiscals, percentatge de funcionaris, nivells de renda, peibés, i d'altres dolços macroeconòmics que com tenen la raó, sempre els afavoreixen. La picada d'ullet, en tot cas, la fa sobre els votants del cinturó roig de Barcelona, que són els que més ho repeteixen quan tornen de vacances de veure la família. I ho afirmen en un castellà prou entenedor, "en Andalucía no paga ni Dios". Ningú ha advertit que l'espoli fiscal hauria de regirar els budells igualment a un independentista, com a un federalista, i sabent que totes les enquestes sobre el tema diuen que el model d'estat preferit entre els catalans és el federalisme, és d'imaginar que l'estirabot del candidat republicà va dirigit especialment als habitants del Baix Llobregat. Mireu si no el fart que se n'ha fet el senyor Iceta de parlar de federalisme, per fer-se més atractiu.
Fa quatre anys van donar la sorpresa amb un discurs directe i innovador. Atiant l'enfrontament etno-lingüístic van aconseguir mobilitzar cert sector de les classes mitjanes urbanes, principalment entre el funcionariat clàssic, depenent sempre de l'estat central, i que veu en l'administració autonòmica una amenaça dels seus privilegis adquirits en el règim anterior. Passada la seva primera legislatura, sembla que el partit s'ha fet gran i han hagut de redefinir l'estratègia. Ara que poden disposar d'espai en els mitjans de comunicació, es troben que han de parlar de temes que van més enllà de les fòbies lingüístiques. Si els pregunten d'economia, sanitat, o inversions, han de saber donar una resposta, i no totes les mancances del país es poden imputar a les subvencions a la llengua catalana. Així els ha calgut redefinir un discurs que pugui donar respostes a la totalitat de qüestions que es puguin presentar durant la campanya. En un partit sense cap mena de patró ideològic -tret de l'enfrontament lingüístic- l'el·laboració d'un programa electoral resulta ben senzill. Es tracta simplement de dir que faran "tot" el que diuen els altres partits, i que faran "més" que cap altre partit. Ho podeu veure al seu programa electoral, 
Esgota i avorreix molt el discurs de les dretes i les esquerres, del neoliberalisme agressiu, dels especuladors incontrolats, i de què la crisi l'han de pagar els rics que són els que l'han generat. Escoltes el discurs i després compares: La Generalitat pagarà una comissió del 3% als bancs i caixes que ofereixin els bons. Això significa una donació encoberta de 75 milions a les entitats financeres, als anomenats poderosos. Un veritable regal sense pràcticament risc. Després es callen que els bons no tenen perquè anar a caure en mans de particulars, i les mateixes entitats financeres en podran comprar fent un magnífic negoci rodó del 4,75% + 3% = 7,75%. La Generalitat comercialitzarà fins a un total de 2.500 milions, xifra que contrasta amb els 1.968 milions que les entitats caixes catalanes van rebre del FROB. En aquest cas, però, les caixes hauran de tornar els diners a un interès entre el 7,75% i el 8,25%, a més d'haver estat forçades a fer unes fusions que n'han augmentat el control per part dels dos partits nacionalistes espanyols.
Per saber trobar un bon dibuixant, cal només detectar si amb un llapis i quatre ratlles és capaç de traduïr al paper la personalitat de la persona o paisatge retratat. Amb l'escriptura succeeïx quelcom de semblant. Quan un escriptor sap definir tota una ciutat amb només quatre ratlles, amb tanta perfecció com si ho fossis allà mateix, és que estàs davant un gran escriptor, i en Josep Piera, indiscutiblement, ho és.
Et lleves pel matí, engegues la ràdio, i comença la pedregada diària dels catalanofòbics. Recurs contra la llei del cinema, recurs contra la llei d'acollida, polèmica pel cara a cara en castellà dels candidats a president de la Generalitat. No et poden deixar tranquil ni un moment, cada dia has d'aguantar vulguis o no vulguis els vint minuts de l'obsessió malaltissa d'aquesta gent per les vocals obertes. Són com els dos minuts d'odi del 1.984 de l'Orwell. Tant és l'odi a la llengua catalana com l'amor totèmic a l'idioma castellà. Quan escoltes els Rivera, Sánchez-Camacho i Montilla, per uns moments t'imagines que en demanar un pa de mig en una fleca de Santa Coloma de Gramanet, la fornera et respondrà recitant uns versos de Juan Ramón Jiménez. "Esparce octubre, al blando movimiento del sur, las hojas áureas y las rojas, y, en la caída clara de sus hojas, se lleva al infinito el pensamiento. O quan vulguis comprar parament per la llar en algun comerç de Cornellà, el xinès et respondrà amb alguna frase cèlebre de Don Jacinto Benavente, "Como en las deudas, no cabe con las culpas otra honradez que pagarlas". Dubtes d'aquesta cursa que han iniciat per veure qui pot treure més vots entre els "letraheridos" del país. Voleu dir que n'hi ha tants?
Demà ja ens ho amaniran com voldran, però em sembla que els grans vencedors de la vaga han estat els anti-sistema, i els d'
Durant anys l'actual presidenta de Partido Popular de Catalunya s'ha estat referint a l'Estatut Català com a il·legal, menyspreant el Parlament català i insultant el propi electorat -independentment del que votessin en el Referèndum-. En els articles referents a immigració, l'Estatut fou mutilat pel recurs presentat pel seu propi partit, de manera que és una competència exclusiva de l'Estat Central gràcies a les seves gestions. Com a candidata a la Presidència de la Generalitat declara que "
Pel José tot va començar el dia després de l'onze de setembre. Havia llegit en un diari que el 12 de setembre de 1.714 els catalans es van refer de la derrota treballant com mai, i la llegenda deia que els comerços estaven oberts el dia després de desfeta, com si res no hagués passat. Però en aquell 12 de setembre d'aquell any, d'aquell segle on vivia el José, els únics comerços que estaven oberts, eren els dels xinesos. Era diumenge. Enrabiat es va preguntar com és que incomplien impunement la llei d'horaris comercials, així que va decidir comprovar personalment com era un d'aquells locals. Si no fos pel sòmines de conseller d'interior que li havia tocat aguantar, ja hauria fet tancar tots aquells antres de corrupció. Dins d'aquella botigueta asiàtica no va poder evitar un sentiment de fascinació. Hi havia de tot, parament per la llar, productes de neteja, mobles, productes d'alimentació, bijuteria, una bona col·lecció de vins del país, una secció de menjars orientals, verdures, paraigües, joguines, roba, de tot i més. Era com un Corte Inglés en miniatura. Li va cridar l'atenció un grup de banderes i samarretes de futbol que penjaven del sostre, prop de l'entrada. Entre bufandes i samarretes del Barça amb el nom d'en Messi estampat, un grup d'estalades que li feien recordar la seva dèbil situació al Parlament. Un jovenet xinès s'hi va acostar, i assenyalant les estelades li digué en un català correctíssim:
