Moravia
"La memòria és un sac ple d’andròmines que roden fora per casualitat i acaben meravellant-te, com si no hagueres segut tu qui les ha recollit i les ha transformat en objectes preciosos" Alberto Moravia
Hui fa cent anys va nàixer a Roma Alberto Pincherle (Moravia era el cognom de l’àvia). Acaben de publicar una novel·la inèdita i inacabada I due amici, no estic massa segura que siga just publicar aquestes coses, inacabades i que no sabem si l’autor haguera volgut publicar. Quan vaig llegir El primer home d’Albert Camus, pòstuma i inacabada, em sentia com si estiguera escoltant darrere la porta. Tornant a Moravia, a mi, més que les novel·les m’agraden els relats, sobretot els Racconti romani, relats molt curts, quasi fotos de la vida quotidiana a la Roma dels anys cinquanta.
Impossible oblidar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridar a Campo de’ fiori al funeral del seu amic de l’ànima, Pasolini: "Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat".
Hi estic absolutament d’acord; sagrats i respectats; imprescindibles i amics.
Les obres inacabades hauríen de deixar-les així, inacabades. Fent un simil, Gaudí no hagués volgut mai que la seua Sagrada Família l’acabéssin …. i així anem. Només admiro el que ell va construïr.