Amb els cinc sentits

Quan vam marxar,
va emmudir la veu,
i aquell mar silenciós
va retindre les estones
que havíem compartit.
I ara m’aboco al record,
a la placidesa d’una veu
que ve de lluny,
al bressol dels dies càlids,
al batec de les ones
dins el pit,i sento novament
la veu del mar d’Arenys…
i el reton de l’infantesa

presos d’una llum
que tímidament es va
encenen….
de la mà del temps
que no s’esgota,
de la paraula que corpren
i emplena tot l’espai,

I em mirallo en uns ulls
que bressolen silencis,
uns ulls que em regalen
el vers..

al repòs d’un mar
adormit,
es vessa la llum.
i es perfila
la seva silueta…

La lluna desvetlla
el somni,
i acarona la nit,
i bressola el silenci.

I en l’atmòsfera,
el pàlpit d’un raig
exaltat,

cerca l’enígme
d’una lluna,

al repòs del mar.

Escric en la foscor,
recolçada pel silenci que atempera
el pensament, impegnada de l’efluvi
d’emocions que reviuen dins el vers.

I marxes de matinada, qui sap del teu retorn.
I no t’aferres a res.
La teva ànima és lliure com el vent que esmuny
la tarda, com el silenci que eslgaia la nit.
Tu saps viure cada instant… com si fos l’últim
dels teus dies.

he vist com la sal apilava
silencis,
segellant els teus llavis.

M’he adonat de l’esclat
de les ones,
envaint els teus ulls,

de la presència del sol
que ressegueix el contorn,
i lentament es va perdent,
en la fondària d’un mar gris