Voldria ocupar un espai en el teu temps,

un lloc en el teu cor,

despertar en el silenci dels teus ulls,

adormir-me en el bressol dels teus braços,

fondre’m en el sabor dels teus llavis.

Saber que no ens atrapa la monotonia,

ni ens desanima l’entorn,

ni ens roba hores l’obligació.

Mirall blau,
rostre d’argent en una
nit de lluna blanca,
t’he vist màgic quan
era infant, llum en la foscor,
company en la solitud.
A prop tots aquests anys,
recolzant vida i mort,
la franja divisòria del
teu blau et fa infinitament
llunyà, l’horitzó de mitja
tarda apropa l’oratge a les mans.
Mirall blau, rostre daurat
quan t’aixopluguen les estrelles,
capa de seda salvatge en la nit.