Amb els cinc sentits

Tu no pots tornar enrere
perquè la vida ja t’empeny
com un udol interminable.

Filla meva és millor viure
amb l’alegria dels homes
que plorar davant el mur cec.

Et sentiràs acorralada
et sentiràs perduda o sola
potser voldràs no haver nascut.

Jo sé molt bé que et diran
que la vida no té objecte
que és un assumpte desgraciat.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.

La vida és bella, ja veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

Un home sol, una dona
així presos, d’un en un
són com pols, no són res.

Però jo quan et parlo a tu
quan t’escric aquestes paraules
penso també en una altra gent.

El teu destí està en els altres
el teu futur és la teva pròpia vida
la teva dignitat és la de tots.

Altres esperen que resisteixis
que els ajudi la teva alegria
la teva cançó entre les seves

cançons.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.

Mai et lliuris ni t’apartis del
costat del camí, mai diguis
no puc més i aquí em quedo.

La vida és bella, tu veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

D’altra banda no hi ha elecció
i aquest món tal com és
serà tot el teu patrimoni.

Perdona no sé dir-te res més

però tu comprèn que jo encara

estic en el camí.

I sempre sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso

José Agustín Goytisolo

Comentari sobre el poema de Goytisolo

 Em fascina el poema del Goytisolo,

escriu amb tanta claredat el missatge

que li transmet a la seva filla!!

Aquesta forma de descriure la crua

realitat que ens envolta, les influències

externes que poden arribar a manipular

les nostres vides, i al mateix  temps,

la capacitat que tenim dins per  ressorgir,

i tirar endavant…i contemplar la bellesa

de la Vida.

Cada cop que el llegeixo no puc  evitar

pensar que és el pare el que m’ho està

dient a mi, a la seva filla.

Justament és el que hauria desitjat que em

digués, però el temps es va aturar massa aviat…

i les paraules van quedar silenciades…

vull imaginar que la llum segueix en el camí.

Vas marxar un 16 d’agost,
quan  les hores de Sol ens fregava

la pell i la brisa acaronava l’estiu.

La tarda va enfosquir els teus ulls,

el vent va proclamar la teva pèrdua.

Sortíem de l’habitació amb el cap cot

i la tristesa al rostre,

el ressò del plor emmudia les paraules,

la son cercava el cos afeblit,

i jo només volia dormir i dormir…

dormir… i despertar d’un malson.

Enyoro el ressò d’una veu
passada, el teu somriure pare, 
en el transcurs de tots aquests anys m’he acostumat
a viure sense la teva presència, els dies previs a l’adolescència 
els he viscut feixucs, evitant pronunciar el teu nom,
tanmateix, a les nits, quan la foscor ho silencia tot, 
i la ment cerca respostes, jo no volia apartar-te del meu
petit món, i em negava a creure que ja no et veuria mai
més, i la pregunta es repetia mil cops, perquè?
cercava mil explicacions, i al capdavall,
cap resposta em convencia,
només dolor, mancança,
m’he perdut tanta vida no viscuda al teu costat!
la quasi nul·la coneixença del teu món,
mantinc records en algun calaix de la ment, 
com diapositives d’una vida que s’allunya,
com una nebolosa que em desperta d’un somni
nocturn.
El temps cura ferides, el temps no ha aconseguit
aplacar l’absència que vas deixar en el meu món

Va ser a l’agost,
jo duia aquell vestit de volants i molts colors,
i donava voltes i més voltes per veure’ls dansar 
amb el vent.
Vam arribar al poble,
al baixar del cotxe vaig continuar donant voltes,
en aquell instant recordo encara estava contenta.
Vam  entrar al portal i el tiet ens
va rebre.
les seves paraules em van deixar perplexa,  
el cor va accelerar el seu ritme i l’estomac se’m va contraure,
no ho volia creure però els fets eren els que eren i allò era real.
El pare és el cel, em va dir.
Jo seguia paralitzada i espantanda, era el primer cop fort que
rebia i la primera vegada que descobria el que era la mort,
tan sols tenia 10 anys!
I allà estava ell estirat i sense vida, amb un lleu somriure als llavis,
em va sobrevenir el plor, un plor intens, l’avi em va dur a fora.
De tornada a casa, només volia dormir, em sentia abatuda,
com si hagués fet una gran cursa, em sentia dèbil, 
el pare ja no hi era!
Una bona part del meu petit món havia mort.
Els dies posteriors van ser desconcertants,
entre l’auto negació que jo em feia i la realitat que se’m
presentava al adonar-me del que estava vivint.