Amb els cinc sentits

Alço la mirada al cel,
el núvol asimètric m’obre un calaix de la ment,
aquell on hi guardo les estones viscudes al teu costat,
encara recordo quan em deies:
la rossa nina! malgrat no ser rossa!
era l’evidencia d’una expressió carinyosa.

Els caps de setmana em veníeu a buscar,
l’avia i tu.
El cotxe, l’avantsala de la festa,
jo cantava cançons, mirava el cel i quan
es feia de nit, comptava les estrelles.

Arribàvem a Arenys,
“El racó predilecte de Salvador Espriu”,
també el teu, avi.

Jo vaig aprendre de tu valors importants,
honradesa, generositat, senzillesa i respecte,
em vas ensenyar a admirar la natura,
a contemplar la bellesa de la mar blava,
a respectar les plantes i als animals,
petites ensenyances que van deixar empremta
en el meu inconscient,
em deies que no havia de tenir por,
que el que feia un altre també ho podia fer jo,
així va ser com vaig aprendre anar amb bicicleta, 
malgrat els meus temors,
em veies amb bons ulls avi,
sabies que ho podia fer,
la teva perseverança em donava seguretat.
Et donaves íntegrament a les necessitats
de la família, el teu gest de bondat
el tinc sempre present, i de tant en quan,
obro el calaix de la ment,
aquell on hi conservo les estones viscudes
al teu costat avi.

La neu ha corprès la contrada,
la Vila roja s’ha tornat blanca,
boles de neu a la mà,
el tacte fred gela la pell,
un llençol sota els peus,
el plaer de sentir el cruixir
de les passes sobre la neu.
Arribem a la Plaça,
les teulades brollen d’aigua,
riquesa per el Baix Camp.
Les xemeneies no han deixat
de funcionar,
possiblement el fred de la tarda
geli els camins, i la nit mostri
el seu millor rostre,
d’estrelles arrenglerades sota el cel,
l’endemà la matinada despertarà al Sol,
i l’escalfor apaivagarà el possible gel de la nit.
l’hivern de la mà, no ens vol deixar,
resisteix estoicament i s’aferra amb força,
a la Vila de la pedra roja.

 

M’enganxo als llençols fins que aboca

el primer raig, la llum em desperta,

el jardí és una pintura d’infinits colors,

l’aire suau mou els cabells, els núvols

juguen a fer formes.
No existeix cap racó per l’avorriment,
sobretot al mirar-ho amb ulls d’infant,
succeeixen tantes coses noves!
Els amics d’estiu, les passejades amb bici,
agafar pinyes dalt de l’arbre, jugar a la
xarranca, patinar, conversar a mitja tarda,
sentir com batega el cor quan s’apropa el
xicot que t’agrada, berenar amb la colla i
continuar jugant fins el vespre, caure mort
de son quan es fa de nit, així és la vida
d’Arenys de Mar, els estius tan estimats
de la meva infantesa.