el mar me’ls retorna
plens de llum.
La claror de la matinada m’ha despertat del meu son,
hi he sentit enyorança al recordar…
la tebiesa de la teva pell, igual que la mar,
Em mirallo en el teu blau,
Gronxa el mar…les onades bressolen
pensaments, asseguda a la sorra els
veus passar, nedant sobre el teu blau,
suaument la brisa desgrana emocions,
i sorgeixen novament els records…
entre els plecs de la pell, besant el mar.
La vellesa no t’espanta, les vivències
t’ha fet sàvia.
Pactes una treva amb el teu temps,
t’aboques als nous dies..
les hores acaronen noves experiències.
Gronxa el teu mar… sobre la pell de
l’aigua, espurnes de plata, brillen dies
d’esperança.
Un cel plom despulla al cos blau,
plora llàgrimes transparents,
eleva esquitxos al vent,
modula crestes blanques sobre
somnis de paper,
es bifurquen els camins,
d’estries rogenques sobre la terra,
espurnes de llum en els teus ulls,
silencis en la quietud,
platja irisada… un capvespre d’hivern.
Aromes de mar,
la brisa acarona dies de
Sol i platja, transporta
aromes de sal,
les hores detenen part del
temps, la mandra s’instal·la
fàcilment.
Vora l’aigua, petites gotes,
juguen a fer formes singulars
sobre la pell.
T’enlaires damunt l’oceà mentre el
vent ondeja amb les ones,
des de dalt has vist la gavina navegar.
Sutilment has descendit, descalça,
damunt la roca blanca,
lliscant sobre fragments que ha
allisat la mar,
al bressol de la tarda has sentit l’immensa pau del blau,
vulnerable als seus canvis, que misteriosament,
s’amaguen dins les aigües insondables de l’oceà.
Mirant la mar,
escampant pensaments
sobre aigües clares,
es gronxen les ones
i esclaten per entre
la pedra foradada,
mouen fils de molsa
verda, acaricien fòssils,
pentinen algues,
aixopluc de crustacis
dins la pedra perforada.
S’arrecera el vent
i emmudeix la tarda,
mirant la mar,
cercant la calma.
Ploren per tu,
no saben on trobar-te,
la boira s’ha reflectit damunt
del mar,
un llençol gris cobreix el teu cos
adormit.
Matinada en calma quan et vas
adormir,
el gronxar del bressol blau venia
a cercar-te,
la mar ja sabia de tu i t’acollia
com una mare.
Seguidament vingueren hores
d’angoixa i solitud al descobrir
el teu cos nu,
despullant qualsevol esperança.
No era el moment,
et quedava encara tant per viure!,
tanmateix a la mar li van encissar
els teus ulls,
l’idealisme que rau en la juventud.
Ara li pertanys a ella,
el destí a les seves mans blaves.
Avui la mar m’ha dit que la miri,
que em deixi acaronar en la flassada dels seus somnis blaus.
Poc a poc vaig entrant el meu cos en la freda aigua,
acaricio la sang blava, la sal m’impregna la pell,
és un sabor que resseca els llavis, li xiuxiuejo molt
baixet una cançó, una melodia de mariners que parla
de les nits de Lluna blanca i de les marees braves…
la remor del vent du l’olor de la mar,
els meus sentits queden alliberats,
percebo tot l’entorn i deixo que la
melodia s’escolti per arreu.
La mar abraça la meva cançó.