Amb els cinc sentits

Cavalco a lloms d’un cavall

blanc per una platja deserta,

com en un somni agradable,

no vull que el temps desfaci

aquest moment i m’aferro

a l’ instant.

L’aigua és clara com un mirall

on s’hi reflexa el rostre.

Les hores s’impregnen de sentit,

i a cada pas, descobreixes un entorn
sorprenent que et fa sentir autèntic.

La imaginació no té límits quan

et sobrevé la inspiració, i et permet

apropar-te a un somni.

T’escapes enmig de la boira,

ella empara el teu neguit,

si fossis lliure, vaguejaries

per la platja solitària

sense que el temps ni ningú

poguessin cercar-te.

Trepitjaries la sorra blanca

i et banyaries de matinada,

just quan dorm l’onatge.

No hi ha temps, hi ha moments,
qui més bé ho sap és l’Infant,
viu intensament sense grans preguntes,
sense grans respostes únicament amb allò del
que disposa, ho fa seu, ho experimenta, ho viu.
No hi ha temps, hi ha moments,
cap el tard, quan el fred gela les mans i el silenci
fa ressò, es troben els amics al cafè de la plaça,
conversen, perden la noció del temps,
descobreixen que li han donat corda als moments.

Cauen llàgrimes a la finestra,

miralls d’aigua distorsiona el vent,

la pluja esborra els records,

només el vent te’ls pot tornar,

aquell vent que et movia els cabells,

i et feia plorar,

el remolí d’emocions d’antany.

Ara ni rauxa ni desfici,

vent equilibrat,

dur l’aroma de tendresa a les mans.

Cauen llàgrimes a la finestra,

miralls d’aigua,

un nou vent torna a bufar.