Amb els cinc sentits

Caure

0

Publicat el 26 de febrer de 2014

Era un temps de pell
fràgil,
traspuava en mi l’alè
d’una absència,
el desencís dels dies buits.
Em paralitzava en el llindar
d’un pensament fosc,
i el cor se’m disparava,
ofegant-me en el seu
batec.
Hagués pogut deixar-me
anar, saltar al buit,
caure en el parany
del pensament fosc.
De sobte un calfred
em va recòrrer el cos,
avisant-me del perill,
la suor freda va detindre
l’impuls.
I vaig saber
que no havia de caure.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lúltim raig de sol

0

Publicat el 23 de febrer de 2014

És fàcil perdre’s en la fondària
d’un cel
quan esberla l’últim raig de sol,
tímidament es va apagant,
rera la mirada d’un núvol blanc. 
És fàcil escoltar el so del silenci
qualsevol tarda d’hivern,
i deixar-se acaronar per la brisa
al repòs d’un mar en calma.
Tot resulta fàcil i senzill,
dòcil i lleuger, 
quan esberla l’últim raig de sol.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El vent rebel

0

Publicat el 22 de febrer de 2014

Mira com juga el vent
amb la tarda,
mira com esglaia als arbres
i alça la pols,
i mou les branques,
el vent rebel que s’endú
les angoixes de la tarda
i aplana el camí a la calma.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mira’m

0

Publicat el 21 de febrer de 2014

Ets el rostre del silenci
blau,
ets la melangia de la tarda,
i el serpenteig de l’ombra,
al recer del somni.
Ets el tacte de la pell,
el vertigen de la nit.
No diguis res i mira’m,
mira’m amb ulls de lluna,

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Escolta’m

0

Publicat el 19 de febrer de 2014

Escolta’m quan la nit
colgui el so,
parla’m molt baixet,
sota l’encís de la lluna.
Descriu-me els somnis
que no goses explicar.
Sent l’alè del silenci,
l’esclat del vers.
Escolta’m quan la foscor
em desvetlli,
i cerqui el caliu 
de les teves mans.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La teva veu

0

Publicat el 16 de febrer de 2014

L’habitació s’omple
de veu, de so.
La teva veu,
sòlida i colpidora,
desfent el silenci,
esllavissant-se
sobre el temps.
Cremen els últims
troncs de l’hivern.
El fred s’ha arraulit
dins la cambra.
En aquestes hores,
m’embriaga l’alè càlid
d’una veu profunda,
pausada i acollidora.
Una veu forjada
en silencis i remors.
Una veu que creix
dins un mar revoltat,
i escampa tota 
la seva essència.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El matí

0

Publicat el 12 de febrer de 2014

El matí és un esclat
de llum,
una finestra oberta
a la imaginació,
el raig silenciós i dòcil,
es desfà en la tebiesa
del paper.
Escric el vers 
amb la tinta del record, 
vesso la llàgrima,
sobre un paper 
tenyit de nostalgia.
Cada expressió conté
l’essència del mar,
i en cada vers,
hi traspua l’aroma.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Retorn

0

Publicat el 10 de febrer de 2014

Parla’m dels silencis
de la nit,
de les hores sense retorn,
digue’m com et sents 
quan la llàgrima et besa
els llavis.

Escolta el so del vent
inquietant, 
observa el moviment
de les hores buides.

I ara t’adorms,
amb l’imatge d’un somni
estrany.

Desperta’m quan vegis
un bat de llum voltant
per la finestra.

Besa’m suau, 
sent el tacte de la pell 
tèbia,
el retorn de la llum.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El record

0

Publicat el 8 de febrer de 2014

En la pell hi guardes
l’essència del record,
tal dia com avui,
es possible que es despertin
aromes d’altres temps,
i el pensament visualitza
imatges amb tanta claretat,
que per un instant, 
et pot semblar haver-hi tornat.
Cada part de tu, 
cada bocí de temps,
cada instant viscut,
du l’aroma del record.
I en la pell,
impresa la teva història.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Castell

1

Publicat el 1 de febrer de 2014

La boira s’arrapa
a la pedra,
l’alè de l’hivern
cerca aixoplug.

Cada racó,
guarda el secret
d’una vella història,
en cada mur, el ressò 
d’un temps llunyà.
Un alè misteriós
traspua
per tota l’estança.

Les cambres
són el repòs 
de vells retrats, 
rostres al reflex
de miralls trencats.

Hi ha una veu
silenciada,
que a voltes surt
de la penombra
i retorna al temps.
Hi ha vida propia
al castell. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari