Amb els cinc sentits

Trepitges la terra seca…
guia les teves passes l’horitzó
rogenc, et desfàs en els seus colors…
taronges càlids i malves suaus
capturen els pensaments de tardor,
la brisa gronxa les fulles…
i sutilment van caient,
opaques, dissecades pel vent,
d’una en una s’apilen,
com velles estores d’efímers colors,
d’una en una, una tarda de tardor

M’he endinsat pel bosc
sentint els batecs del
seu cor, he vist com
s’obrien escletxes de
llum davant dels meus
ulls, he acoblat sons
de vent dins salts
d’aigua, m’he adormit
damunt del teu pit,
mentre el batec del cor
sorprenia el meu son,  
l’alè de llibertat ha
fregat el cos,
acaronant les hores.

Murmuren ràfegues de vent
sobre turons errants,enrere
han quedat els dies de pau
i assossec, ara el món plora,
la terra s’estremeix davant
perills externs, i nosaltres
dependents d’aquesta terra
que ens ha vist créixer,
seguim endavant, amb els ulls
tancats i el cap sota l’ala,
hi ha la lleu esperança
d’instaurar nous valors,

cedint aquestes hores a la mare terra,
amb la ferma actitut de voler canviar gestos
que l’emmalalteixen,
perquè recordem que nosaltres sense ella
no tenim possibilitat de seguir caminant,
tanmateix ella sense nosaltres,
si pot seguir avançant

Rere l’ombra del capvespre
l’horitzó rogenc fixa guspires
de llum,
l’acompanyen finíssimes
gotes d’aigua que ha anat
teixint el vent,

teranyines de colors

formen aleatòriament
pinzellades d’ulls maragda,

tremolen, llisquen com

llàgrimes de vent al llindar

de l’horabaixa.

I es desborda la imaginació

travessa la llum, dissenya

nous paisatges,

pinta olis de verdor, sobre

el clar tapís de la tarda.

Ploren els núvols,

bramen els llampecs,

cauen llàgrimes del cel,

salts emergents de vida

llisquen per camins de

bosc, travessen cims,

inunden gorges,

sadollen fonts,

el plany dels núvols

nodreix de vida tots

els racons,

i cedeix a les hores

de treva,

els aromes plàcids del

bosc.

Què li està passant al món ?
Tremola.
Dia rere dia ens sorprèn amb
destrucció.
Ens està dient “prou”,
prou de maltractar a la mare
Terra,
la que ens prové de llum per
Viure, d’aigua per nodrir-nos,
juguem a ser Déus del nostre
món,
l ’embrutem amb emissions
prohibides.
El Planeta ens està enviant
missatges d’alerta, i no en som
prou conscients encara.
Caldria un gran canvi,
nous valors d’unió entre els
homes, entre els països,
certament peco d’idealisme,
però ho crec així,
si no hi ha un canvi a nivell
mundial, no hi tenim res a fer,
la terra sàvia,
seguirà el seu curs, revelant-se
de la forma que només ella coneix,
sacsades al món, crits d’auxili.

El matí du l’aroma de la sal de mar,
brilla el Sol, les paradetes del petit mercat
s’aglutinen per iniciar la venda,
observo l’artesania típica de la illa.
Tot està en calma,
excessiva calma.
De sobte l’esglaï al cor, en dècimes de segon
l’ona gegantesca arrossega tot el que es troba per davant,

El meu cos a la seva sort.

Aconsegueixo aferrar-me a una canonada,

un tros de ferralla em colpeja el cap,

les mans abandonen la subjecció,

el meu cos inert dins l’aigua.

El balanceig de la corrent em du cap el

fons, ni fred ni calor, ingravidesa total,

Tot  es va succeint  amb càmera lenta.

Lluny de mi una llum es va apropant,

em dilata les pupil·les,  no sento por,

només calma embriagadora,

i la llum cada cop més a prop,

quasi em cega els ulls,

veus em murmuren, no sé el que,

figures humanes traspassen el llindar,

Qui són? On soc? tot es confús, només

sé que no tinc por.

La llum s’allunya, ja no escolto les veus,

Tot torna a surar com jo.

Desperto al voltant d’unes persones

que m’ajuden a escopir tota l’aigua

que he engolit.

El tsunami devastador s’ho ha endut tot.

Jo he salvat la vida,

la llum m’ha deixat tornar.

Ha cercat un indret on
el silenci hi perdura,
on les remors de la natura
esclaten i els sentits
s’alimenten dels seus
fruits.

S’ha impregnat de les
olors que li ofereix
el bosc,
hi ha sentit la força i
la calma al abraçar-se
al tronc d’un arbre,
i un cop ha nodrit
la imaginació,

s’ha assegut a la taula
de roure que hi ha
al refugi de muntanya,
davant la màquina
d’escriure que la
majoria rebutja.

Seduït per les sensacions,
ha començat a crear una
història.

T’alces enmig del bell poble,

intacte, auster,

t’envolten oliveres i avellaners,

les guerres que han fet els homes

han adobat la teva pell, enfortint

les arrels que et sostenen,

intueixo moviment en l’interior,

asseguda davant teu, imagino

la vida dels nobles que habitaven

el teu indret,

les seves lluites, els seus amors i

desamors,

tu els has donat aixopluc a tots ells,

les teves entranyes contenen tresors

de paraules, histories, imatges que

tu has presenciat durant segles,

invisibles als nostres ulls.

Planes de paper vell, trencat pel pas

del temps, relats de vides passades

que es fan visibles a través de les

teves parets.