Amb els cinc sentits

pensaments poètics

Un any més

0
Publicat el 30 d'agost de 2011


P
assen els anys…tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

 

He respirat innocència a cada pas,

he crescut…sense perdre els meus valors,

enyorant temps passats…  

desitjant atrapar moments ja viscuts…

he plorat davant els ulls de la Lluna,

he sentit l’escalfor del raig de sol damunt la pell,

el plaer en el meu cos, la calidesa al cor.

M’he envoltat de bona gent i els he estimat.

A estones he percebut la decepció…

necessària per aprendre i seguir creixent…

 

Passen els anys… tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

 

I ara, amb un més de tants…
.. he après a dir no. 
a ser jo mateixa encara que no agradi a tothom.

Intentant aplicar el precepte indi que diu,

“tenir serenitat per acceptar allò que no puc canviar”,

“valentia per canviar-ho, quan si és possible fer-ho,”

“i saviesa, per saber reconèixer la diferencia”.

 

Passen els anys… tan de pressa que  m’espanta pensar-ho.

 

Segueixo creixent…

 

Poema de Goytisolo

0
Publicat el 22 d'agost de 2011

Tu no pots tornar enrere
perquè la vida ja t’empeny
com un udol interminable.

Filla meva és millor viure
amb l’alegria dels homes
que plorar davant el mur cec.

Et sentiràs acorralada
et sentiràs perduda o sola
potser voldràs no haver nascut.

Jo sé molt bé que et diran
que la vida no objecte
que és un assumpte desgraciat.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.


La vida
és bella, ja veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

Un home sol, una dona
així presos, d’un en un
són com pols, no són res.

Però jo quan et parlo a tu
quan t’escric aquestes paraules
penso també en una altra gent.

El teu destí està en els altres
el teu futur és la teva pròpia vida
la teva dignitat és la de tots.

Altres esperen que resisteixis
que els ajudi la teva alegria
la teva cançó entre les seves

cançons.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.

Mai et lliuris ni t’apartis del
costat del camí, mai diguis
no puc més i aquí em quedo.

La vida és bella, tu veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

D’altra banda no hi ha elecció
i aquest món tal com és
serà tot el teu patrimoni.

Perdona no dir-te res més

però tu comprèn que jo encara

estic en el camí.

I sempre sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso

 

José Agustín Goytisolo

 

Comentari sobre el poema de Goytisolo

 Em fascina el poema del Goytisolo,

escriu amb tanta claredat el missatge

que li transmet a la seva filla!!

Aquesta forma de descriure la crua

realitat que ens envolta, les influències

externes que poden arribar a manipular

les nostres vides, i al mateix  temps,

la capacitat que tenim dins per  ressorgir,

i tirar endavant…i contemplar la bellesa

de la Vida.

Cada cop que el llegeixo no puc  evitar

pensar que és el pare el que m’ho està

dient a mi, a la seva filla.

Justament és el que hauria desitjat que em

digués, però el temps es va aturar massa aviat…

i les paraules van quedar silenciades…

vull imaginar que la llum segueix en el camí.

 

 

Publicat dins de El Pare | Deixa un comentari

Un 16 d’agost

0
Publicat el 18 d'agost de 2011



Vas marxar un 16 d’agost,
quan  les hores de Sol ens fregava

la pell i la brisa acaronava l’estiu.

La tarda va enfosquir els teus ulls,

el vent va proclamar la teva pèrdua.

Sortíem de l’habitació amb el cap cot

i la tristesa al rostre,

el ressò del plor emmudia les paraules,

la son cercava el cos afeblit,

i jo només volia dormir i dormir…

dormir… i despertar d’un malson.

 

 

 

Publicat dins de El Pare | Deixa un comentari

El perfum

0
Publicat el 4 d'agost de 2011

Aboques el perfum,

finíssimes gotes circulen

damunt la vena del canell,

t’arriben flaires subtils,

aromàtics, encisadors,

rierols d’aromes plaents

lliscant per la pell, fluint,

nodrint els cinc sentits.

La nit de sàndal i bambú

embolica els teus somnis

nocturns,

i tu t’adorms enmig dels

seus aromes.

La matinada de lavanda i

romaní, desperta novament

els teus sentits.

 

 

El meu avi

0
Publicat el 2 d'agost de 2011


Alço la mirada al cel,
el núvol asimètric m’obre un calaix de la ment,
aquell on hi guardo les estones viscudes al teu costat,
encara recordo quan em deies:
la rossa nina! malgrat no ser rossa!
era l’evidencia d’una expressió carinyosa.

 

Els caps de setmana em veníeu a buscar,
l’avia i tu.
El cotxe, l’avantsala de la festa,
jo cantava cançons,
mirava el cel i quan
es feia de nit, comptava les estrelles.

Arribàvem a Arenys,
“El racó predilecte de Salvador Espriu”,
també el teu, avi.

Jo vaig aprendre de tu valors importants,
honradesa, generositat, senzillesa i respecte,
em vas ensenyar a admirar la natura,
a contemplar la bellesa de la mar blava,
a respectar les plantes i als animals,
petites ensenyances que van deixar empremta
en el meu inconscient,
em deies que no havia de tenir por,
que el que feia un altre també ho podia fer jo,
així va ser com vaig aprendre anar amb bicicleta, 
malgrat els meus temors,
em veies amb bons ulls avi,
sabies que ho podia fer,
la teva perseverança em donava seguretat.
Et donaves íntegrament a les necessitats
de la família,
el teu gest de bondat
el tinc sempre present,
i de tant en quan,
obro el calaix de la ment,
aquell on hi conservo les estones viscudes
al teu costat
avi.