Amb els cinc sentits

Dins la fragilitat 
d’una gota d’aigua,

s’hi concentra
tota plenitud, 

tota força
i equilibri, 
 
que empeny
a crear vida.    

Tot flueix…
Tot reneix…

L’aigua banya de vida
tots els racons
per on transita.

Rera l’ombra
de la foscor,
tímidament,
et vas encenen,
despulles el somni,
sembres la màgia,
l’enigme,

perfiles la fisonomia
del vers.

M’adormo al bressol
dels teus somnis
indefinits,
i ja no és fosca la nit,

tot arriba al seu fi
i conclou,

De matinada, 
s’esvaeix el somni,
però perdura
la màgia i l’enigme
que il.lumina el vers.

Quan vam marxar,
va emmudir la veu,
i aquell mar silenciós
va retindre les estones
que havíem compartit.
I ara m’aboco al record,
a la placidesa d’una veu
que ve de lluny,
al bressol dels dies càlids,
al batec de les ones
dins el pit,i sento novament
la veu del mar d’Arenys…
i el reton de l’infantesa

presos d’una llum
que tímidament es va
encenen….
de la mà del temps
que no s’esgota,
de la paraula que corpren
i emplena tot l’espai,

I em mirallo en uns ulls
que bressolen silencis,
uns ulls que em regalen
el vers..

al repòs d’un mar
adormit,
es vessa la llum.
i es perfila
la seva silueta…

La lluna desvetlla
el somni,
i acarona la nit,
i bressola el silenci.

I en l’atmòsfera,
el pàlpit d’un raig
exaltat,

cerca l’enígme
d’una lluna,

al repòs del mar.

Escric en la foscor,
recolçada pel silenci que atempera
el pensament, impegnada de l’efluvi
d’emocions que reviuen dins el vers.