neden somnis diàfans,
en el tremolor de la matinada,
el dia esdevé silenciós…
hi ha una calma que tempera,
un silenci que encén flames.
Mentrestant, les agülles del temps
inexorables, cenyien els teus dies,
escurçant el camí.
Ara, tens l’alè de la maduresa a les mans,
i voldries atansar els teus dies passats
m’ha semblat escoltar la propia veu,
Dormen les perpelles,
somnis de nit exalten els sentits,
he besat uns llavis de molsa,
tast de fruits vermells a la boca.
S’esmicolen les hores…
la nit assedagada m’empeny de nou
al desig.
L’agulla del temps retorna la claror.
Ressorgeixo de la nit fosca,
signaré una treva amb el temps per
convertir-me en llum.
en un mòn que brolla
paraules sense sentit.
Converses desnodrides
ressonen per arreu.
Del fred ressorgiran
hores esperançadores,
càlides…com les brases
de l’hivern.
La tendresa capturarà
els nostres dies d’advent,
i celebrarem plegats
dolces hores…món silent.
divergint en un mateix espai,
i es va perfilant l’horitzó, llunyà.
aquells que jo ja he viscut,
i que sé, no tornaran…
el meu tren ja va passar
fa temps…i jo ni tan sols el
vaig veure marxar.
En aquella época em deixava
dur per les circumstàncies del
moment, caminant per un camí,
sense encert.
Si ara pogués triar de nou,
creativitat, aquell que antany,
per desconeixença o per por,
no vaig saber triar.