justament a l ‘enfosquir, perceptible l’esglaï del vent, invisible el mirall del mar, esmorteïda tarda de llum opaca, que assossegues amb el teu crit i t’endus l’ànsia de l’estiu. Ara venen estones d’enyorança vora el foc, matinades de boira, vespres humits. I novament tot recupera l’ordre, la rutina ens atrapa amb disciplina i aviat es torna costum, a mitja tarda, amb la llum tènue, reconforta observar el somriure vergonyós de l’últim raig.
Quin plaer conversar amb un amic, passen les hores i no m’esgoto, es fon l’espai temps i flueixen les idees. Arribem a un punt en el qual ja no ens jutgem i aflora la comprensió. No necessitem ser ànimes bessones, ni haver viscut les mateixes experiències, ens mou la complicitat, el respecte, la senzillesa i la sinceritat, i com més vulnerabilitats compartim més avancem en amistat. Tenir un amic és tenir un tresor, i aquest tresor no ha de romandre tancat en una caixa forta, l’hem de llustrar, regar,mimar, i així creix i es fa fort, com aquell árbre que amb les seves branques quasi arriba a tocar el cel, doncs té l’aliment que li cal per avançar. No sempre serà fàcil, hi haurà moments que sentirem defallir, igual que l’arbre perd la fulla a la tardor per després tornar a brotar, forma part del cícle de la vida i del creixement personal, si l’amistat és sincera no ens hem de preocupar, romandrà fidel i perdurarà en el temps.
