Amb els cinc sentits

Captivats per la lluna,
vam seguir besant-nos  
fins sentir la tènue llum
de l’alba, templant el cos.  

Va ser dins el somni
d’una nit d’estiu…
que tu i jo ens vam estimar.   

Vull fugir del temps passat
que empresona,
vull romandre plenament
en l’ara.

Percebre les textures,  
i amolsir el tacte,
respirar els aromes 
en cada alenada,
sentir el caliu d’una mirada,
i escoltar-te mentre em parles.

Abraça’m,
i no deixis d’estimar-me.

Visc històries incertes,
imatges inverossimils,
envaint la ment,
sense cap ordre ni enteniment,    

a l’aixoplug d’un cos adormit,
que s’explaia en somnis…
     

Dins la fragilitat 
d’una gota d’aigua,

s’hi concentra
tota plenitud, 

tota força
i equilibri, 
 
que empeny
a crear vida.    

Tot flueix…
Tot reneix…

L’aigua banya de vida
tots els racons
per on transita.

Rera l’ombra
de la foscor,
tímidament,
et vas encenen,
despulles el somni,
sembres la màgia,
l’enigme,

perfiles la fisonomia
del vers.

M’adormo al bressol
dels teus somnis
indefinits,
i ja no és fosca la nit,

tot arriba al seu fi
i conclou,

De matinada, 
s’esvaeix el somni,
però perdura
la màgia i l’enigme
que il.lumina el vers.