Amb els cinc sentits

Un a un…els anys,
corren sense treva.

Les illusions s’estavellen
dins el pou de la joventud
perduda.
Parlem d’abans…
Voldriem tornar-hi…
Recordem més que mai
els instants d’aquell viure
sense fi.
Idealismes sepultats
en el calaix de la memòria.
Ara més que mai,
amb la clara conciència
de la seva caducitat,
voldriem atrapar-lo de nou,
i adonar-nos que no ofereix
resistència;
malauradament no és així,
perque el temps,
corre sense treva.

Vas desar l’aroma gèlid
de l’hivern
en el calaix dels records…
amb el clar convenciment
de no tornar a percebre’l.
Vas desar les ombres
en el mirall de les absències…
i el record, va sobreviure
a la gebra de l’hivern.
Ara hi has tornat,
i es desperten els sentits,
el temps de pell fràgil
s’ha arraulit dins l’aroma
del record.
La carícia d’un perfum
d’aromes nous…
obrint dreceres.

Ressegueixo amb ulls
expectants,
el contorn d’una lluna
que em copsa la mirada.
Plàcidament…
em lliuro al seu encant.
Diuen els àntics,
que quan ella et mira,
s’estableix el lligam,
i veus reflexada
la seva llum,
en les profunditats
dels ulls.

De la mà caminem…
per platges desertes,
dibuixant mots…
damunt la sorra molla,
endevinant mirades,
que nomes coneix
la platja.
El mar ens ha vist
jugar amb les onades,
somrients, corpresos
l’un de l’altre.
El mar acull els silencis
que sobtadament,
desem en les fondes
aigües, secretes.
d’un amor blau.

La brisa va desfent silencis,
la remor del vent,
du l’aroma d’una veu passada…
un polsim de records
s’incrusten dins la pedra.
Cada racó guarda un secret,
una història, una època.
Cada batec guarda una vivència,
un alè, un sospir…
El ressò d’una veu, viu dins la pedra.