L’espessa boira pot resultar, de vegades, el mirall més transparent on s’hi relecteixen les respostes i els anhels que cercàvem.
Publicat el 1 de febrer de 2014
Castell
La boira s’arrapa
a la pedra,
l’alè de l’hivern
cerca aixoplug.
Cada racó,
guarda el secret
d’una vella història,
en cada mur, el ressò
d’un temps llunyà.
Un alè misteriós
traspua
per tota l’estança.
Les cambres
són el repòs
de vells retrats,
rostres al reflex
de miralls trencats.
Hi ha una veu
silenciada,
que a voltes surt
de la penombra
i retorna al temps.
Hi ha vida propia
al castell.
a la pedra,
l’alè de l’hivern
cerca aixoplug.
Cada racó,
guarda el secret
d’una vella història,
en cada mur, el ressò
d’un temps llunyà.
Un alè misteriós
traspua
per tota l’estança.
Les cambres
són el repòs
de vells retrats,
rostres al reflex
de miralls trencats.
Hi ha una veu
silenciada,
que a voltes surt
de la penombra
i retorna al temps.
Hi ha vida propia
al castell.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent