Amb els cinc sentits

T’he vist observant-me,

retenint un instant la teva

mirada, he sabut que els

teus ulls em parlaven…

intuïnt mots que només tu

coneixes,  reservant aquest

instant efimer i precís de la

mirada, emmudint les paraules,

descobrint que es poden dir

tantes coses…

amb tan sols una mirada!!

en un mòn que brolla

paraules sense sentit.

Converses desnodrides

ressonen per arreu.

Del fred ressorgiran

hores esperançadores,

càlides…com les brases

de l’hivern.

La tendresa capturarà

els nostres dies d’advent,

i celebrarem plegats

dolces hores…món silent.

m’acompanya la gossa i l’alè

de la nit freda,

l’aroma del fum s’atança a la pell

i em retorna records d’infantesa.

El cel és tot il.luminat,

és difícil perdre’s entre tanta llum,

la sol.litud s’allunya de les nits

fredes de tardor, i els sons nocturs

compassen el nostre caminar.

L’escalfor de la llar, apaivaga la lleu

sensació de fred.

Avui el dia s’ha llevat amb un alè
de tranquilitat, es respira alegría
en l’ambient, en boca de tots està,
per fi ETA ha posat seny!
la decissió que durant tants anys
hem esperat, el desig d’un fet
que semblava imposible d’aconseguir, deixar les armes!
Per fi ETA ha posat seny!
S’obre un nou camí, un camí de transparència, de nous reptes
i molta conversa…un bàlsam gratificant…una bona nova en
aquests temps que ens toca viure,
on el desconcert i el desencís, s’ha instal.lat en la vida de nombroses famílies.

Passen els anys…tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

He respirat innocència a cada pas,

he crescut…sense perdre els meus valors,

enyorant temps passats…  

desitjant atrapar moments ja viscuts…

he plorat davant els ulls de la Lluna,

he sentit l’escalfor del raig de sol damunt la pell,

el plaer en el meu cos, la calidesa al cor.

M’he envoltat de bona gent i els he estimat.

A estones he percebut la decepció…

necessària per aprendre i seguir creixent…

Passen els anys… tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

I ara, amb un més de tants…
.. he après a dir no. 
a ser jo mateixa encara que no agradi a tothom.

Intentant aplicar el precepte indi que diu,

“tenir serenitat per acceptar allò que no puc canviar”,

“valentia per canviar-ho, quan si és possible fer-ho,”

“i saviesa, per saber reconèixer la diferencia”.

Passen els anys… tan de pressa que  m’espanta pensar-ho.

Segueixo creixent…

L’època estival t’ha permès

desprendre’t de les agulles del

temps, les obligacions s’han

assegut a la fila del darrera,

i les hores s’han tornat plàcides

vora el mar,

desitjaries romandre en aquest

estat, tanmateix ets conscient

de l’obligació, i saps que més

tard o més d’hora, tornarà a

pessigar-te la pell,

s’asseurà a primera fila i farà

ballar el teu temps.

No resulta fàcil abstreure’s

enmig del soroll, rostres

desconeguts passen davant

els teus ulls, no precises

interpretar, l’escenari és

ple d’actors amb papers

secundaris, i tu t’abstreus,

et perds en el teu món

d’idealismes, la cortina

invisible de la imaginació

ha apartat el soroll i juga a

inventar, rere la cortina,

on s’hi amaga el caos,