Amb els cinc sentits

El dia s’ha llevat com qualsevol altre dia corrent, els afers quotidians

van consumint les hores, hi ha temprança en l’ambient,

la llum solar d’aquesta època fa que sigui més agradable restar a

l’ intempèrie, així doncs, no és casual que la mainada jugui

tranquil·lament, sense adonar-se del que s’està coent,

I esclaten els artefactes!

Implacables, contundents, esfereïdors, sobtadament s’acaba el joc!,

i tot d’una la por s’apodera del cos, l’esglaï al cor no remet en molts

dies.  Els fets són tràgics, les imatges parlen per si soles, 
sembrant el terror novament provoquen 9 morts, quatre d’ells nens, 
Hi ha un abans i un després, un profund malson fet realitat,

una realitat silenciada per no voler recordar, una ferida oberta que

tardarà molt temps en cicatritzar.

20 anys després gosem parlar-ne, expressem emocions, recordem

els fets, potser busquem la manera de poder-ho pair,

tot sabent que no hi ha cap causa possible que ho pugui justificar.

Un 29 de maig de 1991, mentre els nens jugaven, la ciutat de Vic
plorava. 

En el bressol de Catalunya, en una ciutat compromesa
amb la seva gent, amb la seva llengua, un indret on hi
habiten persones de tarannà senzill i afable,
justament aquí van voler llaurar el terror,
aquells que ni tan sols mereixen tenir un nom,
la ciutat tocada pels fets no se’n sabia avenir,

com podien arribar a comprendre un atemptat de tal
magnitud! provinent d’un país amb el qual s’hi sentien
molt identificats, amb idees versemblants a les seves,
evidentment  no es pot ficar a tothom dins el mateix sac,
i puc corroborar que al País Basc hi ha gent formidable,
d’una noblesa poc habitual.
La ciutat de Vic decebuda, va decidir silenciar els fets,
no parlar-ne era com creure que no havia succeït,
tanmateix la decepció ofegava els cors dels Vigatans,
20 anys després dels fets injustificats,
Vic en torna a parlar, i la memòria continua cercant
respostes, perquè?
No hi ha resposta que ho justifiqui, ningú mereix
perdre la vida a mans d’individus fanàtics, que intenten
guanyar la seva lluita a través del terror i la destrucció
de l’ésser humà.

Se’n va la tarda,
sigil·losa abandona
la  foscor,
uns quans estels se li
apropen,
la nit de llum acapara
les llars en les hores
hivernals, estones de
lectura i  jocs compartits.
La matinada ha glaçat
els carrers,  el baf ha
entelat  els vidres.
L’hivern no vol marxar,
i les agulles del temps
no es detenen.
Novament tornarà
la tarda, les hores  
d’hivern cediran els
seus dies de fred  
i  l’ambient es vestirà
de temprança.

Inevitable recordar aquells dies que
s’allunyen en el temps, les hores de
boira de la plana de Vic, rere els vidres
el campanar difuminat a través d’una
cortina de fum.
Al vespre el silenci i la solitud evoquen
a pensar, crear, imaginar, verbs que es
perden en la ment d’infant,
les hores hivernals convertides en la
màgia del Nadal.
Carrers il·luminats, arbres engalanats,
gent passejant amb guants i bufanda,
ambient nadalenc,
bons propòsits, bones obres.
Osona abraça el Nadal.

D’un gris plom es vesteix  
el cel, convida a mirar-se’l.
Rere els vidres veig caure
les primeres volves de neu.
La nit i la neu de la ma
fins arribar la matinada,
el retoc de campanes ens desperta,
l’entorn és una bella pintura,
d’un blanc immaculat sobre el seu rostre.
El glaç ha gelat els vidres i
el fred ens gela la pell.
El foc escalfa la llar,
reconforta en aquest dia de
rigorós hivern.
Cap el tard una cortina de fum
embolcalla la comarca,
rera els vidres veig com la boira
de la plana ens atansa la ma.

Ara vindrà l’aviona i em dirà;

amb xocolata. 

Ca la Sisa, Ca’n Vilada, Ca’l pastisser, llocs

de confiança  on et fan sentir com a casa,

estones compartides amb gent de bon fer.

la  mainada anem creixent, deixant pas als

somnis d’adolescent.

s’esvaeix, el fum de les xemeneies no voleia

amb el vent, ni es vesteix de blanc la plaça.

Ara és hora de deixar que el Sol ens escalfi

la pell.