SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 33) Valerià Rabella

VALERIÀ RABELLA

Llicenciat universitari en pedagogia i poeta reconegut amb només vint-i-tres anys, Valerià Rabella va haver de deixar-ho tot i fugir a un exili incert arran d’una operació policial, l’any setanta-sis, després de la qual el govern espanyol anuncià l’avortament d’un nou projecte d’organització armada catalana. Quan algun temps després es va saber que no hi havia proves contra ell ni la resta d’incriminats i el cas fou sobresseït, Rabella decidí quedar-se a l’estranger, concretament a París, on havia trobat feina de lector de català a la universitat, alhora que feia de periodista enviant cròniques per a alguns mitjans d’aquí. Coneguts seus que de feia temps no en sabien res, el van retrobar l’any vuitanta-quatre, a Còrcega, amb motiu d’una reunió de nacions sense estat d’Europa. Hi era com a enviat especial de premsa per un mitjà francès.

És tractava d’una persona introvertida i d’una exquisida amabilitat. Però al darrere d’aquesta aparença reposada s’amagava una gran capacitat de decisió i una sana intransigència, especialment a l’hora de defensar les pròpies posicions o de considerar les dels altres. Això sí, sempre amb gest amable, sense molestar.

Pel que feia al físic no era precisament la perfecció. D’aspecte malaltís, arrossegava una malformació d’infantesa que l’obligava a caminar una mica coix i de gairell.

Va tornar definitivament a Catalunya a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’havia especialitzat en grups independentistes radicals, una branca del periodisme polític d’allò més complicada de tractar, per les particulars característiques d’aquests grups, molts d’ells semi-clandestins, però també pel boicot i la manipulació informativa a que eren sotmesos sovint per part dels grans mitjans, cosa que provocava, amb raó o sense, acusacions de connivència amb la repressió contra els informadors que hi treballaven.

Un bon nombre d’independentistes compromesos podrien donar testimoni de la professionalitat d’en Valerià. No va publicar mai una informació esbiaixada o sense haver-la contrastat prèviament, tot i que sovint no els agradés ni afavorís allò que escrivia. De feia temps s’havia acostumat a trucar-los quan li arribava alguna informació interessant, per tal de conèixer “off the record” el seu punt de vista al respecte. Tot i mantenir les seves conviccions, professionalment es mantenia neutral.

Fou cap a finals dels vuitanta que la feina se li feu feixuga: havia arribat al convenciment que cada cop costaven més de destriar els fets reals de les xafarderies. D’aquí el seu abandó de la primera línia informativa sobre independentisme. Però per desgràcia, deixat en mans de joves acabats de llicenciar, sense idea de res, perfectament integrats al sistema vigent, se’n ressentí la qualitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions.

Aleshores, entre la laxitud militant que arrossegava de feia temps i les dificultats per seguir practicant un periodisme d’investigació decent, es proposà tornar a l’ensenyament, que havia exercit de molt jove. Començà a donar classes de redacció periodística en una de les noves universitats.

Estava preparant un llibre sobre l’evolució de l’independentisme català des de la dècada del seixanta fins a mitjans dels noranta, quan es van formar els dos grans corrents, el “tranquil” i el “combatiu”, per emprar la terminologia més usual aleshores. Però aquesta obra ja no veuria la llum.

Perquè Valerià Rabella es llevà la vida. El suïcidi, en una persona com ell, resultà del tot incomprensible. Tot i els anys transcorreguts, molts encara no s’ho poden treure del cap. Què podia portar-lo a fer una cosa així quan s’havia forjat una estabilitat de la que no va gaudir en molt de temps?. La carta que va deixar tampoc no ho aclaria…

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.