SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 36) Ramon Rovira

 RAMON ROVIRA

 A mitjan anys setanta, en Ramon Rovira vivia en un pis de l’eixample barceloní de principis del segle XX, típic de la burgesia benestant, amb sostres alts, un passadís molt llarg i dormitoris de dues peces, posteriorment transformat en residència de solters “progres”. Compartia aquest pis amb dos companys més, l’Eduard i en Miquel, fonamentalment per raons econòmiques, perquè en altres qüestions de caràcter més ideològic no coincidien en pràcticament res.

Ramon, periodista novell i aspirant a escriptor, membre del comitè central del partit independentista, era el més polititzat del tercet. Dels altres, l’Eduard feia de programador informàtic de primera hora, quan encara aquesta era una professió exòtica i en Miquel estudiava arquitectura. Tots dos tenien en comú l’interès preferent de passar-s’ho bé, de gaudir el més possible de la vida.

Sovint, especialment les tardes dels diumenges, anaven al pis companys de militància d’en Ramon a cercar llibres de la seva ben proveïda biblioteca. Molts festius el trobaven sol, però en alguna ocasió també hi eren els altres dos amb companyia femenina, generalment companyes de facultat d’en Miquel. Eren els anomenats caps de setmana casolans.

En aquests casos els visitants, mentre eren a la sala fent-la petar, podien comprovar com n’eren de casolanes, aquelles vetllades; una parella desapareixia passadís enllà i als pocs minuts començaven a sentir-se tot de gemecs i crits de plaer. La cridòria era tant forta que Ramon es veia obligat a donar-los un toc d’avís, abans, deia, que els veïns no els denunciessin per escàndol públic. Però semblava que tot plegat només hagués fet que estimular les neurones d’una altra parella, perquè no trigava gaire a fer-se fonedissa cap a una altra habitació. O potser cap a la mateixa…

Aleshores, en Ramon i el seu visitant se n’anaven a donar un tomb pel carrer, no fos cas que ens afectés el mateix virus i comencessin a passar coses estranyes. Sense donar-li més importància, comentava que les orgies eren habituals en aquell pis, però que els calia anar en compte de no escandalitzar més el veïnat, que prou que ho estava ja.

Ramon Rovira havia nascut de Reus, s’havia llicenciat en periodisme a Madrid —aleshores era més difícil fer-ho a Barcelona— i treballava de “negre” per a un conegut escriptor de novel·letes de l’oest.

Hi va haver un temps, cap al final de la dictadura franquista, que semblava decidit a dedicar-se al teatre. Havia muntat amb altra gent pròxima una mena de companyia clandestina molt compromesa políticament, que representava obres d’un fort contingut social. Algunes representacions es feien a l’interior d’esglésies de barri sota l’aixopluc de capellans progres. Era clar que molta gent que anava a missa estava avisada, perquè només acabar la cerimònia religiosa els mateix oficiant i els actors desmuntaven l’altar i tot seguit començava la representació, que tractava de les lluites obreres de la Barcelona de principis de segle.

El pas d’en Rovira pel partit fou, en canvi, bastant anònim, perquè mai no va destacar en res d’especial. I quan la situació va esdevenir més interessant d’acord amb el que era la seva manera de veure les coses, amb una clarificació política respecte de la necessitat de potenciar un moviment popular patriòtic i amb l’inici d’un procés unitari que volia superar anteriors trencaments, ell acabava de donar-se de baixa.

La darrera cosa que va fer abans no abandonés definitivament la militància era significativa del seu tarannà. S’estava covant l’escissió que hauria de servir d’estímul a l’esmentada clarificació ideològica, però ell estava enfonsat. L’intent espanyol de cop d’estat del vint-i-tres de febrer i els merders habituals al si de l’independentisme l’havien afectat de tal manera que ho veia tot de color negre. Deia que era una maledicció, que no hi havia futur… Fins i tot se li escapava alguna llàgrima.

Posteriorment fou un escriptor mitjanament reconegut que es decantà per la literatura infantil i juvenil. Se’n va anar a viure al camp amb la família i a més d’escriure feia de pagès. Però tot i així, continuaven les depressions. Fins que un dia arribà la notícia que havia deixat la dona i els fills, o l’havien deixat a ell, no estava clar.

I això que semblaven la família més unida del món!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.