SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 34) Wenceslau Roca

WENCESLAU ROCA

 Havien passat deu anys des que Wenceslau Roca deixà el partit independentista que havia ajudat a crear quan, un bon dia de finals dels vuitanta, comunicà la decisió que havia pres de tornar a militar. Aquest era un fet molt poc habitual i va tenir l’acollida que es mereixia. Una delegació del comitè executiu es desplaçà a Mataró, on vivia, per entrevistar-se amb ell i estudiar les millors fórmules d’integració i de treball.

I és que Roca no era un qualsevol. A la capital del Maresme dirigia un prestigiós taller d’arquitectura. El moment del seu reingrés no podia haver estat més oportú: el front popular patriòtic que impulsava el partit no parava de créixer en afiliacions i combativitat, tant que costava seguir-ne el ritme i mantenir-hi el paper de nucli dirigent. En qüestió de pocs dies, Wenceslau passà a desenvolupar tasques de responsabilitat a la comissió de publicacions. I més endavant s’ocuparia de l’organització dels actes del vint-i-cinquè aniversari. La seva intervenció fou decisiva per convertir aquella commemoració en un esdeveniment de primera fila. Gràcies a la vena artística que tenia i a uns contactes privilegiats, s’aconseguí muntar una completa exposició de cartells i documents originals, amb peces úniques i introbables, al voltant de la història del moviment independentista català.

També va convèncer dirigents de totes les etapes perquè participessin en un cicle de taules rodones que tingué molt bona acollida, especialment les més polèmiques, que no van decebre l’expectació creada. Especialment una protagonitzada per Anna Sirvent, Gonçal Neira, Conrad Baldó i Frederic Castells. El debat s’escapà molt aviat de les mans del moderador. Tanmateix, la seva duresa no fou obstacle per l’aprofundiment de les intervencions. Es van dir coses molt important de les quals se’n conservà l’enregistrament, però posteriorment no hi va haver manera de convèncer diversos membres del Comitè Executiu de publicar els debats en forma de llibre. Aquesta visió tancada d’una part significativa de la direcció, davant les idees heterodoxes, era quelcom que feia mal, no només perquè va comportat la decadència de l’editorial del partit sinó que també va contribuir a donar la imatge de ser gent sectària.

Wenceslau Roca, que pertanyia al comitè central però no a l’executiu, també ho lamentà. Aleshores ja començava un altre cop a anar per lliure i com a cap de publicacions havia encetat alguna iniciativa personal, com ara treure una revista de pensament i opinió on tenien cabuda tots els corrents patriòtics, fins i tot alguns de dretans que vorejaven el feixisme. Com que ho feia pel seu compte no havia de passar els filtres “oficials”.

En Wenceslau era una mica com un nen gran. Manegava els que l’envoltaven com si fossin joguines, però en el bon sentit de la paraula. Era  evident que gaudia treballant, organitzant, donant ordres. Era, en poques paraules, un pencaire simpàtic, de manera que resultava difícil enfadar-s’hi o negar-li res.

Tenia molt clar aleshores que el front popular patriòtic necessitava de dues bases potents i consolidades per seguir avançant: el partit i l’organització armada. Altres sectors, teòricament importants per a la resta del partit, com el sindicat o el moviment per la llengua, el preocupaven menys. La seva màxima aspiració era aconseguir que l’independentisme ocupés l’espai polític que li pertocava. Deia sempre que per tenir credibilitat s’havia de començar per creure-s’ho un mateix, anar pel món amb el cap ben alt i viure el patriotisme amb tota naturalitat.

Va ser gràcies a la seva insistència que el partit l’anomenà com un dels representants en les reunions de la “mesa”, una plataforma des d’on s’exercia la direcció estratègica de tot el moviment. Allí fou on entrà en contacte amb militants de l’organització armada que proposaven una treva, inicialment, i més tard l’abandó de les accions violentes, tot recolzant-se en arguments com ara el canvi de punts referencials en funció de la nova realitat europea i la voluntat pacifista majoritària de l’independentisme sociològic, que segons asseguraven es detectava a Catalunya. Molt aviat en Roca va fer seus aquells punts de vista.

No fou gens estrany, per tant, que quan va tenir lloc la teatral roda de premsa en què els militants del grup armat es van presentar a cara descoberta i van lliurar les armes, ell fos al darrera en qualitat d’organitzador de l’acte.

Després d’aquells fets, i de plegar de nou del partit, es va dedicar a crear i consolidar una colla castellera a Mataró. Durant molt de temps, quan coincidia amb antics companys procurava no parlar de política.

Però darrerament torna a sonar el seu nom com a destacat dirigent d’una organització assembleària protagonista de l’actual nou esclat de l’independentisme.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.