SALVADOR BALCELLS

SANTI SALOM

Quan va anar a viure a Barcelona, Santi Salom acabava de donar el pas professional més important de la seva vida. Allò que havia començat com un entreteniment de caps de setmana, tocar a la banda municipal de Vinaròs, s’havia convertit, després de superar una dura oposició, en un lloc de músic titular a l’orquestra del Liceu. Per tal d’aconseguir la plaça s’havia hagut de preparar a fons, abandonant la militància activa durant una bona temporada. I tot plegat per veure amb estupor i impotència com, en acabar de prendre possessió, el gran teatre desapareixia entre les flames.

A Santi el patriotisme li venia de tradició familiar. Pare, mare i oncle ja militaven a l’independentisme quan ell amb prou feines començava a caminar. Se l’havia vist de molt petit, el febrer del setanta sis, al monestir de Montserrat amb motiu de la renovació de la Flama de la llengua catalana. Havia vingut en un autocar ple de vinarosencs, organitzat sens dubte per la família Salom, amb una gran pancarta que deia poc més o menys: “El País Valencià present a la festa de la Flama”.

En tots aquells anys no hi hagué a la comarca del Baix Maestrat cap activitat de caràcter catalanista que no tingués com a capdavanter algun membre d’aquesta nissaga exemplar. Quan en Santi prengué el relleu, organitzà al seu voltant un nombrós col·lectiu de joves, els quals van revolucionar les encarcarades estructures de la ciutat pel que feia a festes populars. Van introduït els diables i els castellers i recuperaren músiques tradicionals de la zona, tot engegant al bagul dels mals endreços l’estil fester anterior imposat pels ajuntaments franquistes. El canvi fou tant sonat que un vinarosenc il·lustre, el músic i compositor Carles Santos, va voler fer-hi també la seva aportació amb algunes músiques de festa realitzades amb el seu estil característic, definit per alguns com a futurista-decimonònic.

Quan es traslladà a Barcelona, Santi Salom s’incorporà a la cèl·lula del seu barri del partit independentista per excel·lència. Durant un temps va ser-ne una mena de revulsiu. La seva presència obligà la resta de militants a sortir de l’estancament en què estaven immergits.

Amb l’arribada de Salom es van tornar més formals, fins que ell mateix començà a diversificar-se. Al cap de poc ja tot tornava a ser ja com abans, amb un Santi que cada cop passava més de les qüestions organitzatives, tocava la gralla en una colla castellera, sortia amb una noia i, amb el Liceu reconstruït, tocava en una orquestra que no parava d’assajar i fer actuacions.

No es tracta pas que hagi renunciat a res ni afeblit les seves conviccions. Només que expressa el seu catalanisme a través de la música i de la resta d’activitats quotidianes. Tan a l’orquestra com en els altres ambients on es mou, aprofita qualsevol ocasió per explicar la viabilitat econòmica de la independència, o bé per denunciar les agressions que patim com a nació sotmesa. La seva frase preferida és “Catalunya serà independent o no serà”, una variant d’aquella tant coneguda de Torras i Bages. Naturalment, tal com havien fet Joan Fuster i altres il·lustres catalans del Sud, quan ell diu Catalunya es refereix al conjunt dels Països Catalans. Recentment a tret un disc amb un repertori de gralla per a castellers.