SALVADOR BALCELLS

ROC PERRAMON

L’assemblea nacional del front popular patriòtic es reunia a Benicarló. Les setmanes anteriors havien estat molt mogudes, sovintejant les reunions locals i comarcals. Els militants més despenjats eren avisats a casa seva per tal que no hi faltessin, originant-se, en alguns casos de gent molt jove, veritables conflictes familiars pel fet que els pares desconeixien la pertinença del fill o la filla a l’organització.

Els dos sectors enfrontats havien esmolat les seves “armes”. A Benicarló, aquell ventós i fred diumenge de febrer, s’havien de veure les cares a partir d’unes posicions que d’antuvi semblaven irreconciliables i que la premsa dels dies anteriors s’havia ocupat d’esbombar amb morbositat. Mai els diaris no n’havien parlat tant, de l’independentisme revolucionari!

A les nou del matí ja hi havia bastant de gent que anava formant grupets per afinitats. Al carrer, cosa mai vista en reunions anteriors, alguns periodistes i, probablement, policies de paisà. Una mica més lluny, la guàrdia civil igualment havia fet acte de presència. Aquell desplegament provocava entre els reunits comentaris reprobatoris de tota mena. La presència de policia i premsa fou comparada sarcàsticament per Roc Perramón a un documental sobre animals salvatges, on els corbs esperen que les feres es destrossin entre elles per després llançar-se damunt les restes.           

En Roc era així. En els moments de tensió deixava anar algun comentari dels seus, que sovint podia provocar somriures còmplices, però que en altres ocasions només contribuïa a incrementar la mala llet ambiental.

Perramón es donà a conèixer l’any vuitanta-dos amb motiu d’una xerrada de presentació a Andorra, feta per a un reduït grup de persones a instàncies d’ell mateix. S’havia vinculat a l’independentisme durant la seva estada a Barcelona quan estudiava enginyeria, activitat que no ha exercit mai, ja que només tornar al petit país dels Pirineus va començar a fer de periodista, concretament de corresponsal per a diversos mitjans barcelonins. Pertanyia a una de les famílies andorranes més conegudes, propietària d’hotels i botigues a l’avinguda principal de les Escaldes. En aquella època en Roc era dels convençuts que per a la construcció política dels Països Catalans s’havia de comptar amb Andorra, al marge de la ideologia socialista revolucionària predominant en aquella època, que mai no va compartir. Per aquest darrer motiu fou un dels més aferrissats defensors de la idea de promoure un front més ampli, un moviment de masses sense tanta rigidesa ideològica i en el qual el més esquerranosos serien només la punta de llança, el pal de paller o, com es deia aleshores, l’avantguarda.

Un cop posat en marxa aquell front popular, va dedicar-s’hi de ple. De fet, si a Andorra va arribar a quallar aquells anys un nucli independentista català va ser quasi exclusivament gràcies als seus esforços. L’opinió pública andorrana semblava majoritàriament contrària a vincular-se a organitzacions catalanes. Aparentment en tenia prou amb els lligams culturals. En Roc deia que això era degut a l’obsessió malaltissa dels andorrans per mantenir els seus privilegis tradicionals i al rebuig de qualsevol novetat que fes perillar els profitosos negocis muntats per les grans famílies, entre les que incloïa la seva.

De fet, tota l’activitat política que van portar a terme els membres andorrans del front va haver de fer-se en la més estricta clandestinitat i tot i així les autoritats d’aleshores, dels coprínceps als comuns, ja havien fet sonar els senyals d’alarma, alertats sens dubte per la policia espanyola. Cap a finals dels vuitanta les persones sospitoses de simpatitzar amb el front popular patriòtic van ser objecte de vigilància i com que la majoria eren molt joves se’ls va pressionar per mitjà de llurs famílies. Fou una operació oficial discreta i eficaç que no transcendí als mitjans de comunicació. Roc Perramón ja era massa gran, independent i experimentat perquè l’afectés personalment, però va quedar-se un altre cop tot sol, com els primers temps, aquest vegada, però, amb moltes més dificultats per a poder reconstruir l’organització.

Els mesos següents va haver de renunciar a fer proselitisme entre els seus conciutadans i es dedicava només a col·laborar amb els companys de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Finalment la pressió psicològica a que era sotmès se li va fer insuportable i es traslladà a viure a Barcelona, on va seguir exercint de periodista i participant, tot i que cada cop menys, en les activitats del front.

 Havia tingut sempre una especial predisposició cap a les noves tecnologies, afavorida pel fet de disposar des de petit dels darrers avenços en aparells, no en va un dels negocis familiars era la importació de novetats electròniques i informàtiques. Això unit a la seva admiració per la cultura nord-americana, el van convertir en un dels introductors a Barcelona del periodisme electrònic, l’imfografisme i les autopistes de la informació. Fa anys passava per ser un dels primers experts en Internet del nostre país, quan aquesta xarxa de xarxes amb prou feines era coneguda en cercles especialitzats. Això li va servir per crear la que és avui una de les més importants empreses d’accés a Internet, cobejada per grans multinacionals.

Formalment no es va donar mai de baixa de la militància, però des que tornà a Barcelona va anar-se distanciant de la política per dedicar-se només als seus negocis. Però ha continuat col·laborant econòmicament. No cal dir que s’ha reconciliat amb la seva família. Fa poc s’ha sabut que el govern d’Andorra li ha ofert la direcció d’una institució per a la recerca i les noves tecnologies que vol crear.