Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

no

El que està passant a Líbia em té amb la carn de gallina fa dies, quan vaig llegir que estaven bombardejant manifestants des dels avions no m’ho podia creure. Enmig de l’horror de les notícies que ens arriben, de la ràbia i de la impotència de pensar que ací a la vora estan matant gent perquè es manifesta, enmig de tot això,  una notícia m’ha donat conhort: Dos coronels libis, pilots de Mig, han desertat i han aterrat amb els avions a Malta on han demanat asil polític. Els van ordenar que bombardejaren Bengasi i s’han negat, no en sabem el nom, no sé qui són, però són militars, militars libis que supose estan acostumats a obeir, entrenats per obeir, però han dit que no. I amb el seu no ens recorden que, de totes maneres i sempre, som, podem ser, amos del nostre destí, que fins i tot en una dictadura com la líbica es pot decidir no ser còmplice de la matança del propi poble. 
M’agradaria saber els seus noms per escriure’ls ací i per poder-los agrair que m’hagen recordat la vella lliçó que tants herois ens van ensenyar el segle passat: es pot triar, es pot triar dir que no.



  1. Tens raó Maria: cal anomenar-los, destacar-los, diferenciar-los; que el seu valor i la seva integritat contagien als seus companys, a la seva gent, i a nosaltres també…  

  2. De les moltes imatges emocionants que va prodigar la revolució tunisiana del 14 de Gener passat, una ens va colpir molt a molts: la imatge d’un oficial de l’exèrcit tunisià quadrant-se al pas del seguici fúnebre d’un assassinat per la polícia, aquells primers dies de l’any. És una època estranya, cruel i paradoxalment feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent