Un altre país

Yo escribo y el lector lee, es decir que se da por supuesto que yo escribo y tiendo el puente a un nivel legible. ¿Y si no soy legible, viejo, si no hay lector y ergo no hay puente? Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente puente  mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che.               El libro de Manuel, Julio Cortázar

Doncs això, que a aquest pont que vaig estendre, ja cinc-mil voltes algú ha fet "clic", (amb sorollet "clic") i l’ha travessat i ha llegit el que jo he escrit i cinc-mil voltes a mi em pareixen moltíssimes i gràcies per travessar aquest pont que existeix perquè algú el travessa.

"Escric per tindre companyia". Erri de Luca

A mi no només m’agraden molt els llibres d’Erri de Luca, és que m’agrada molt ell. Sobretot les mans.

És d’aquelles persones que podries escoltar per hores, pel que diu i perquè té un parlar d’aquells, i mou les mans (enormes) molt, però tranquil·lament.

Escriu des dels 20 anys però va començar a publicar molt tard. Explicava una volta que, quan treballava a la fàbrica (va treballar a la FIAT molts anys) s’alçava dues hores abans i llegia i escrivia, deia que la poesia que acumulava en aquestes dues hores li permetia no tornar-se boig a la fàbrica. Crec que el llibre que més m’ha agradat és Montediddio, està en català.

En parla a una entrada preciosa Pere Meroño, està ací. Ara, mentre buscava l’entrada de Pere, he trobat aquesta de La trappola que cita un comentari del bloc de Pere fet per "una desconeguda Maria", era jo! Aleshores no era blocaire, era només comentaire. No l’havia llegida, les caramboles m’encanten.

A vull llegir la resta…vos deixe un poema que m’agrada molt i trobe que és molt ell, no m’atrevisc a traduir-lo. Es diu Valore, del llibre Opera sull’acqua e altre poesie, del 2002.

Valore

Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.

Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.

Considero valore il vino finché dura il pasto,

un sorriso involontario,

la stanchezza di chi non si è risparmiato,

due vecchi che si amano.

Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale

ancora poco.

Considero valore tutte le ferite.

Considero valore risparmiare acqua,

riparare un paio di scarpe,

tacere in tempo, accorrere a un grido,

chiedere permesso prima di sedersi,

provare gratitudine senza ricordarsi di che.

Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord,

qual’è il nome del vento che sta asciugando il bucato.

Considero valore il viaggio del vagabondo,

la clausura della monaca,

la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.

Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

Els divendres cançoneta, hui aquesta cançó preciosa de Francesco De Gregori, La storia siamo noi. Com sempre, a vull llegir la resta hi ha la lletra

La storia siamo noi – Francesco De Gregori

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.

Rebo, signe, traduïsc i publique el següent manifest. És molt llarg però crec que paga la pena. L’original en italià ací, ací i ací.

Violència, propaganda i deportació. Un manifest d?escriptors, artistes i intel·lectuals contra la violència sobre els gitanos (rom*), els romanesos i les dones.

(…)

La història recent d?aquest país és un seguit de campanyes d?alarma, cada vegada més pròximes entre elles i més escandaloses. Les campanyes sonen com martells, les paraules dels demagogs fan incendis, una nació amb els nervis a flor de pell respon a cada estímul creant ?emergències? i assenyalant anyells expiatoris.

Una dona ha estat violada i assassinada a Roma. L?assassí és, segur, un home, potser un romanès. Romanesa és la dona que, ajaient-se enmig del carrer per aturar un autobús que no frenava, ha tractat de salvar aquella vida. El crim odiós sacseja Itàlia, el gest d?altruisme s?esborra.

El dia abans, sempre a Roma, una dona romanesa va ser violada i apallissada fins quasi la mort per un home. Dues víctimes amb la igual dignitat? No: de la segona no se sap res, res es va publicar als diaris; de la primera s?ha de saber que és italiana, i que l?assassí no és un home, sinó un romanès o un rom.

Tres dies després, sempre a Roma, squadristi encaputxats ataquen amb pals de ferro i ganivets a uns romanesos a l?eixida d?un supermercat, ferint-ne a quatre. Cap cronista al costat del llit d?aquells ferits, que romanen sense nom, sense història, sense humanitat. De les seues condicions, res més en sabem.

I després? Odi i sospita alimenten generalitzacions: tots els romanesos són rom, tots els rom són lladres i assassins, tos els lladres i els assassins han de ser expulsats d?Itàlia. Polítics vells i nous, de dretes  i d?esquerres juguen a veure qui crida més fort, denunciant l?emergència. Emergència que, mirant les dades del Rapporto sulla criminalità (1993-2006), no existeix: assassinats i delictes són, avui, als nivells més baixos dels darrers vint anys, mentre creixen els crims comesos entre les parets domèstiques o per raons ?passionals?. Les dades diuen que un assassinat de cada quatre es comet a casa; set voltes sobre deu la víctima és una dona; més d?un terç de les dones entre 16 i 70 anys han patit violències físiques o sexuals en la pròpia vida, i el responsable d?agressió física o violació és, set voltes sobre deu el marit o el company: la família mata més que la màfia, els carrers són, sovint, menys a risc-violació que el propi dormitori. L’estiu del 2006, quan Hina, una jove paquistanesa va morir degollada pel pare i els parents, polítics i mitjans de comunicació es van dedicar a fer paral·lelismes entre cultures. Afirmaven que aquella occidental, i italiana en particular, havia feliçment evolucionat pel que fa als drets de les dones. Fals: la violència contra les dones no és un vestigi bestial de cultures alienes, creix i floreix en la nostra, cada dia, en la construcció i en la multiplicació d’un model femení que privilegia l’aspecte físic i la disponibilitat sexual venent-ho com una conquesta. En canvi, com testimonia  el recent informe del World Economic Forum on Gender Gap, pel que fa a l’igualtat femenina al treball, en la salut,  en les expectatives de vida i en la influència política, Itàlia és al lloc 84. Última de La Unió Europea. Romania és al lloc 47. Si els fets són aquests, què està passant?

Passa que és més fàcil agitar un espantaocells col·lectiu (hui els romanesos, ahir els musulmans, abans encara els albanesos) en lloc de comprometre’s amb les veritables causes del pànic i de la inseguretat social causats pels processos de globalització.

Passa que és més fàcil, i paga abans i millor a nivell de consens visceral, cridar al llop i demanar expulsions, que aplicar les directives europees (com la 43/2000) sobre el dret a l’assistència sanitària, al treball i a la casa dels emigrants; que és més fàcil enviar les excavadores a privar a éssers humans de la pròpia mísera casa, que anar als llocs de treball per combatre el treball il·legal.

Passa que sota la catifa de l’equació romanesos-delinqüència s’amaga la pols de l’explotació ferotge del poble romanès. Explotació a les obres, on cada dia un obrer romanès és víctima d’un homicidi blanc**. Explotació pels carrers, on trenta mil dones romaneses obligades a prostituir-se, la meitat menors, son cedides per la criminalitat organitzada a italianíssims clients (cada any nou milions d’homes italians compren  sexe a esclaves estrangeres, forma de violència sexual que és davant els ulls de tothom però pocs volen veure). Explotació a Romania, on empresaris italians -després d’haver "deslocalitzat" i creat atur a Itàlia- paguen salaris de fam als treballadors.

Passa que massa ministres, alcaldes i joglars convertits en cabdills juguen a aprenents de bruixot per tenir un quart d’hora de popularitat. No es demanen què passarà demà, quan els odis deixats sobre el terreny continuaran fermentant, emmetzinant les arrels de la nostra convivència i fent pessigolles al microfeixisme que hi ha dintre de nosaltres i ens fa desitjar el poder i admirar els potents. Un microfeixisme que s’expressa amb paraules i gestos rancuniosos, mentre ja se senten, no massa lluny, el soroll de botes militars i la veu de les armes de foc.

Passa que s’està experimentant la construcció de l’enemic absolut, com amb els jueus i gitanos sota el nazi-feixisme, com amb els armenis a Turquia el 1915, com amb els serbis, croats i bosnians, recíprocament, a l’ex-Iugoslàvia als anys 90s, en nom d’una política que promet seguretat a canvi de renunciar als principis de llibertat, dignitat i civilització; que fa indistingibles responsabilitats individuals i col·lectives, efectes i causes, mals i remeis; que invoca al govern homes forts i demana als ciutadans que es facen súbdits obedients. Només falta que algú traga de les angorfes de la intolerància el triangle negre dels asocials, la marca de la infàmia que els nazis aplicaven als vestits dels gitanos.

I no sembla altre que l’última etapa, per ara, d’una llarga guerra contra els pobres.

De front a tot això no podem romandre indiferents. No ens pertanyen el silenci, la renúncia al dret de crítica, la cessió de la intel·ligència i de la raó.

Crims individuals no justifiquen càstigs col·lectius.

Ésser romanès o rom no és una forma de "complicitat moral"

No existeixen races, i molt menys races culpables o innocents.

Cap poble és il·legal.

*Rom és com es diu en italià als gitanos (que ací venen de l’Est d’Europa) he deixat la paraula tal qual a la traducció perquè, ací, sovint es confon rom amb romanès.

**Morte bianca és com es diuen en italià les morts per accident de treball.

Fa uns mesos vaig conèixer a un sopar a casa d’amics un senyor d’uns 60 anys de qui no recorde el nom. Vam estar parlant una bona estona i ell ens explicava que sempre es mou per Roma caminant, es fa caminades llargíssimes. Em va explicar una història: ell va arribar a Roma, amb la seua família, al final dels anys 40, des d’un poblet de la Campània. Quan van arribar ell tenia 9 anys i li van trobar una faena, era el garzone di bottega d’una botiga de queviures del centre. La seua faena consistia en acompanyar a les senyores a casa carregant amb la compra o, molt sovint, repartir les comandes per la ciutat. En donar-li la faena li van demanar si sabia anar en bicicleta i ell, òbviament, va dir que sí, tot i que no era cert. En sabia anar molt poquet i, a més, li feia molta por el trànsit de Roma. Com que tenia por de perdre la faena, cada volta que li donaven una comanda agarrava la bicicleta, la lligava darrere el cantó de la botiga i començava a córrer amb els paquets, havia descobert que havia de córrer molt si volia que no el descobriren.

No sé perquè, però pense sovint en eixe xiquet de 9 anys corrent amunt i avall per Roma carregat de paquets.

Al magatzem de ultramarinos y salazones baix de casa ma mare, a Castelló, en tenien una com la de la foto que quan era xicoteta m’encantava.

PS: Avui pot ser que en la votació dels Pressupostos al Senat caiga el govern de Prodi.

Hui, postaleta romana. Que Roma està plena de gats ho sap tothom, les botigues de souvenirs estan plenes de postals i calendaris amb gats dormint als monuments.

A tots els barris de Roma hi ha una gattara, es tracta d’una figura llegendària i històrica que fa part del teixit urbà de la ciutat, la literatura i la cançó popular romana en són plenes. La gattara és la persona (normalment són dones, al meu barri tenim un gattaro, un senyor gran, sempre molt mudat) que  s’ocupa dels gats vagabunds de la ciutat. Roma no només està plena de gats, també està plena de platerets amb pinso i llet.

A Roma hi ha vora 150000 gats vivint al carrer, en 4000 colònies, segons el darrer cens de l’Ufficio per i diritti degli animali de l’Ajuntament. Una llei regional estableix que un grup de més de 5 gats constitueix una colònia en l’habitat urbà, i les colònies estan protegides per la llei. La llei reconeix al gat el dret al territori i formula una prohibició expressa de traslladar-lo del seu habitat, entenent per habitat  el lloc on els gats troben habitualment refugi, menjar i protecció (estic traduint literalment). El servei de recollida d’escombraries no retira els platerets i el servei veterinari de l’Ajuntament esterilitza els gats i dóna assistència sanitària quan cal. Ara les gattare de tota la vida es diuen ecogattare, l’Ajuntament ha publicat un decàleg amb instruccions com ara portar el menjar a hores fixes, preocupar-se que hi haja sempre aigua i, sobretot, registrar la colònia a l’Ajuntament per tal que la llei la protegisca. La llei, a més, reconeix a les gattare un paper públic d’utilitat social. Així, els que fins a la promulgació de la llei eren "gats sense amo" ara són "gats de la col·lectivitat" o, com diu la gent, els gats de l’alcalde. 

Les colònies més conegudes i més turístiques són la de Torre Argentina, a les ruïnes més antigues de la ciutat, la de la Piramide Cestia, formada pels gats que viuen al Cimitero degli inglesi i la del Coliseu, on viuen més de 200 gats (censats).

Baix de casa, cap a les 9 del matí comencen a eixir gats de tot arreu, saben l’horari del gattaro i l’esperen, al lloc on els dóna de menjar, una estoneta abans que ell arribe.

A voltes l’opció d’escoltar cançons casuals de l’ipod em fa brometes pesades, i  m’amolla cançons que m’envien, d’una patada al cul, al lamentable estat de jo-vull-anar-a-casa. Una estava tan traquil·la passant el motxo i escoltant música i, de moment, El meu carrer o les Albaes d’Al Tall.

I no és que jo vulga anar-me’n, jo ací estic molt rebé, i ma casa està ací. Però mentre jo estic ací, allà (del lado de allá) naix i mor gent i jo no hi sóc, i Lluís Llach s’ha retirat i jo fa més de deu anys que no vaig a un concert seu, i quan el Barça va guanyar la Copa d’Europa els veïns es van queixar del soroll (i a Castelló segur que tiraven traques) i jo ara me n’aniria a l’ovella negra a fer-me uns quintets i després una torraeta al Roca. Uff

I jo tinc Ryanair i, total, no estic molt lluny, estic a ca els veïns, i torne sovint. Quan pense en la gent que està a l’altra banda del món de sa casa, que només hi pot anar de tard en tard, o la gent que no pot tornar, els exiliats, desterrats (quina paraula terrible). No puc ni imaginar el dolor d’aquestes persones. Recorde que a un documental sobre la Pasionaria, explicava que quan anava a França durant l’exili, sempre que podia anava al  Bidasoa, i es mirava el País Basc des de l’altra banda. La imatge d’aquesta dona vella (i bella) vestida de negre, mirant-se el seu país on no torna des de fa més de trenta anys, em commou molt.

Se’n diu mal du pays, homesick, saudade, morrinha…en català no hi ha una paraula tan exacta. A mi, sovint, em donen atacs els caps de setmana. 

Aquesta cançó de Vinicio Capossela m’encanta, hui a Roma plou, plou com m’agrada a mi, fluixet i seguidet…i estic mústia…

http://www.goear.com/listen.php?v=36f9b7a

A vull llegir la resta….està la lletra

Una giornata senza pretese

Sotto un cielo di nebbia
che cielo non e’
e’ un altro giorno insicuro
che io passo con te
E ci troviamo qua
tra lampioni e vetrine
tra pezzi di scarpe liquori e cucine

E’ una giornata
senza pretese
e non ci succede
una volta al mese
Stiamo qua
abbracciati
ad aspettare la sera
e se mi guardi
io non ti vedo
ma mi ricordo
del nostro amore
stiamo qua
messi qua
ad aspettare la sera…

El Senat italià està discutint aquests dies els nous pressupostos de l’Estat. Ahir per la vesprada va ser rebutjada una esmena presentada pels socialistes que preveia fer pagar l’ICI (l’impost municipal sobre els immobles, equivalent a l’IBI) als immobles de l’església dedicats a activitats comercials. (…)

Justet ahir es va fer pública la carta de la Comissió de la Unió Europea, donant al govern italià un termini de 30 dies per enviar informacions detallades sobre els bens de l’església exempts del pagament de l’ICI i quant haurien de pagar si pagaren. Sembla que l’exempció podria ser incompatible amb les normes europees sobre ajudes d’Estat.

L’exempció de pagament de l’ICI per a l’església va ser decidida al 92, anul·lada per una sentència el 2004 i ressuscitada per Berlusconi, com a regal electoral, en els pressupostos de l’estat de 2006, últims del seu govern. En teoria un decret de l’actual govern de centre-esquerra acabava amb aquest privilegi, però només en teoria. Un grup de parlamentaris laics van proposar que l’exempció es limitara als llocs sense fins comercials, però les vies del senyor són infinites i al text del decret l’exempció s’estén a totes les activitats “no exclusivament comercials”. Salvats per un adverbi. D’aquesta manera, si un hotel de luxe té una capella, o al cinema al centre de Roma hi ha una marededeueta, no paguen. Diuen que el cinema i l’hotel de luxe són "estructures annexes a llocs de culte", i el Cèsar no veu un euro, tot i que ho mana l’Evangeli. Això era el que intentava corregir l’esmena dels socialistes.

Cal recordar que l’Església Catòlica és propietària del 22% dels immobles d’Itàlia i de, pràcticament, la meitat dels edificis del centre de Roma (que és el metre quadrat més car d’Europa, per darrere només de Montecarlo). Donar un valor comercial a aquest imperi immobiliari és pràcticament impossible, però l’Ajuntament de Roma estima que perd 20 milions d’euros d’ICI no pagat per l’església, xifra que a tota Itàlia podria arribar als 400 milions. És impossible, literalment, saber el que el Vaticà guanya amb l’explotació (turística o simplement immobiliària) d’aquests immobles. Ací no es parla del menjador de Càritas, es parla de la major part dels edificis històrics de Roma i de la resta d’Itàlia, llogats o administrats directament, tax free.

Quan, fa un parell de mesos, van arribar les primeres notícies sobre la investigació de la UE, la dreta va clamar al cel (sic!) i va començar a parlar de l’esperit anticristià de la UE i d’una intolerable ingerència comunitària. El millor va ser Maurizio Ronconi, exdemocristià, que va dir que “és evident que a la UE prevalen els cercles radical-massònics”.

Ahir, només 12 senadors van votar a favor de l’esmena, l’esquerra de la coalició de govern, comunistes inclosos, es van abstenir (?), "Una decisió soferta, però exclusivament política" (??) i l’esmena per que l’església pague no va passar. Quina creu!

La primera llibreria important en ma vida va ser una que no recorde com es deia que hi havia a Castelló, baix de casa, a l’Hort dels Corders. El pom de la porta (el recorde a l’alçada del nas, era xicoteta) era el logo de l’editorial Labor, un senyor que llaurava… Quan el meu germà Jordi venia a Castelló hi anàvem junts i em comprava llibres d’una col·lecció que es deia cuentos y leyendas. Aquells llibres m’agradaven molt, comparats amb Enid Blyton no hi havia color. Recorde especialment La zarevna muerta y los siete guerreros de Pushkin, El maravilloso viaje de Nils Holgersson de Selma Lagerloff, Whittington y su gato de Dickens i Ivan el tonto de Tolstoi, els vaig llegir mil voltes. També, com qualsevol castellonenc de més de 30 anys, recorde la llibreria Armengot, al carrer Enmig, allà es compraven els llibres de text (editorial magisterio español), a setembre les cues arribaven fins a la porta. Quan vaig començar a comprar-me jo els llibres anava a Garbell, la primera llibreria amb llibres en català a Castelló (Pedrolo, Rodoreda, Estellés…els vaig comprar allà), també m?agradaven Ares i Ocnos. Sempre que trobe pegatines d’aquestes llibreries quan obro un llibre els flashback volen. Ja no en queda ni una, de fet, crec que a Castelló ja no hi ha llibreries xicotetes. (…)

A Roma vaig sovint a la Feltrinelli, en tinc una baix de casa. Des que vaig arribar ha canviat molt, ara sembla un fnac, venen fins i tot ulleres de sol! Una cosa que no suporte de la Feltrinelli és que tenen els llibres (excepte les novel·les) ordenats per editorial, deu ser molt còmode per a ells però és una llanda per al client. Les meues llibreries preferides de Roma són Rinascita i Fahrenheit 451. Rinascita era la llibreria del PCI, està als baixos de la seu històrica del partit, a Via delle Botteghe Oscure, és una llibreria mitjana i molt ben fornida, especialment en llibres de ciències socials. A més, no et miren amb cara estranyada si demanes un llibre que no siga novetat (a Feltrinelli vaig demanar un llibre i em van dir: "però aquest llibre és del 2002!", com si haguera demanat un incunable), tenen un bon servei de comandes i la gent que hi treballa són llibreters. Fahrenheit 451 és xicoteta i molt bonica, està a Campo de’ Fiori i és una llibreria lenta (no sé com explicar-ho), on és fàcil acabar parlant de llibres amb els amos, a més, tanquen tardíssim. 

Quan anava a Barcelona em passava hores regirant a la llibreria Catalònia, també m’agradava molt una que hi havia al carrer Santa Anna (no recorde el nom) que no sé si encara existeix i una, xicoteta, al carrer Tallers. A València les hores les passava (i les passe) a París-Valencia (Un verdadero mundo del libro actual, antiguo y de ocasión).

La de la foto és una de les innombrables llibreries de Buenos Aires, El túnel, a l’Avenida de Mayo. Hi ha un tros de l’avinguda Corrientes plenet plenet de llibreries, als dos panys, en dues o tres illes de cases n’hi ha al menys vint. Però la que més em va agradar va ser la Librería de Ávila al carrer Alsina, que sembla que és la més antiga de Buenos Aires.

Hui pensava fer un post gracioset sobre la gosseta Laika, víctima del comunisme (pobre fill) que hui fa 50 anys va ser llançada a l’eternitat.

No en tinc ganes, dimarts una dona de 47 anys va ser atacada a un barri de la perifèria de Roma, violada i apallissada, va morir a l’hospital dos dies després. Sembla que l’agressor és un romanès, ja l’han detingut. Òbviament la dreta va muntar un circ de declaracions, acusacions i animalades. El govern, a tota velocitat, va fer un decret-llei que facilita "les expulsions per motius de seguretat pública" també de ciutadans comunitaris (vol dir de romanesos, clar). Ahir van començar les expulsions. Els Circoli delle Libertà (una espècie d’apèndix de Forza Italia) ha organitzat rondes de vigilància a Roma, Ronde della libertà, en diuen. Anit, a Roma, deu italians amb cascs integrals, barres de ferro i ganivets van apallissar a quatre romanesos que eixien d’un centre comercial, dos d’ells estan greus i un molt greu.

Il manifesto (quotidiano comunista), és un excel·ent diari, va ser fundat, aleshores era una revista, el 1969 per Luigi Pintor, Lucio Magri i Rossana Rossanda. Ja convertit en diari, el 1972 es va convertir en una veritable estructura política que va presentar llista pròpia a les eleccions (sempre sota el símbol del PCI). La seua història fa part de la història de la dissidència d’esquerres dins del PCI. Cal dir que és l’únic (l’únic!) diari italià que no rep subvencions públiques, que viu dels exemplars que ven. Per llei, a Itàlia, qualsevol diari rep un fum de diners públics, proporcionals al tiratge, no a les vendes (si els exemplars impresos acaben al fem, és igual) si tres parlamentaris diuen que els representa com a corrent dintre el parlament. Il manifesto és l’únic que hi renuncia. A més és una cooperativa i tothom guanya el mateix. Òbviament està sempre en crisi i a punt de plegar. El 2006 el va salvar de la crisi més grossa la venda (i en van vendre molts) d’un exemplar extraordinari a 5 ?.

Per recollir diners, acaben de llançar un àlbum amb cromos sobre la història del comunisme, és xulíssim! Al text de la primera pàgina diu:

"Companyes, companys, treballadors!

La història ens posa davant una ocasió favorable, potser irrepetible!

Finalment podreu construir el comunisme en un sol país, també a sol un poblet, si viviu al camp. També a un sol apartament, si viviu a una comunitat de veïns dominada per les forces de la reacció. L’ocasió de la història es presenta sota forma d’aquest afectuós àlbum de família, l’àlbum dels cromos del comunisme (i rodalies) que, com podreu fàcilment intuir conté també alguns monstres del comunisme."

Espere que tinga molt d’èxit, ho trobe una idea genial. Jo ja tinc repes a Berlinguer i a Sandino…

El 25 de setembre de 1943, pocs dies després de l’ocupació alemanya de la ciutat, Herbert Kappler, el cap de les SS a Roma rep l’ordre d’arrestar i deportar tots els jueus

del ghetto romà. El capità té una idea millor: convoca els representants de la comunitat hebraica i els comunica que els jueus romans salvaran la vida si lliuren 50 quilos d’or a les SS. Tenien 36 hores per reunir l’or, la comunitat es va reunir per discutir, hi havia molta gent que no es fiava dels alemanys, joves que deien que seria molt millor emprar l’or per comprar armes per defensar-se… al final va començar la recollida. Pareix que entre l’or recollit hi havia alguna creueta d’algun veí solidari. Quan ja tenien els 50 quilos (més 300 grams per si de cas), el 28 de setembre,  van anar a lliurar l’or als alemanys a via Tasso 155 (que més avant es convertiria en centre de tortura i presó de les SS, ara és la seu

del Museo Storico della Liberazione).  (…)

Poc més de dues setmanes després, el dissabte 16 d’octubre, els alemanys van començar la deportació. Des de la promulgació de les leggi razziali els jueus italians estaven fitxats, amb les llistes fornides per l’Ufficio Demografia e Razza del Ministero dell’Interno meitat de la feina estava feta. A les 5 i mitja

del matí va començar la cacera, contemporàniament al ghetto i a la resta de Roma, amb les llistes amb noms i adreces. A les 2 de la vesprada havien acabat, van buidar el guetto, també a Trastevere, Testaccio i Monteverde van arrestar a  moltíssima gent. És cert que molts jueus romans es van poder amagar, molts d’ells a edificis religiosos (la meitat dels edificis de Roma ho són), però aquella nit 1024 persones, més de 200 xiquets, van ser carregades en camions i portades al Collegio Militare de via della Lungara, just a l’altra banda de riu del ghetto. Dos dies després, a l’alba del dilluns 18 d’octubre, els van carregar a 18 vagons per bestiar, a l’estació Tiburtina, a les 2 de la vesprada els trens van partir, Orte, Chiusi, Firenze, Bologna…i així per més de quatre dies, fins a la nit del divendres 22 d’octubre que el tren es va aturar a Auschwitz II, Birkenau. El dia següent, dissabte 23 d’octubre de 1943, una setmana justa després de les detencions, quasi tots van ser assassinats. “Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.”^*

De les 1024 persones deportades aquella nit només 15 en van tornar: 14 homes i una dona.

*Robert Katz, Il secondo sabato-la fine

del viaggio. http://www.theboot.it . Rober Katz és un dels màxims especialistes en la Roma ocupada (és especialista també en judicis llarguíssims cada

volta que el Vaticà el denúncia). Crec que no hi ha res en català, en castellà, l’excel·lent La Batalla de Roma. Los nazis, los aliados y el Papa (Septiembre 1943 – Junio 1944)

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que "La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas?

Doncs això, catalanista i floreal.

Tornada des de fa deu dies, intente posar-me al dia sobre el que ha passat per ací mentre jo no hi era i el que està passant. Intentaré fer un resumet:

El Ministre de Justícia (Mastella, de l’UDEUR, la dreta de la coalició) ha fet traslladar un jutge de Calàbria que estava investigant-lo (a ell, al ministre) per desviar fons europeus. Una jutgessa de Milà que s’està ocupant d’algunes fusions bancàries, denuncia a la televisió (i als carabinieri) amenaces i pressions de "subjectes institucionals" i, per tant, renuncia a l’escorta que "les institucions" li havien oferit.

La setmana passada els aliats de Prodi li van tombar una votació 7 vegades 7 al senat, i ara Prodi va de Telegiornale en Telegiornale llançant ultimàtums i demanant als aliats polítics que respecten els compromisos. Ara la pregunta ja no és si el govern caurà o no, la pregunta és si eleccions o govern tècnic. Tothom està d’acord en que cal canviar la llei electoral (fins i tot la dreta, que la va fer), és possible que es faça un govern tècnic, només per fer la llei electoral abans de convocar eleccions (en un any i mig no han tingut temps).

El senat hauria de votar els decrets que acompanyen els pressupostos generals, però l’altre dia, en canvi, estaven discutint sobre la Revolució Russa. Resulta que el dia de l’aniversari al TG2 van fer un servei francament vergonyós dient que havia estat només un cop d’estat sanguinari, que va provocar el drama més fort que ha viscut Europa, que havia afavorit el naixement del feixisme a Itàlia i coses així. Un senador de Rifondazione Comunista va protestar formalment al Senat, acabant amb crits de "Viva la Rivoluzione d’Ottobre, viva Gramsci e viva il socialismo!" i es va organitzar un cristo al·lucinant. Al final el president de la cambra va haver de recordar als senadors que tenien coses molt importants que discutir a l’ordre del dia, i la importància històrica de la Revolució Russa no estava entre elles.

El Papa demana als farmacèutics que facen objecció de consciència per no vendre anticonceptius ni la pastilla del dia després, el president del grup de l’UDC (democristians de dreta) presenta un projecte de llei per introduir el delicte d’apologia del comunisme.

I ara fa una estoneta, no ha passat a la cambra la proposta de llei per formar una Comissió Parlamentaria d’investigació sobre el que va passar a Gènova el 2001, perquè dos grups de la coalició de govern han votat en contra (tot i que estava al programa electoral) i els representants de la Rosa nel Pugno han arribat tard a la votació.

Home Sweet Home.