EL TRIANGLE NEGRE
Rebo, signe, traduïsc i publique el següent manifest. És molt llarg però crec que paga la pena. L’original en italià ací, ací i ací.
Violència, propaganda i deportació. Un manifest d?escriptors, artistes i intel·lectuals contra la violència sobre els gitanos (rom*), els romanesos i les dones.
(…)
La història recent d?aquest país és un seguit de campanyes d?alarma, cada vegada més pròximes entre elles i més escandaloses. Les campanyes sonen com martells, les paraules dels demagogs fan incendis, una nació amb els nervis a flor de pell respon a cada estímul creant ?emergències? i assenyalant anyells expiatoris.
Una dona ha estat violada i assassinada a Roma. L?assassí és, segur, un home, potser un romanès. Romanesa és la dona que, ajaient-se enmig del carrer per aturar un autobús que no frenava, ha tractat de salvar aquella vida. El crim odiós sacseja Itàlia, el gest d?altruisme s?esborra.
El dia abans, sempre a Roma, una dona romanesa va ser violada i apallissada fins quasi la mort per un home. Dues víctimes amb la igual dignitat? No: de la segona no se sap res, res es va publicar als diaris; de la primera s?ha de saber que és italiana, i que l?assassí no és un home, sinó un romanès o un rom.
Tres dies després, sempre a Roma, squadristi encaputxats ataquen amb pals de ferro i ganivets a uns romanesos a l?eixida d?un supermercat, ferint-ne a quatre. Cap cronista al costat del llit d?aquells ferits, que romanen sense nom, sense història, sense humanitat. De les seues condicions, res més en sabem.
I després? Odi i sospita alimenten generalitzacions: tots els romanesos són rom, tots els rom són lladres i assassins, tos els lladres i els assassins han de ser expulsats d?Itàlia. Polítics vells i nous, de dretes i d?esquerres juguen a veure qui crida més fort, denunciant l?emergència. Emergència que, mirant les dades del Rapporto sulla criminalità (1993-2006), no existeix: assassinats i delictes són, avui, als nivells més baixos dels darrers vint anys, mentre creixen els crims comesos entre les parets domèstiques o per raons ?passionals?. Les dades diuen que un assassinat de cada quatre es comet a casa; set voltes sobre deu la víctima és una dona; més d?un terç de les dones entre 16 i 70 anys han patit violències físiques o sexuals en la pròpia vida, i el responsable d?agressió física o violació és, set voltes sobre deu el marit o el company: la família mata més que la màfia, els carrers són, sovint, menys a risc-violació que el propi dormitori. L’estiu del 2006, quan Hina, una jove paquistanesa va morir degollada pel pare i els parents, polítics i mitjans de comunicació es van dedicar a fer paral·lelismes entre cultures. Afirmaven que aquella occidental, i italiana en particular, havia feliçment evolucionat pel que fa als drets de les dones. Fals: la violència contra les dones no és un vestigi bestial de cultures alienes, creix i floreix en la nostra, cada dia, en la construcció i en la multiplicació d’un model femení que privilegia l’aspecte físic i la disponibilitat sexual venent-ho com una conquesta. En canvi, com testimonia el recent informe del World Economic Forum on Gender Gap, pel que fa a l’igualtat femenina al treball, en la salut, en les expectatives de vida i en la influència política, Itàlia és al lloc 84. Última de La Unió Europea. Romania és al lloc 47. Si els fets són aquests, què està passant?
Passa que és més fàcil agitar un espantaocells col·lectiu (hui els romanesos, ahir els musulmans, abans encara els albanesos) en lloc de comprometre’s amb les veritables causes del pànic i de la inseguretat social causats pels processos de globalització.
Passa que és més fàcil, i paga abans i millor a nivell de consens visceral, cridar al llop i demanar expulsions, que aplicar les directives europees (com la 43/2000) sobre el dret a l’assistència sanitària, al treball i a la casa dels emigrants; que és més fàcil enviar les excavadores a privar a éssers humans de la pròpia mísera casa, que anar als llocs de treball per combatre el treball il·legal.
Passa que sota la catifa de l’equació romanesos-delinqüència s’amaga la pols de l’explotació ferotge del poble romanès. Explotació a les obres, on cada dia un obrer romanès és víctima d’un homicidi blanc**. Explotació pels carrers, on trenta mil dones romaneses obligades a prostituir-se, la meitat menors, son cedides per la criminalitat organitzada a italianíssims clients (cada any nou milions d’homes italians compren sexe a esclaves estrangeres, forma de violència sexual que és davant els ulls de tothom però pocs volen veure). Explotació a Romania, on empresaris italians -després d’haver "deslocalitzat" i creat atur a Itàlia- paguen salaris de fam als treballadors.
Passa que massa ministres, alcaldes i joglars convertits en cabdills juguen a aprenents de bruixot per tenir un quart d’hora de popularitat. No es demanen què passarà demà, quan els odis deixats sobre el terreny continuaran fermentant, emmetzinant les arrels de la nostra convivència i fent pessigolles al microfeixisme que hi ha dintre de nosaltres i ens fa desitjar el poder i admirar els potents. Un microfeixisme que s’expressa amb paraules i gestos rancuniosos, mentre ja se senten, no massa lluny, el soroll de botes militars i la veu de les armes de foc.
Passa que s’està experimentant la construcció de l’enemic absolut, com amb els jueus i gitanos sota el nazi-feixisme, com amb els armenis a Turquia el 1915, com amb els serbis, croats i bosnians, recíprocament, a l’ex-Iugoslàvia als anys 90s, en nom d’una política que promet seguretat a canvi de renunciar als principis de llibertat, dignitat i civilització; que fa indistingibles responsabilitats individuals i col·lectives, efectes i causes, mals i remeis; que invoca al govern homes forts i demana als ciutadans que es facen súbdits obedients. Només falta que algú traga de les angorfes de la intolerància el triangle negre dels asocials, la marca de la infàmia que els nazis aplicaven als vestits dels gitanos.
I no sembla altre que l’última etapa, per ara, d’una llarga guerra contra els pobres.
De front a tot això no podem romandre indiferents. No ens pertanyen el silenci, la renúncia al dret de crítica, la cessió de la intel·ligència i de la raó.
Crims individuals no justifiquen càstigs col·lectius.
Ésser romanès o rom no és una forma de "complicitat moral"
No existeixen races, i molt menys races culpables o innocents.
Cap poble és il·legal.
*Rom és com es diu en italià als gitanos (que ací venen de l’Est d’Europa) he deixat la paraula tal qual a la traducció perquè, ací, sovint es confon rom amb romanès.
**Morte bianca és com es diuen en italià les morts per accident de treball.