66210


1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

 

termini d’execució

Roberto Saviano és l’autor de Gomorra, el llibre sobre la criminalitat organitzada, condemnat a mort per la camorra i que viu sota escorta des d’aleshores.
Hui la notícia apareix als dos diaris italians que he mirat, Repubblica i Corriere, el titular és esfereïdor: Els casalesos abans de Nadal mataran a Saviano i a l’escorta. Els casalesos són la família camorrista del poble de l’escriptor, fa temps que van dir que el matarien, ho han dit de moltes maneres i en molts contexts, ara, a més, sabem quan ho faran, pareix que ja tenen l’explosiu preparat. N’he parlat més voltes, és una sensació estranya, tothom sap que el mataran, eixa gent no perdona, eixa gent mana, no es pot permetre dir que mataran algú i no fer-ho. El pobre Roberto Saviano ara, a més de saber que morirà prompte, sap quan, perquè ha escrit un llibre que hem llegit moltes persones…
Fa unes setmanes va publicar una carta al diari, Roberto Saviano, una carta a la seua terra,  la vaig conservar i l’he llegida moltes voltes i cada volta em pareix més terrible i més trista, cada volta em pareix més la carta d’un condemnat:
Em pregunte: però aquesta terra com es veu, com es representa a si mateixa, com s’imagina? Com la imagineu vosaltres la vostra terra, el vostre país? Com vos sentiu quan aneu a treballar, quan passegeu, quan feu l’amor? Vos plantegeu el problema o és prou dir “així ha estat sempre i sempre serà així” (…) He vist que a la meua terra han aparegut pintades contra mi i un enorme taüt amb el meu nom. I insults, continuades denigracions a partir de la més recorrent i banal “Eixe ha fet diners”. Amb el meu treball d’escriptor ara puc viure i, per sort, pagar-me els advocats. I ells? Ells que tenen imperis econòmics i es fan construir vil·les faraòniques a pobles on no hi ha ni carrers asfaltats? Ells que amb les escòries tòxiques han aconseguit guanyar en una sola operació fins a 500 milions d’euros i han farcit la nostra terra de verí fins al punt de fer augmentar fins el 24% certs tumors, i les malformacions congènites fins al 84%? (…) i a enriquir-se amb les desgràcies d’aquesta terra seria jo amb les meues paraules, i els policies i magistrats i cronistes i tots els altres que amb llibres o pel·lícules o amb qualsevol altre mitjà continuen denunciant? Com és possible que es cree aquest capgirament de perspectiva? Perquè tot i conéixer la meua terra, amb tot això jo reste incrèdul i trist i també ferit, fins al punt que em costa trobar la meua veu. 
Perquè el dolor fa emmudir, perquè l’hostilitat fa no saber a qui parlar. (…) Perquè si tot açò és trist la cosa encara més trista és acostumar-se. Acostumar-se a que no es puga fer altre que resignar-se, adaptar-se o marxar. Demane a la meua terra si encara és capaç d’imaginar-se podent triar. Li demane si és encara en grau de complir, si més no, aquest primer gest de llibertat que consisteix en aconseguir imaginar-se diferent, imaginar-se lliure. (…) Cal trobar la força per canviar, o ara o mai
“.

Espere ser testimoni de la primera volta que els criminals organitzats no puguen executar la seua condemna, ho espere de cor, no vull viure a un país on un matí llig al diari quan uns criminals mataran a un escriptor.

il parco

Tu ch’entri qua pon mente
Parte a parte
E dimmi poi se tante
Meraviglie
Sien fatte per inganno
O pur per arte

Ahir, per fer el primer tast de la tardor vam anar a Bomarzo, des que estic a Roma que tenia ganes d’anar i encara no havia trobat el moment.  Bomarzo és un poblet a 70 quilòmetres al nord de Roma, tocant l’Umbria, xicotet i medieval, amb aquell aspecte “morellà” que tenen molts pobles per ací. El que volia veure, des de fa anys, era el parco dei mostri, el jardí fantàstic pensat per Pier Francesco Orsini el 1550, on es va inspirar Manuel Mujica Láinez per escriure la novel·la Bomarzo, que em va encantar quan la vaig llegir fa anys i quan la vaig rellegir fa poc. Si no l’heu llegida, la recomane, és una excel·lent novel·la històrica, res a veure amb la morralla que publiquen ara.
Vam dinar just fora del poble, menú tardorenc, fettucine con tartufo i funghi porcini, gust de tardor i de bosc. Havent dinat vam anar al parc, Pier Francesco Orsini, Vicino (1523-1585),  era un príncep italià, home de lletres que, segons les memòries impossibles que són la novel·la de Mujica Láinez, va passar la vida a la recerca de la bellesa i de la immortalitat, obsessionat per la seua lletjor: era geperut i una mica nan. Cap a 1545 va encarregar a Pirro Ligorio, l’arquitecte que va acabar Sant Pere a la mort de Miquel Àngel, la creació del parc, ple d’inscripcions misterioses i d’escultures enormes i, sovint, monstruoses. No hi ha una interpretació universal sobre el significat de les escultures i de tot plegat, però, segur, la intenció era torbar el visitant. No el vam poder veure tranquil·lament, sorolloses famílies romanes, un autobús de pensionistes napolitans i un altre de pensionistes crec que russos, ens ho van impedir, però l’efecte que Vicino volia fer al visitant, el va aconseguir, tot i el soroll i la gent. El parc et deixa una sensació de desassossec estranya, com quan estàs dintre de la casa torta on, en entrar, et pareix que caus i t’has d’aguantar a la paret.
Un lloc ben estrany i que et deixa amb ganes de saber-ne més del seu creador i de les seues intencions en construir-lo, de saber què ens volia explicar en aquest llibre de roques que és el parc dels monstres.

news

Jo no m’alegre mai de les desgràcies de ningú, bons estaríem…però obrir el diari el dissabte al matí i llegir que finalment Videla està a una presó i que en un dels tants accidents de cotxe que hi ha cada dia, ha mort Jörg Haider i ningú més ha pres mal, què voleu, fa començar el cap de setmana amb un somriure.

el pont

No, no vaig a parlar de Calatrava ni del pont de Venècia, que, deixant de banda el problemeta de les escales que ha obligat l’ajuntament de Venècia a posar dos policies municipals a cada banda per avisar a la gent que les escales són perilloses, a mi em pareix molt bonic.
Parlaré d’un altre pont que no existeix encara, el pont de la ciència, un pont nou que l’ajuntament anunciava fa anys i que finalment han començat a construir, justet davant de casa. Bé, no l’han començat a construir però han posat el cartell, han tancat la zona i estan començant a netejar els marges del riu. No he vist mai fer un pont des del començament i estic tota emocionada, serà només per a vianants i bicicletes i supose que, a més, faran les altres coses que havien promés: un parc davant de casa, un aranceto, un parc amb tarongers, com si m’ho feren aposta per a mi… Supose que el  zona perdrà una mica de l’aire decadent i desordenat que té i que m’agrada molt, però guanyarem espais per gaudir i, a més, tornaré a veure florir tarongers.

I piccoli maestri

Vaig parlar de Luigi Meneghello en una de les primeres entrades del bloc. És un dels meus escriptors italians preferits. En aquella entrada parlava de Libera nos a malo, una excel·lent novel·la on els protagonistes són un poble i la seua llengua. Vaig dir en aquella ocasió: “Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d’altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l’experiència partisana”.

He sabut que l’han traduït, al castellà, Los pequeños maestros, Ediciones Barataria, jo no sabia que existia eixa editorial, però he vist que tenen al catàleg alguns escriptors italians molt interessants, entre ells Beppe Fenoglio.
I piccoli maestri és una novel·la autobiogràfica, on l’autor explica la seua experiència en una formació partisana formada, sobretot, per estudiants universitaris i amb un capità que és professor de filosofia. No es tracta d’un grup de partisans comunistes, eren joves poc polititzats, simpatitzants de Giustizia i Libertà, el grup, que no partit, de Carlo Rosselli, que pretenia reunir tots els antifeixistes no comunistes i no catòlics (les dues esglésies, que deia Meneghello). Van ser dels primerets antifeixistes europeus que van anar a Espanya a lluitar, Rosselli va ser assassinat a França pels serveis secrets italians el 1937.
Els membres de Giustizia i Libertà van fundar, el 1943, el Partito d’Azione, republicà, laic i socialista moderat (moderat d’aleshores, vull dir no revolucionari) que va ser molt actiu en la resistència. El partit es va dissoldre al 47, era el partit d’Enzo Biagi, de Bobbio, de Vittorio Foa, Leone Ginzburg, Primo Levi, Montale, i d’un grup de gent que, junts, ves a saber el què haurien pogut fer.
Estic divagant, els partisans d’I piccoli maestri parlen poc de política i molt de literatura, és una novel·la de formació, gens neo-realista, sense herois ni retòrica. Els partisans de Meneghello són joves amb tot l’entusiasme i les ganes de canviar el món i amb tota la inexperiència i la improvisació, que creixen, personalment i política, fent la guerra. Escrit amb l’habitual to irònic i sense èmfasi de Meneghello, amb la seua escriptura lleugera i “distant” (quasi britànica). És un gust llegir-lo, a mi em va agradar molt i el recomane vivamente

xenofòbia creativa

Els de la Lega Nord han proposat una esmena al decret llei sobre seguretat del govern: el permís de residència a punts, com el carnet de conduir. Tal qual, que tu tens dret al permís? potser te’l donen però t’has de portar bé, és un dret no-dret, no sé si m’explique. La veritat és que ells tampoc s’han explicat molt bé, quan han demanat explicacions a una de les senadores que ha presentat l’esmena ha dit: Tenim dret a viure segurs a casa nostra. No han aclarit encara per quins motius es podrien perdre els punts (no vull ni pensar-ho).
Darrerament a aquest país els punts que estem donant als emigrants són de sutura…

nobel

Normalment m’interessen poc els premis Nobel, a banda del de literatura i el de la pau, però enguany estic molt contenta també amb el de medicina. Òbviament estic contenta que hagen donat el premi als dos metges francesos que van descobrir el virus de la sida. Però, sobretot, estic personalmentmolt contenta de la meitat del premi que ha anat al senyor Harald zur Hausen, que als anys 70s va intuir que hi havia una relació entre el virus del Papil·loma i el càncer de coll d’úter i que, malgrat que la seua intuïció anava contra tot el coneixement mèdic de l’època, va seguir investigant i va descobrir que el 95 per cent dels càncers de coll d’úter (el segón més freqüent entre les dones dels països desenvolupats) tenien a veure amb el virus del Papil·loma. Això va permetre desenvolupar sistemes de prevenció precoç del tumor (precocíssima, te’l pots traure de damunt abans de que es desenvolupe, en fase pretumoral) abaixant espectacularment la mortalitat i, darrerament, el desenvolupament d’una vacuna, que podrà fer que les generacions més joves de dones no l’hagen de témer.

Gràcies senyor Harald zur Hausen, moltíssimes gràcies.

PS: No deixeu la citologia per a l’any que ve…una a l’any, que no se sap mai.

1930

Algunes de les persones de qui es parlava a casa i s’explicaven històries quan jo era xicoteta, així, convertits en personatges, formen part de la meua infància de la mateixa manera que les set cabretes i el llop que se les va menjar.
Un dels meus preferits era un encantista que es deia el rei del betum. Es deia així perquè havia fet diners amb una partida molt gran de betum. Explicaven que era molt simpàtic i explicava històries divertides als nens. Sempre anava molt mudat però molt brut i menjava fins i tot els ous ferrats amb guants blancs (bruts). La meua història preferida del rei del betum que em feia explicar sovint era la d’una vegada que estava dinant a un lloc molt fi de Barcelona i unes senyoretes d’una taula veïna estaven mirant-lo malament i remugant pel seu aspecte i potser per com menjava. Ell se’n va adonar i quan li van traure la fruita, les va deixar boca-badades pelant amb tota delicadesa i elegància i amb forquilla i ganivet la taronja. Quan va acabar de pelar-la, i amb les senyoretes més boca-badades encara, sense cap delicadesa i sense coberts, va agafar la pell i se la va menjar.

garibaldino

Sí, hay hombres que contienen un alma sin fronteras.
Miguel Hernández

Notícia xicoteta, llegida per casualitat i que m’ha deixat un mal gust d’ànima que costarà de passar.
El senyor Antonio Eletto té 94 anys i viu al seu poble, Romagnano Sesia, al Piemont. El senyor Antonio Eletto no té pensió. L’alcalde del poble ha escrit una carta al President de la República per demanar que li siga reconeguda una pensió d’invalidesa o alguna forma de suport econòmic. El senyor Antonio Eletto té reconeguda una invalidesa per ferides de guerra. El senyor Antonio Eletto és el darrer membre que queda viu a Itàlia  del Batalló Garibaldi, dels voluntaris italians que van anar a defensar la república espanyola a la guerra civil, el darrer.