costum
Em vaig acostumant a les muntanyes: el Jura a una banda, verdíssim ara que la neu s’ha fos, cobert de boscos immensos amb el verd més fosc dels avets i el verd més clar i lluent dels faigs. I a l’altra banda els Alps encara coberts de neu, amb el Montblanc enorme, imponent, sempre allà com un monstre bo.
Em vaig acostumant a la llengua, ja fa unes setmanes que no semble una sordmuda somrient i une baguette s’il vous plait ja m’ix perfecte.
Em vaig acostumant al poble, a que tothom em diga bonjour quan ens creuem pel carrer i al apéro a l’Auberge Communale els caps de setmana abans de dinar.
Em vaig acostumant al paisatge que veig des de l’autobús pel matí anant a Ginebra (puntualitat suïssa), als camps de blat i a les pastures encara lluents de rosada, com nous de trinca.
Em vaig acostumant al silenci, al xivarri dels ocells al matí i al vespre i als sorollets que fa la fusta de la casa per la nit.
Em vaig acostumant a aquesta primavera que ha esclatat com si el món s’acabara i tot haguera de florir abans precís.
M’està costant molt menys del que em pensava, acostumar-me a tot plegat.