Un altre país

Fa un parell d’anys, una companya de faena nascuda a Suècia que viu a Roma fa trenta anys, em va explicar que el dia que hi va arribar, en veure la primera plaça amb palmeres va decidir que s’hi havia de quedar a viure, que ella volia viure a una ciutat amb palmeres. Ho vaig entendre perfectament i em va paréixer un motiu excel.lent per triar una ciutat. 

Jo sempre havia viscut a ciutats amb palmeres, ja havia explicat ací quines són les que més m’estime. 

Ahir, corrent cap a l’aeroport de Barcelona, tornant d’un d’eixos viatges llampec que faig sovint, en veure-les me’n vaig adonar. Me’n vaig adonar que entre les, aproximadament, dues mil cinc-centes quaranta-sis coses que enyore des que visc a aquestes muntanyes hi ha les palmeres. Les palmeres, el ventet que les mou i el blau del cel que retallen. Les palmeres de Castelló, les de València, les de Barcelona i ara també, ai, les de Roma. 

La de la foto és una de les de la Basilica de San Paolo, a Roma.