Imatge: el príncep hereu d’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman
Els actuals conflictes del Pròxim Orient i els darrers canvis en els lideratges a la regió han tret a la llum discretes aliances que durant dècades s’han gestat a l’ombra dels discursos oficials. La més sorprenent de les quals és la que mantenen l’Aràbia Saudita i Israel.
La regió està molt condicionada pels xocs entre àrabs i israelians, sunnites i xiïtes i l’Aràbia Saudita i l’Iran. La multitud de fronts oberts limita molt el marge de maniobra dels actors implicats, però els canvis en les aliances són possibles. Aquest ha estat el cas d’Israel i l’Aràbia Saudita, que no mantenen relacions diplomàtiques, però comparteixen una estreta col·laboració amb els Estats Units i un gran interès en afeblir el poder d’Iran a la regió.
Iran, l’enemic comú
El desglaç entre aquests dos estats aparentment enfrontats ha estat esbombat àmpliament per la premsa, després que el príncep hereu de l’Aràbia Saudita reconegués el dret a l’existència d’Israel. “Crec que els palestins i els israelians tenen dret a tenir la seva pròpia terra” ha dit Mohammed bin Salman a la revista nord-americana The Atlantic. El príncep saudita també ha assegurat que “compartim molts interessos amb Israel” en una conversa plena d’elogis que va mantenir amb l’editor de la publicació, el periodista amb passaport israelià Jeffrey Godlberg.
L’acostament entre saudites i israelians no és nou, però mai no havien aparegut a la premsa dels dos països tantes referències a la voluntat de col·laborar. Per exemple, el cap d’Estat Major d’Israel ha dit al diari electrònic saudita Elaph que el seu país està preparat per a intercanviar amb Riad informació d’intel·ligència relacionada amb l’Iran. Per part dels saudites, les recents paraules del príncep hereu i home fort del país han estat la declaració més contundent i explícita en aquest sentit.
A més, en un gest per a guanyar-se les simpaties de l’opinió pública israeliana i occidental, Mohammad ha comparat el líder suprem iranià, Alí Khameneí, amb Hitler. Per al monarca saudita, Hitler “sembla bo” al costat d’Alí Khameneí perquè, segons ell, “Hitler va intentar conquerir Europa” però “Khameneí vol conquerir el món”.
El príncep reformador
Les declaracions de Mohammad s’emmarquen en la gira que fa fet pels Estats Units per atraure noves inversions. L’Aràbia Saudita està immersa en un ambiciós pla de modernització i diversificació de la seva economia, que encara és majoritàriament dependent del petroli.
Els mitjans de comunicació occidentals han considerat des del seu nomenament al juny que el príncep Mohammad també és un reformador en el camp polític. Aquesta és la imatge que en difonen. Ha contribuït a això el fet que, al novembre de 2017, va ordenar al detenció de més de 200 persones en una espectacular operació anticorrupció que tenia el doble objectiu de desfer-se a l’interior de possibles rivals, i forjar a l’exterior la imatge de príncep modern que vol obrir una nova etapa.
Entre els detinguts, que van ser confinats en diversos hotels de luxe de la capital, s’hi comptaven onze prínceps, desenes d’homes de negocis i alguns ministres i governadors provincials.
Els mitjans occidentals també s’han deixat enlluernar per dues notícies recents: l’aixecament de la prohibició que durant dècades ha impedit a les dones saudites conduir i l’obertura de cinemes al regne àrab després de 35 anys de prohibició.
Discurs antijueu
És prou conegut el discurs oficial que l’Aràbia Saudita ha mantingut durant dècades respecte Israel, els jueus i la idea occidental de Drets Humans. Se n’han fet molts articles i estudis. Entre d’altres, un treball del Centre per la Llibertat Religiosa Freedom House exposa que els llibres de text del regne insten els nens saudites a odiar els cristians i els jueus. En el cas dels jueus, els textos escolars asseguren que la lluita amb els musulmans seguirà fins al dia del Judici Final. Els llibres escolars també contenen referències a la suposada voluntat dels jueus de controlar el món i defensen la veracitat de l’obra propagandística russa antisemita Els protocols dels savis de Sió.
Per tant, l’Aràbia Saudita no ha canviat tant com la campanya de publicitat llençada pel país wahhabita vol fer creure. De moment, els canvis són superficials o vinculats al camp de la propaganda exterior. Entre d’altres, el príncep Mohammed ha fet una donació de 930 milions de dòlars al Fons Humanitari del Iemen, tot i que l’aviació saudita hi ataca la població civil i les infraestructures i està convertint el Iemen en un immens solar.
De fet, l’ONU va incloure a l’octubre de 2017 el regne saudita i la coalició àrab que bombardeja el Iemen des de 2015 en la llista negra de grups que assassinen i mutilen menors d’edat. Tanmateix, la mateixa ONU va premiar aquell mateix any el règim saudita amb el nomenament de Faisal bin Hassan Trad per a presidir el Consell de Drets Humans de l’ONU (CDH).
Paral·lelament, agències humanitàries han acusat l’Aràbia Saudita de fer generoses compres d’armes als Estats Units per silenciar les crítiques dels poders occidentals sobre la seva intervenció al Iemen.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.
Síria, Líban i Kurdistan
L’acostament entre Israel i l’Aràbia Saudita és conseqüència de l’enfrontament que els dos països mantenen amb l’Iran. El règim de Teheran manté un discurs molt hostil contra Israel i posa en dubte la seva mateixa existència. Paral·lelament, amenaça de desestabilitzar el règim saudita a través del seu suport a l’oposició.
A nivell regional, l’Iran ha aconseguit situar el Líban, Síria i l’Iraq sota la seva òrbita d’influència a costa dels poders àrabs. Com a conseqüència d’això, els saudites consideren que qualsevol país o govern xiïta és un enemic. Mentre que a nivell intern, Riad tem que l’Iran pugi amenaçar el règim a través de la població xiïta de la regió oriental, la zona on es concentra la discriminada i empobrida població xiïta i els principals jaciments de petroli del país.
L’enfrontament amb l’Iran ja ha fet que Israel i l’Aràbia Saudita s’hagin posicionat a favor del mateix bàndol en tres conflictes regionals: Síria, Líban i Iraq. En els tres casos, les aliances antiiranianes apadrinades pels Estats Units han estat, de moment, un fracàs.
A Síria, israelians i saudites han donat suport als grups armats que han desestabilitzat el país en la seva infructuosa lluita per derrocar el règim presidit per Baixar al-Assad. Els saudites hi financen grups gihadistes, mentre que Israels’ha interposat en diverses ocasions entre les tropes sirianes i grups ideològicament propers a Al-Qaida, quan l’exèrcit àrab ha assetjat i ha estat a punt de derrotar els grups rebels que són a la frontera israeliana.
Pel que fa al Líban, al novembre, els saudites van forçar la dimissió del primer ministre del país, el sunnita Saad Hariri, davant la seva resistència a encetar un conflicte amb els xiïtes de Hezbol·lah. Hariri és el líder del principal partit musulmà sunnita i és vist com la veu dels saudites en la vida política libanesa.
L’intent de desterrar Hariri de la vida pública ha estat un gest de desesperació saudita davant el creixent poder de Hezbol·lah que és difícil d’interpretar. Podria significar la renúncia dels saudites a controlar el país o bé la retirada de la zona a l’espera que Israel eventualment ataqui el Líban per afeblir-hi els xiïtes proiranians.
Més al nord, els dos països han donat suport al moviment independentista del Kurdistan iraquià amb l’objectiu d’afeblir les autoritats de Bagdad, aliades d’Iran. Al novembre s’hi va celebrar un referèndum d’independència. El sí va guanyar, però els líders polítics kurds no estaven disposats a implementar la voluntat popular. Volien usar el resultat per a pressionar les autoritats de Bagdad per aconseguir més poder per als seus partits. Van empènyer el país a un combat que no estaven disposats a lliurar. Això se’ls ha girat en contra i ha tingut com a resultat una retallada de la seva autonomia.
El govern proiranià de l’Iraq hi va enviar els tancs i va arrabassar als kurds el control de les principals regions petrolieres del nord del país. Els interessos d’Israel i l’Aràbia Saudita a la regió també n’han sortit perjudicats.
Patriotisme vs immobilisme
L’estat hebreu i la casa dels Saüd, la família que dóna nom al país, comparteixen interessos i per això obren la porta a la cooperació directa. Amb tot, hi ha una gran diferència entre ells prou important de ser destacada. Israel s’alia amb el màxim impulsor de la versió més retrògrada de l’islam -i amb qui considera oportú en cada moment- amb l’objectiu de protegir el país i la seva gent.
En canvi, la casa reial saudita és capaç de deixar en segon terme el seu compromís amb la causa palestina, o contradir el missatge que el règim escampa a través dels mitjans de comunicació i les escoles, aliant-se amb l’estat hebreu amb l’objectiu d’allargar la vida del règim. És a dir, d’eternitzar la seva posició de poder sobre la resta de la població saudita.
Autor: Jordi Llaonart (MésEconomia.cat)