M’enutja greument la violència i per això des de fa força més de deu anys tinc la sort de viure al marge de les ciutats i de treballar solitàriament la terra i el meu ramat de cabres. La gran ciutat és un medi salvatge, deshumanitzat, i entenc que això puga irritar algunes consciències, però jo
I quan l’estiu marxa arriba el temps de la verema i d’entaular de cara a la collita d’aulives. La meua besàvia, d’Ulldecona, venia de casa rica i a casa encara conservem lo trull del raïm. Lo meu besavi era un pobre pescador de Les Cases. En casar-se, la besàvia marxà a viure a Les Cases,
És cert, visc clavat a uns bancals d’oliveres fargues. La meua vida passa ací, entre matisses, coscoll, argelagues, esbarzers, figueres, ullastres, esperregueres, romaní, farigola, junça, margallons i roca, marges, camins ensorrats, antics, molt antics. I quan comença l’any, amb el primer plegó d’olives, a l’octubre, el poble respira un aire que baixa dels Ports i
Un dia vaig escriure un poema dedicat al migdia. I vaig anomenar-lo ‘migdia oceànic’ per referir-me a la majestuositat, a la immensitat del migdia. El migdia és tant breu en relació al matí i a la tarda que jo diria que és un estat de la ment més que un estat del temps, del nostre
La figuera és un arbre místic. Algun dia parlaré de l’arbre de la figuera i de les figues, que en realitat no son fruits, sinó flors que amaguen pistils en forma de menudíssimes boletes que fan la delícia del paladar. A casa tenim sis figueres, però només una és de varietat antiga. Això m’ho contà
Quan t’arribava l’angoixa, somreies. Era una angoixa que adverties des de feia uns dies, però que en realitat anava pouant en el teu pensament i en els teus somnis impossibles d’explicar des de feia uns anys. Exhaust, deixaves el teu cos en repòs i la mirada fixada al sostre, quan despertaves. Per costum, somreies. Era
Pos bueno, pos sí: Diràs que les festes se van acabant, però ancà han de començar les d’Ulldecona. Pos sí, pos la xalera continua. I en acabat les festes d’Ulldecona, a sembrar per a quan torne el maig, que mal assunto que torne el maig perquè voldrà dir que arromanga’t, mano, que arriba la calor.
La setmana que ve començarà una altra estació. És l’estació que comença quan acaben les festes de Les Cases i s’allarga fins el solstici de la tardor, el 22 de setembre. I si és certa l’estació, no és menys cert que no té nom i això està bé. N’hi ha prou en gaudir-la, en tornar
Ve de l’altre món, tornat d’una comèdia, a les fosques, arran de la terra cavalcant lentament un pas dels antics. Trobador, místic, bufanúvols, un desésser per amor i follia de naixement.
Migdia. Fa uns dies vaig somniar amb una melodia. Mai abans m’havia passat. En faig despertar encara amb la música al pap, però aviat és va esmicolar fins a l’oblit. Aleshores, no vaig pensar en enregistrar-la. Em faria gràcia ara escoltar-la. Això ho dic perquè de tant en tant, tot pasturant, m’abelleix de recuperar les
Ma mare m’ha demanat que la despertara pronte, que vol prendre el bus de tres de cinc, el primer del dia que l’ha de du fins a Tortosa, on avui han fet la nit ma germana i son fill -el meu nebodet Pau, de poc més d’un any-, a l’Hospital, a causa d’una gastrointeritis que