Un dia vaig escriure un poema dedicat al migdia. I vaig anomenar-lo ‘migdia oceànic’ per referir-me a la majestuositat, a la immensitat del migdia. El migdia és tant breu en relació al matí i a la tarda que jo diria que és un estat de la ment més que un estat del temps, del nostre temps, del temps que transcorre des de que som llevats. Perquè al migdia tot és possible, excepte la transitorietat. Precisament la transitorietat és allò que el silenci no precisa, car els esdeveniments succeeixen, però allò que imaginem no té límits. I jo prefereixo pensar que els migdies no se succeeixen, sinó que esdevenen en la ment com una intuïció o, millor, com un déjà vu.
Quan vaig escriure aquell poema vaig advertir-me que romandria clavat als bancals d’oliveres on ara, cada dia, em trobo des de fa anys. I soc feliç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!