M’enutja greument la violència i per això des de fa força més de deu anys tinc la sort de viure al marge de les ciutats i de treballar solitàriament la terra i el meu ramat de cabres.
La gran ciutat és un medi salvatge, deshumanitzat, i entenc que això puga irritar algunes consciències, però jo penso així perquè hi he viscut, perquè m’hi he criat, perquè els anys de la meua adolescència i joventut els vaig viure clavat a les ciutats, tot i que treballés d’arqueòleg en entorns rurals la majoria de les vegades.
Les ciutats podrien ser entorns amables, però l’actual sistema, amarat d’estructurals desigualtats i sofriments, les ha convertit en presons on el soroll i la pressa, la lletania de les pobreses creixents, els desarrelaments, les pors i l’angoixa endèmica, només casen amb els interessos d’un mercat necessàriament especulatiu, competitiu, al servei d’un deute irreal, al marge del treball digne i la justa retribució.
És així. No hi doneu més voltes, però cal advertir que la violència com a resposta és un greu error i sempre ho serà. La violència mai serà la resposta adient, mai canviarà la història, ni el present. Parlo des de les meues fortes conviccions cristianes i pacifistes, però també des de l’exemple del passat. En canvi, la insubmissió activa, la cerca d’economies cooperatives i autogestionades sí que és i serà la manera més eficient de fer llavor, canviar este present i recuperar el dret a viure amb dignitat, que vol dir viure amb felicitat, que vol dir integrant la diversitat i elevant l’esperit de la nostra espècie.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!