I quan l’estiu marxa arriba el temps de la verema i d’entaular de cara a la collita d’aulives. La meua besàvia, d’Ulldecona, venia de casa rica i a casa encara conservem lo trull del raïm. Lo meu besavi era un pobre pescador de Les Cases. En casar-se, la besàvia marxà a viure a Les Cases, a treballar a la mar. Les dones, a la mar, pencaven de valent. Elles eren les encarregades de remendar, de desempescar, de fer els menjars, de parir, de cuidar dels fills, de vendre. Ma iaia, de fesomia, pareixia talment una pastora de Mongòlia. Lo meu besavi era alt com un sant Pau i prim com una hòstia. Tots dos van morir joves, molt joves. Ma iaia quedà orfe als 12 anys. Una família de Barcelona que estiuejava a Les Cases en aquells temps en que tots los carrers eren de terra i encara no hi havia port, se la va endur a Barcelona a fer el servei de la casa. Eren bona gent i accediren a endur-se també una jove d’Alcanar, la Remei, i ma iaia, així, no va esfondra-se.
La Remei morí durant lo confinament, greument diabètica. Em dol no haver pogut anar al seu enterrament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!