Oi?

Tot passa massa seguit i de pressa. […]

El cotxe avança ignorant el cediu el pas, tant que t’encalça fins a gairebé tocar-te. I mentre maniobres per aparcar la moto, una altra moto és a punt de fer-te caure en passar contra direcció i corrent com si fugís. I encara te’n fas creus, ara que ja camines, que de rere el xamfrà surten una dona i una criatura apressats que gairebé t’atropellen.

En uns instants tan breus tantes amenaces. Què passa avui? Què té, la gent, tots, ells, que sembla que estiguin a punt de trepitjar-te? O potser no són ells, potser ets tu, que vas amb el compàs canviat?

L’home que camina davant teu du el coll de l’americana entregirat de darrere. Te n’adones quan t’adones que les mans ja se n’hi anaven a posar-lo dret. […]
Com hauria reaccionat si hagués notat les teves mans al clatell? Hauria entès que li parlessis de l’ordre de les petites coses com aquella aportació inevitable, indefugible, que cadascú deu haver de fer al somni de l’harmonia universal?

Baixa carrer avall i s’atura cada dos cotxes. S’ajup cap a la finestra i mou el cap, els ulls, les mans, com qui busca alguna cosa. […]

Reprèn el pas. I dos o tres cotxes avall repeteix l’operació. Què deu tenir aquell cotxe, i l’altre, i el següent, per aturar-la? Què hi deu buscar?

Un reflex. El seu. I en té motiu: el vent l’ha tota escabellada. Tant, que no trobarà prou miralls en la filera estàtica de cotxes, i la serp és llarga, per recompondre’s prou.

Setmana de carnavals, una tradició digníssima, sobretot pels qui la senten seva. I estimulant, segur, quan és entesa i viscuda com una invitació a la transgressió. […]

Però, aleshores, té cap solta que se’n faci una obligació? Tota la setmana
ha tocat preparar disfressa, i un dia pensar a guarnir-se amb una extravagància aquí i l’endemà una altra allà. I ai de tu si te’n descuidaves…

El Carnestoltes ha passat de tradició social i festiva a obligació escolar. Com si la festa es pogués celebrar per força. Com si l’alegria del desordre es pogués pautar tant sí com no.

Potser avui el veritable esperit carnavalesc passa pel rebuig de la disfressa i de la rua tutelada, si més no en horari d’escola. Si no fos… No devia ser per emmascarar-se, pintar-se la cara i transvestir-se que es discutia tot allò d’aquella tercera hora, oi?

Torno a agafar sovint el metro. I hi redescobreixo el món, l’hora punta, xerradisses i olors. […]

I entre la conversa dels dos eslaus de davant ?parlen polonès, potser és búlgar o simplement rus?; hi ha massa soroll per sentir-los prou per arriscar-se a distingir-ho?, les manipulacions més o menys destres de mòbils i mp3 de totes mides i colors, el pas de pàgines de diaris sobretot gratuïts o la concentració d’alguns lectors, aquella dona abstreta.

Abstreta, amb els ulls acalats, les ulleres a mig nas, mussitant alguna cosa. I les mans en moviment, ràpides, sense pensar-s’hi. Fa punt. Passada amunt, passada avall. Deu ser una bufanda. En té ben bé dos pams, de franges estretes blaves i vermelles, que no blaugrana.

Feia molt de temps que no veia algú fent mitja, i menys en un espai públic. Si n’és de complexa la realitat, i allò que en diuen el progrés, el canvi d’hàbits. Que lluny, sempre, de l’estadística freda, abstracta.

A peu de carrer sento dues senyores que comenten que "lo que sucede es que hay muchas gentes suramericanas" a pertot, als nostres carrers, els nostres barris, les nostres viles. […]

I elles, espanyolíssimes, no semblaven tenir cap consciència que, a un simple vianant com ara jo, l’ús d’aquell nostres li podia semblar si més no discutible. Vull dir que el feien servir elles com el faig servir jo. Com l’havia fet servir, segur, anys enrere el meu avi, que va venir de fora i alhora se sentia com a casa. Com el faran servir, segur, aviat, com elles mateixes, moltes d’aquestes gents que ara semblen de fora. I que no tenen per què ser-ne més, aviat, si saben voler-ho, que molts dels que ens considerem de dintre.

En un anar amunt o avall d’aquests dies, fent recompte de les festes celebrades i d’àpats pendents, H. deixa anar, amb l’esmolada llengua de l’adolescència, que això és nadàling. […]

I després de riure de la sortida, dubto.

Nadàling en el sentit d’esport d’aventura i de risc, comparable al ràfting, el pònting i tots aquells altres apressats canvis de posició i d’altura?

O nadàling com una nova modalitat de búlling o de qualsevol altre d’aquests assetjaments ara tan en voga?

Dubto, mentre busco una cullerada d’àlmax o engoleixo l’iboprufè i me’n torno al corral, que és Nadal.

Ja fa mesos que, si passes pel carrer d’Aguilar, acotes el cap sota un cable de línies telefòniques que el travessa. Hi ha, penjant-ne, un parell de sabates lligades pels cordons. […]
La primera vegada penses que algú ha fet una jugada a un company, potser una matinada que ja no sabien si anaven calçats o descalços. O l’han feta a algun incaut que han plomat, i així no els podia empaitar. O…

De seguida especules sobre l’origen del fet, fins i tot sobre la seva significació, sobretot quan constates que no són les úniques sabates enlairades que pots veure a la ciutat, i que n’hi ha a tantes d’altres que la cosa fins i tot genera llegendes urbanes.

Però no n’hauria parlat si no fos que, des de fa uns dies, el solitari parell de sabates enfilades a mig tram d’Aguilar té companyia. Quan el carrer mor a Garriga i Roca, a la falda del Parc del Guinardó, just al punt on l’escola Pit Roig et descobreix una de les vistes més impressionants de la ciutat, una altra estesa de cables sosté quatre parells de sabates més.

N’hi ha d’esportives, de vestir i de caminar. No n’he vist el número, però si algú no recorda on les ha deixades, qui ho sap, potser allà dalt les trobarà. I segur que aviat n’hi haurà més.

És un dels veïns més discrets i d’aspecte més equilibrat que recordo. Però l’altre dia gesticulava d’una manera tota estranya. […]
Jo anava avall, i amunt venia una parella joveneta. Ella, tota primmirada, vestia una mena de mitges de vellut i duia, a sobre, una mena de calcetes, o potser eren uns pantalons sense camal, amb botons a la bragueta, i les mans acompanyaven les seves paraules, o sea, ungles pintades, cabells entremaliats, tot tan estudiadament estudiat que ai mare.

Darrere seu veig el veí que deia. El saludo i em saluda. I en passar vora un arbre, encara darrere la parella, es queda amb els peus clavats a terra i comença a vinclar-se de cintura en amunt, de genolls en amunt, com si fes el molinet, movent braços i mans. I rient, sense deixar de riure.

La parella s’atura, la noia es gira, i comença a exclamar, sense alçar la veu, qué haces, pero qué haces. I aleshores m’adono que estira alguna cosa. I que no s’adreça a l’home. Sinó al gosset escarransit que se li passeja entre les cames, a punt d’esverar-se, mentre ell, maldant sempre per no perdre definitivament l’equilibri, aconsegueix agafar-se a la corretja, i l’estira i la recull i l’aplega.

Finalment la noieta va recuperar el gos, i encara el renyava. I el veí, discret, equilibrat, sense deixar de somriure, va reprendre el seu camí, ja estable.

Jo, n’estic segur, hauria bordat, potser fins i tot hauria clavat queixalada. No al pobre gos, és clar. A la noieta tota fina i primmirada que s’exclamava com si aquella bestiola, o potser la corretja extensible, li haguessin fet una mala passada.

Amb la setena sessió, dilluns vaig acabar la meva part del curs de l’Escola de l’Ateneu que proposa revisar alguns clàssics de la literatura. […]
M’ho vaig passar bé, i la dotzena de participants en el seminari també, mastegant la prosa de Goethe, d’Austen, de Manzoni, de Tòlstoi, les seves històries carregades de ventures i desventures amoroses, o no. Però el detall curiós va arribar en acabar.

He fet prou hores de classe per saber que de vegades l’encertes de ple i de vegades estàs espès, que hi ha trimestres que la claves i d’altres que tu mateix no arribes a saber què volies explicar, que hi ha temporades que només et salva la professionalitat i d’altres que semblen inspirades de cor. Fins i tot podria recordar, entre les millors experiències, algun curs tan rodó que es va acabar amb l’aplaudiment imprevist dels alumnes.

Però el detall final de dilluns va ser nou. Acabàvem d’acabar i, mentre recollia papers i andròmines, els més actius encara estiraven algun fil amb noves aportacions o preguntes. Aleshores, la primera persona que abandonava l’aula, se’m va apropar, em va estendre la mà i em va donar les gràcies. I, darrere seu, tots i cadascun dels presents, a mesura que sortien, sense dir res més, com si fos el gest més natural, van encaixar-me la mà, somrient.

Tot un senyal, poc freqüent, espontani, de gratitud i de respecte. Dels que agraeixes.

Cap de setmana brossià. Avui, passejada literària per una Ciutat Vella tota poblada de gent que va, que ve i que bada. I una observació curiosa. […]
Una de les persones assídues d’aquesta mena de convocatòries diu:

Fixa’t, pertot hi ha grups de gent com nosaltres, que camina i passeja per conèixer la ciutat. I que bada davant els aparadors, entra a les botigues, tria i remena. Tots som barcelonins, catalans. Darrere els taulells, en canvi, tothom és de fora. Tothom, o gairebé. Ben bé al revés del que t’esperes, del que et pensaries, del que passava abans, abans…

Com cada matí preveia alentir la marxa per trobar el forat escàs on col·locar la moto. Però no ha calgut. Un reguitzell de tanques enllaçades amb una cinta ho feia impossible. […]
Es veu que al carrer Pelai es prepara un rodatge i això ha comportat que s’inutilitzés per als seus usos habituals una part del carril dret, el que està retallat per les zones de càrrega i descàrrega, pels contenidors i per les places d’aparcament reservades als vehicles de dues rodes. Poques que n’hi ha, i pobre de tu que vulguis córrer i acabis aparcant a la vorera.

Doncs au, paciència i a voltar fins que afinant la vista acabes albirant la llenqueta d’asfalt lliure on encabir-te. Vet aquí les servituds de l’èxit. Però potser algú hauria de gosar alçar el dit i dir, tímidament, que en aquesta ciutat encara hi ha qui hi viu i hi treballa. Vaja, que no tots els que ens hi belluguem amb posat poc o molt atrafegat som figurants, atrezzo o mobiliari urbà.

Unes potents jornades de reflexió em porten a passar la nit fora de casa. L’hotel és decent, per dir-ho de pressa. […]
Les instal·lacions són confortables, els espais generosos i multifuncionals, les moquetes encara no estan arnades i els llençols, nets, escalfen. Però així que, tard, després de l’última conversa, després d’un zàping d’esma, després d’escriure una estona, després de llegir una mica, sol, tanco el llum i miro de deixar-me endur pel cansament, es fa present un truc intermitent que s’imposa al silenci.

És regular, llunyà però nítid, interminable. Em costa identificar-lo. No pot ser que a aquesta hora hi hagi feines de manteniment. Ni cap altra activitat que en doni raó. Aleshores? Aleshores només pot ser…

El repic rítmic del capçal del llit contra una paret acostuma a tenir una causa clara. O tèrbola, segons com ho expliquis. El que em sorprèn és que els intervals siguin tan constants durant tanta estona. Quan, al cap d’una eternitat, s’espaien, somric. Ara podré dormir. Però encara no m’he desprès de mi que torno a obrir els ulls. Hi tornen. Hi tornen. Finalment, lentament, m’adormo. Però dues, tres, potser fins i tot quatre vegades, els trucs m’interrompen el descans.

L’endemà no m’estic de comentar-ho mentre esmorzem. Si l’activitat frenètica dels hostes anònims va interferir el son d’algú més segur que farem una mica de gresca. O si algú, potser un parell de persones, fan com qui no sent res o baixen la mirada o es posen vermells, encara en farem més.

Era a un costat de l’aula mirant-se el melic una vegada i una altra, furgant-se’l, indiferent a la classe, dient coses sota veu a una companya, tornant sobre el melic a l’aire. […]

Me la mirava de reüll, sense deixar de parlar, mirant de no perdre el fil. I quan ja era a punt de demanar-li si la podia ajudar, si volia que jo també li posés les mans al melic, si preferia que tots ens disposéssim al seu voltant per encoratjar-la, em mira i demana si pot sortir un moment. Amb aquella candidesa. Amb aquella bona fe.

Vés, és clar, si has de fer-ho. I en acabar la sessió se m’adreça, amb aquella bona fe, amb aquella candidesa, gens avergonyida. Tenia un problema de forats, em diu, pobreta. Jo que me la miro i ella que m’explica que el pírcing havia sortit de lloc. I que si no el torna a cargolar de seguida la carn es tanca de pressa de pressa. I que, és clar, després del que li va costar que li deixessin fer, que el pare només s’hi va prestar després de treure’s el curs amb nota, si ara deixa de lluir-lo o ha de tornar-hi…

Tenia un problema de forats, pobreta, sí. Em sembla que ja som tots que tenim un problema de forats. I no estic segur que estigui localitzat al melic. O potser sí.

[Trobo la imatge, que ignoro a qui es deu però il·lustra prou la cosa, aquí.]

Els cotxes alenteixen el seu pas i, en un punt concret, amb un lleuger cop de volant, gairebé s’aturen. Sembla que facin una genuflexió. […]

Entre els dos carrils, en aquell punt, hi ha alguna cosa a terra. De mica en mica agafa volum, forma, color. És un gat. Jeu mort, encara íntegre, segur que a causa del cop d’un cotxe.

És Dia de Difunts. El pas continuat de vehicles, lents, té aire de processó. I l’ombra de genuflexió sembla un gest net de respecte. Cap al gat exànime.

O potser cap al propi cotxe. Que no fos que badar en passar per allí, massa de pressa, sense mirar on poses les rodes, t’acabés esquitxant.

[Signa aquest "The Dubious Cat" Louis Dunn.]