Equilibris
És un dels veïns més discrets i d’aspecte més equilibrat que recordo. Però l’altre dia gesticulava d’una manera tota estranya. […]
Jo anava avall, i amunt venia una parella joveneta. Ella, tota primmirada, vestia una mena de mitges de vellut i duia, a sobre, una mena de calcetes, o potser eren uns pantalons sense camal, amb botons a la bragueta, i les mans acompanyaven les seves paraules, o sea, ungles pintades, cabells entremaliats, tot tan estudiadament estudiat que ai mare.
Darrere seu veig el veí que deia. El saludo i em saluda. I en passar vora un arbre, encara darrere la parella, es queda amb els peus clavats a terra i comença a vinclar-se de cintura en amunt, de genolls en amunt, com si fes el molinet, movent braços i mans. I rient, sense deixar de riure.
La parella s’atura, la noia es gira, i comença a exclamar, sense alçar la veu, qué haces, pero qué haces. I aleshores m’adono que estira alguna cosa. I que no s’adreça a l’home. Sinó al gosset escarransit que se li passeja entre les cames, a punt d’esverar-se, mentre ell, maldant sempre per no perdre definitivament l’equilibri, aconsegueix agafar-se a la corretja, i l’estira i la recull i l’aplega.
Finalment la noieta va recuperar el gos, i encara el renyava. I el veí, discret, equilibrat, sense deixar de somriure, va reprendre el seu camí, ja estable.
Jo, n’estic segur, hauria bordat, potser fins i tot hauria clavat queixalada. No al pobre gos, és clar. A la noieta tota fina i primmirada que s’exclamava com si aquella bestiola, o potser la corretja extensible, li haguessin fet una mala passada.