Oi?

No, no em refereixo a la crisi immobiliària, sinó a un paperet que m’han donat quan entrava al metro. […]
Diu un tal sr. Jorge, que el signa amb els seus telèfons, que compra cotxes, furgonetes i 4×4. I afegeix: "Pago en metálico."

El més interessant són les condicions –o la falta de límits– amb què s’atrau a l’operació de compra-venda. Dels vehicles en qüestió es diu, transcric: "Funcionen o no. Tengan o no ITV. Chocados leves."

Ja ho veieu, amb aquestes condicions qui no ven és perquè no vol. Si no fos… Oi que sempre ens han advertit que vigilem la lletra petita? Doncs el full volant té un detall que et fa aixecar l’orella.

El recurs tipogràfic no sé aventurar si és significatiu, però hi és. Els vehicles interessen fins i tot si són "chocados", se’ns diu, i a continuació s’adjectiva en un cos de lletra més petit: "leves". Això pot voler dir que els cops, en efecte, importen ben poc. O ens avisa, al contrari, que comportaran una reducció proporcional de l’import?

Arriba el regidor, afable, i du un tou de borrissol de perruquer sobre l’americana, al clatell i a les espatlles. […]
Ve de cal barber, és evident, i el seu deu ser una mica matusser, o és que tots plegats duien pressa. Ara, però, la reunió discorre estranya: parlem com si res, tots els seus interlocutors fent veure que no veiem la companyia pilosa, tan indissimulada, color cendra sobre l’americana fosca.

Parlem com si res, sí, però no puc acabar de concentrar-me en la conversa. Se m’imposa una qüestió que no sé resoldre. Què deu ser més natural? Dir-li que du tots aquells retalls de cabells? O ignorar-ho i callar, com hem fet fins ara?

Finalment s’incorpora una altra persona a la reunió. Una dona, la primera. Que, amb naturalitat, li espolsa les espatlles, sense donar-hi més importància. Si n’era de senzill.

O no: el gest, fet per qualsevol dels altres, ¿hauria semblat el mateix?

En sortir de la botiga amb una bossa de fruita i verdura a cada mà, has de fer maniobres estranyes per desar el compte a la cartera. […]
T’atures, agafes totes dues bosses amb l’esquerra i encara te’n serveixes per obrir la cartera mentre amb els dits de la dreta allises el tiquet per posar-lo a dins. I aleshores ?deu ser aquesta desviació professional que tot ho afecta? els ulls hi passen per sobre: el llegeixes.

És la primera vegada que entres en aquesta botiga, que avui t’ha vingut de pas. Saps en quin carrer ets. Ells potser també. Deu ser per això, com si li fessin un subtil homenatge, que l’han batejat:

Fruits SA2PE, al carrer de Dante… Aliberi.

Allibera’ns, sí.

Què passa quan l’hoste que dorm a l’altre costat de l’envà passa una mala nit? […]
Què passa, doncs, quan li ha fet mal el sopar, o tot el que potser va beure’s després, i la seva presència es fa notar entre estossecs i altres sonoritats atronadores?

La nit es fa llarga, però encara ho serà més esperar que transcorri el dia i torni a ser hora de colgar-se. Sobretot si avui no has pogut deixar l’hotel.

Divendres a mitja nit. Un cotxe fa alguna maniobra poc ortodoxa després
que davant seu un que camina no ho faci gaire dret. […]

El taxista comenta: com va, la gent. I jo, per seguir-li la veta: sí, van… com excitats. I ell: Bé, no, perquè si estiguessin excitats això seria temporal, i no ho és, no, que és permanent.

Barba de dos dies, braços d’estibador amb bíceps tatuats, català amb dicció de barriada i alhora una correcció insòlita, i amb tot una capacitat d’anàlisi i d’emparaulament que no esperava de l’home que porta el taxi.

Un dia de bon matí la bústia que hi ha a tocar de casa apareix tota repintada. Vista d’esquena fa un efecte tot curiós. […]

El veïnat ho comenta, amb sorpresa, demanant-se els uns als altres si la imatge de Correus s’havia modernitzat: l’elecció dels colors, tènues, la precisió en l’ajustament a les formes de l’objecte, tot té un aire insòlit.

I sí: cada vegada hi ha més gent que se la mira, ja de cara. Perplexitat, somriures, rubor. És més que improbable que Correus hagi apostat per aquesta imatge.

Que potencia amb simpatia gaia una evident verticalitat fàl·lica.

Fa pagès dir bon dia a aquell amb qui et creues quan ets a ciutat? […]

M’ho demanava tot pedalant, després que la majoria de temptatives de salutació han quedat sense resposta, ignorades per tota mena d’éssers d’aparença biònica, els uns amb rodes, d’altres amb bambes de set llegües, solitaris o en grups organitzats.

Anar fent barretades als desconeguts quan ets al metro o esperes que canviï el semàfor seria, segur, esgotador i insostenible: ja sabem que la gran ciutat és per definició, i per bé i per mal, el refugi de l’anonimat. Però quan tresques camins o rodes per la muntanya el que fa estrany és tancar-se en la ignorància recíproca.

Veus venir l’altre d’un tros lluny, vulgues que no l’examines i quan sou a tocar és gairebé violent ?fins i tot a la rambla que en tants punts ja és l’espai de Collserola? apartar-ne la vista i fer com si no hi fos. Fa pagès, potser, adreçar-se-li amb la cortesia mínima d’intercanviar una salutació?

Potser, però aleshores siguem pagesos.

On deu anar, què amaga, aquell que veus que surt i va i t’hi creues, i, absent, gairebé ni et reconeix? […]
El veus que surt: apressat, esverat, mirant a dreta i esquerra. I quan les mirades coincideixen triga a veure’t, com si mirés més lluny, i gairebé es posa vermell, o ho suggereix el rictus dels llavis, el gest de la mà com una salutació avortada.

On deu anar? Què amaga? Que sospitós que arriba a semblar, tot plegat… I potser és només que fa tard.

Un vespre, agost endins. Sona el mòbil: abans de despenjar miro qui truca: és un amic que no preveia que em truqués i m’alegra que ho faci. Però en posar-m’hi… […]

Dic el seu nom. Silenci. El repeteixo. Silenci. Hi torno, i una altra vegada. I aleshores es comença a sentir fressa. Soroll. Terrabastall. Crido el seu nom i ningú no contesta.

Alarma: què deu passar? Inevitable, una pel·lícula: ha deixat el mòbil a casa, han entrat a robar, regiren els calaixos i tot va per terra i, amb tant d’esverament i algun toc involuntari, el mòbil ha marcat el meu número.

Què fer? L’he d’avisar. No en tinc a mà cap altre telèfon, ni el de la seva dona. Regiro agendes. En trobo un d’antic. S’hi posa la mare. Li explico qui sap què, que no s’alarmi. Poc convençuda em recita el telèfon de casa, però la comunicació es talla. I mentrestant, ja han passat prop de vint minuts, la trucada es manté oberta, el terrabastall no minva.

Quan sóc a punt de tornar a trucar a la mare sento veus. De criatura. Després, la del meu amic. Torno a dir el seu nom, el crido. Finalment, em sent.

Té una alegria: com és que em truques. No, si jo no… Li explico com ha anat, sense entrar en els detalls de la pel·lícula. Riu. Arriben de vacances, descarregava el cotxe, en baixava bicicletes. I segur que, amb tant de tràfec i algun toc involuntari, el mòbil ha marcat el meu número.

[La imatge ve de la pàgina web de Cerrajería Giménez, que deuen trobar que els ajuda a vendre.]

Ben mirat, l’últim contacte amb la Renfe ha estat prou decebedor: una expedició fugaç a València s’ha desenrotllat sense incidents ferroviaris, amb una normalitat ben grisa i sense èpica. I així i tot… […]

Els bitllets precisen el vagó i el seient que et correspon. Es tracta, doncs, d’esperar que el tren s’aturi a la via i anar resseguint la numeració fins a trobar la porta que et durà a lloc. Passa el 211, després el 221, a continuació el 231, llavors el 132, i el 311, i el 222, el 201, el 121, i aleshores acceptes que amb una lògica estretament decimal no te’n sortiràs. Memoritzes la teva referència i esperes identificar-la atent al bocí de paper que passa enganxat a cada vagó amb la xifra corresponent.

Un cop dalt l’olfacte llança senyals d’alerta. L’olor no arriba a ofendre,
però és manifestament millorable. Una rara barreja de resclosit i d’humanitat
que podrien convidar, com la magdalena aquella, a evocar enyorats episodis d’infantesa…

Per completar el viatge en el temps cal esperar el pas de la parella de revisors, lleument casposos, lleument guarnits amb bigotet, lleument engominats amb colònia sense marca, lleument uniformats amb una camisa de ratlletes fines de colorins discrets. Comproven seient per seient el bitllet, i registren el control, a mà, en un plec de fulls din a-4. L’era digital queda lluny, a l’altra banda de les finestrelles.

Per més que ens falti temps ?i me’n falta?, hi ha hàbits que és bo de no perdre. Com el de llegir-se les esqueles. […]
Qui ho hagi fet avui es deu haver deixat sorprendre per la que recorda els quaranta anys de la mort de Vivien Leigh:

La curiositat ha pogut prou per fer un google i descobrir que la signant de l’esquela, Elvira Clara Bonet, té una història a explicar: va encandilar-se de l’actriu als quinze anys, quan la va descobrir a El que el vent es va endur i va decidir conèixer-la. I se’n va sortir. I es van cartejar durant anys. I es veu que la dèria va arribar fins a l’extrem que cada mes li enviava un ram de roses vermelles. I, per arrodonir-ho, si els diaris no enganyen, no viu gaire lluny de casa…

Si fos periodista, o en tingués l’ànima, no esperaria a demà per buscar-la, per trobar-la, per visitar el santuari que té dedicat a l’actriu. Per fer-li explicar la seva història de cap a cap.

Avui fa quaranta anys que moria Vivien Leigh, quan només en tenia cinquanta-quatre, i a Horta hi ha algú que ha fet del seu record una passió.

Somriu i dóna conversa, afable, a tots els veïns. Li agrada tenir una imatge de dona sociable i tranquil·la, i la treballa. […]

Per això devia fer aquell posat desconcertat quan l’altre dia es van sentir uns renecs gens femenins a l’altra banda de la porta del pàrquing i en sortir-ne, carretejant bosses i mastegant encara mal humor, va trobar-te a l’altra banda, sense haver pogut evitar enxampar-la in fraganti i sense la màscara pública.

Seu a la dreta d’on sec, tancat sobre ell mateix, amb el bolígraf actiu a la mà dreta i la llibreta oberta a l’esquerra, quartilla de quadres i espiral. […]

De cop un gat travessa el carrer i es fica sota les rodes del mini que duem davant. […]

El cotxe l’arrossega uns metres. El gat rodola. Jo afluixo la marxa. El mini passa, no bolca: hi ha hagut un moment que ho imaginava. El gat fa encara unes quantes tombarelles, fuig esperitat, les orelles baixes, una pota arronsada. El mini fa el seu camí. Jo el meu.

J., assegut a darrere, va explicant les seves coses. La meva primera exclamació li ha cridat l’atenció. Però continua parlant: els seients de davant li oculten l’escena.

No li dic res més del gat. Sobreviurà? Sembla que la rebolcada ha acabat bé, però ell s’ha estalviat de veure-la. Millor.

Dediquem el dissabte a encàrrecs domèstics de naturalesa diversa, i el trafiqueig ens du a una petita botiga de barri. […]
Ara hi omplen bona part de l’espai pinsos i complements per a animals de companyia. Però encara hi és preeminent el taulell amb bols de llegums cuits. No estic segur de quin objectiu era primer, però el cas és que hem comprat una lliura de llenties i hi hem fet una pregunta tècnica.

Quanta estona han de bullir, els llegums, perquè no siguin balins entre les dents? L’amo, professional i segur que els intents casolans mai no obtindran els seus resultats, ha recordat allò del dia de remull, amb l’efectiva cullerada de bicarbonat. Les llenties amb un parell d’hores faran. Els cigrons en necessiten ben bé tres. La mongeta, en canvi, si és menuda amb una hora en tindrà prou i, si és de les grosses, una hora i mitja. A foc dolç, sempre.

La consulta ha continuat en conversa. I la conversa l’ha dut a explicar-nos un fet viscut que ignoràvem. Resulta que el gener del 39, amb l’entrada triomfal dels feixistes, les botigues de llegums cuits van ser tancades. Per ordre militar. Perquè eren un fet diferencial. I sí que ara que hem voltat per Castella costava poc trobar llegum en gra i enlloc no n’hi havia de cuit a granel.

Sí, fins a aquest extrem arribava la dèria unificadora de les hosts falangistes… Llarga vida, doncs, als establiments de llegums cuits! Són un recurs fàcil contra la mandra dietètica i, ves per on, un nutritiu tret d’identitat.