Gratitud
Amb la setena sessió, dilluns vaig acabar la meva part del curs de l’Escola de l’Ateneu que proposa revisar alguns clàssics de la literatura. […]
M’ho vaig passar bé, i la dotzena de participants en el seminari també, mastegant la prosa de Goethe, d’Austen, de Manzoni, de Tòlstoi, les seves històries carregades de ventures i desventures amoroses, o no. Però el detall curiós va arribar en acabar.
He fet prou hores de classe per saber que de vegades l’encertes de ple i de vegades estàs espès, que hi ha trimestres que la claves i d’altres que tu mateix no arribes a saber què volies explicar, que hi ha temporades que només et salva la professionalitat i d’altres que semblen inspirades de cor. Fins i tot podria recordar, entre les millors experiències, algun curs tan rodó que es va acabar amb l’aplaudiment imprevist dels alumnes.
Però el detall final de dilluns va ser nou. Acabàvem d’acabar i, mentre recollia papers i andròmines, els més actius encara estiraven algun fil amb noves aportacions o preguntes. Aleshores, la primera persona que abandonava l’aula, se’m va apropar, em va estendre la mà i em va donar les gràcies. I, darrere seu, tots i cadascun dels presents, a mesura que sortien, sense dir res més, com si fos el gest més natural, van encaixar-me la mà, somrient.
Tot un senyal, poc freqüent, espontani, de gratitud i de respecte. Dels que agraeixes.