Gore
Era a un costat de l’aula mirant-se el melic una vegada i una altra, furgant-se’l, indiferent a la classe, dient coses sota veu a una companya, tornant sobre el melic a l’aire. […]
Me la mirava de reüll, sense deixar de parlar, mirant de no perdre el fil. I quan ja era a punt de demanar-li si la podia ajudar, si volia que jo també li posés les mans al melic, si preferia que tots ens disposéssim al seu voltant per encoratjar-la, em mira i demana si pot sortir un moment. Amb aquella candidesa. Amb aquella bona fe.
Vés, és clar, si has de fer-ho. I en acabar la sessió se m’adreça, amb aquella bona fe, amb aquella candidesa, gens avergonyida. Tenia un problema de forats, em diu, pobreta. Jo que me la miro i ella que m’explica que el pírcing havia sortit de lloc. I que si no el torna a cargolar de seguida la carn es tanca de pressa de pressa. I que, és clar, després del que li va costar que li deixessin fer, que el pare només s’hi va prestar després de treure’s el curs amb nota, si ara deixa de lluir-lo o ha de tornar-hi…
Tenia un problema de forats, pobreta, sí. Em sembla que ja som tots que tenim un problema de forats. I no estic segur que estigui localitzat al melic. O potser sí.
[Trobo la imatge, que ignoro a qui es deu però il·lustra prou la cosa, aquí.]