Oi?

A la part alta de la Rambla de Barcelona, just per sota de Canaletes, hi ha els estands homologats, uniformes, blanc immaculat, dels quatre partits parlamentaris que al nostre país poden sortir al carrer. […]
Un vespre, un petit grup de gent parla a mig camí entre algunes d’aquestes casetes. Quan en sóc prou a la vora adverteixo que són els agents de seguretat que, ara que cau la nit i ja han corregut la cortina, vetllen perquè ningú no atempti contra les sigles que les encapçalen.

Són agents contractats a empreses diverses, o això fa pensar la varietat de colors dels seus uniformes. Diversos colors, diversos partits. Per la gestualitat, la conversa sembla distesa. Mentre casetes enfora continua el joc dur, o ho sembla, entre els candidats, aquí es respira una entesa cordial.

Potser és el millor signe que, malgrat tot, el dia 2 tornarà a sortir el sol. O, a la inversa, l’indici que malauradament encara no sobra la tutela de l’uniforme i l’amenaça de les manilles per civilitzar les agressivitats latents ?o no? que ens alteren.

I mentrestant, mentre cada partit empeny el seu candidat a fer el milhomes i a dir sempre jo més que tu, mentrestant el país va essent cada dia més, inevitablement, sovint sense gaire estridència, un altre. […]
On canvien, per exemple, ara amb lentitud, ara en brusc, els topònims. Diu que s’enfilaven al metro dos homes i, en tancat castellà andí, un preguntava a l’altre fins on havien d’anar. I l’altre li contestava: "Baixem a Can Gielles".

Can Gielles, un nom nou per a un paisatge que canvia. No el busqueu al plànol: encara no hi és. Però si hi penseu una mica, i si podeu fer-ho en l’andí tancat que dèiem, per al qual una n i una y mai no sumen ny, acabareu trobant-lo.

Can Gielles, al nord de Barcelona, allí on compten pel cap baix Nou Barris, allí on s’alça un polígon que abans en deien Canyelles.

Enmig del brogit de la primera hora punta del matí cal sortejar cotxes grossos i petits que s’escampen per tota la superfície de l’asfalt, vigilar les pampallugues dels semàfors bloquejats, respectar el caminar somnolent o adelerat dels que caminen. I, de sobte, sorgeixen obstacles nous per als vehicles de dues rodes. […]

Obstacles nous, imprevistos, que s’escampen per l’asfalt i no se’n mouen. El primer et sorprèn i evites aixafar-lo, encara sense haver aclarit quina mena de bestiola és, per si de cas. El segon ja et troba previngut: una patata d’aquesta mida encara faria ensopegar la roda de davant i tu al darrere.

La tercera patata, la quarta, la cinquena, l’escampall sencer, va sorgint sota les panxes dels cotxes a mesura que avancen i cal sang freda per anar practicant eslàlom i sortir del trencacolls en què s’hauria pogut convertir avui, a aquesta hora del matí, la plaça d’Alfons Comín, gràcies a un sac o potser una bossa que ha perdut el cul alliberant-ne el contingut.

Vigileu, doncs, si roden patates. Però no, més val que ni insinuem correlacions de campanya. Encara hi prendríem mal. Perquè eren ben crues.

Feia molt de temps, anys, que no em passava una cosa així. […]

Havia de fer arribar un sobre a l’atenció d’una persona determinada en una gran empresa i, com que em venia de pas, he preferit dur-lo en mà que llançar-lo en cap bústia. M’adreço a recepció, casc a la mà, demano per deixar el paquet i la gentil gegantessa que hi vetlla la seguretat em diu que vagi al fons a la dreta dues portes enllà a la dreta.

I ja em veig caminant pels darreres de l’edifici, entre cuines i magatzems, fins a una porta que hi diu "Valijas". Dins un mosso que ni em mira agafa el sobre i, amb tot amable, el deixa en una casella que suposo que deu correspondre al destinatari.

Surto. La gegantessa continua rere el taulell, indiferent al meu pas. Estic temptat de cridar-li que dur el casc sota el braç i entrar amb un sobre no em converteix per defecte en un missatger. Però me n’estic, potser per respecte al noble ofici dels que es posen en risc traginant coses amunt i avall, potser perquè les manilles que treuen el cap rere la còrpora són gairebé una amenaça.

Si passeu per la Ronda de Dalt, allí on si us hi endinseu trobaríeu la Muntanya del Notari, pot ser que us sorprenguin unes flaires intenses de ressons rurals no precisament agradoses. […]

Fa algunes setmanes, uns pocs mesos, que hi convivim els qui vivim per aquells veral o hi fem pas. És com si, de tant en tant, arribés la bafarada d’una canilla de gossos tancats durant massa dies en una era que ningú no neteja, com si et portessin una cort massa poblada fins a la porta de casa, o te la femessin ben femada.

A què es deu deure aquesta singular confluència de l’espai urbà i l’ambient ramader? La conclusió només pot ser aquesta: una mica més amunt l’ajuntament està condicionant la coberta de les cotxeres dels autobusos per fer-hi un bon parc, amb profusió d’arbres i arbustos i qui sap quines altres meravelles vegetals.

La pudor enutja, sí. Però tampoc no deu ser un preu tan alt a canvi d’una mica d’il·lusió de natura. Sobretot si és només circumstancial.

El podòleg diu: "I ara farem una mica de cultura. D’això en diuen
juanete de sastre. Compte, no desastre sinó de sastre", diu, així mateix, barrejant fonètiques amb naturalitat. […]

I, davant el silenci que ell deu considerar expectant, de fet ben de perplexitat, continua desplegant saber: "En diuen de sastre perquè quan els sastres cosien creuaven les cames a terra i el peu
es repenjava de manera que se?ls en feien. També se’ls coneix com a juanetillos, perquè són
petits, no com els juanetes juanetes."

I juanete amunt juanete avall la sessió ha tocat a la fi, amb més èxit que desastre, si no fos que no hi ha aparegut ni un sol galindó. Ni tan sols la curiositat de saber-ne el nom en la llengua que parla.

La carta et felicita perquè, segons les dades que el centre té registrades, avui és el seu aniversari. I et fa notar que t’hi esperen amb un obsequi ad hoc. […]
Hi vas, mostres la carta i, sense espera, en surts amb una bosseta que és com un kit de supervivència: una piloteta amb sonall, un collaret amb cascavell, una dotzeneta d’arengadetes d’estar per casa i el company perfecte de joc, un ratolí de peluix d’un realisme que estimula el xiscle.

Ad hoc, ben bé. No saps si el gat hi farà gaires festes, que ja comença a tenir una edat, però ara et reca una mica menys la clatellada que reps cada vegada que toca revisió veterinària.

Això és màrqueting ben entès i la resta són orgues.

Diu que les festes de Gràcia han deixat una bona collita de timbalots, requisats als que els baquetejaven amb massa entusiasme. Malauradament des de casa constatem que no n’han requisat prou. […]

Des de les calors del juliol, cada migdia, i el migdia s’allarga, i comença aviat i s’acaba tard, arriben sons de percussió, permanents, constants, ràpids, rítmics. Això sí, amb tanta pràctica els anònims percussors n’han après i ara potser el retruny fa menys mal a l’ànima. O és que ens hi estem acostumant.

El més curiós és que, llegint llegint, un d’aquests migdies llargs saturats de ritme, ensopego aquestes dues frases: "En ciertos tipos de sustitutos acústicos de la comunicación verbal oral, la redundancia alcanza dimensiones fantásticas, como sucede en el lenguaje africano de tambores. Comunicar algo por medio de los tambores exige un número de palabras aproximadamente ocho veces mayor que las que necesitaría la lengua hablada."

Ho explica Walter J. Ong i almenys em suggereix una raó perquè el repic duri sempre tant. Si els anònims repicadors tornessin a ser persones, a més de fer menys soroll perdrien menys temps comunicant-se. El guanyarien, i el guanyaríem, ni que només fos per fer una bona, i plàcida, migdiada.

No fa gaires mesos que a la torreta de davant de casa hi van arribar nous veïns. Van treballar fort durant dies per rehabilitar-la per dins i per fora. Un divendres gairebé se’ls va fer de dia fent retocs, polint detalls, deixant el lloc a punt de revista. I l’endemà van rebre. […]

Van posar garlandes i fanals, va començar a sonar això que en diuen chill-out, van servir beguda i es van posar a rostir carn. Els sorolls i les olors no enganyen. Sí, són argentins, em sembla. Aquell dissabte va ser un anar i venir de gent a la festa de la torreta. Es va fer fosc, i gent, i asado de tira, i chill-out. Es va fer de dia, i gent, i asado, i chill-out. Dissabte i diumenge amb gent, asado de tira, chill-out i força gresca. Una senyora inauguració, sí.

Que es va repetir el cap de setmana següent. I alguns dies entre setmana, també. Sense pausa, sense treva. Aquest matí a les vuit portaven uns bons sacs de gel. I he pensat tornem-hi, que avui és divendres i el vespre s’ha d’aprofitar. Però no. No han esperat al vespre. A les deu del matí ja hi érem: chill-out, i gent, i asado de tira, i vinga gresca.

Aquests dies diu
que carrers i barris i viles i ciutats s’engalanen per fer festa. Jo,
que sóc de mena tranquil·la, pensava que bé que les viles i els barris
festers quedin lluny de casa. Però m’enganyava. De vegades la festa ve sola soleta fins al jardí del costat, i fes-te fotre.

És tan bonic que els veïns siguin sociables, i joves, i feliços… Si ara que fosqueja hi tornen, potser que hi truqui. Segur que tindran almenys un bocí de xurrasco per a mi. No me’l poden negar.

L’ineluctable fluir de les coses ha portat que un cos de prestatges quedés alliberat de càrrega. No ho he sabut evitar: els llibres de poesia demanaven a crits guanyar una mica d’aire, i he estat per ells. […]

Traginar aquests pocs centenars de volums i ordenar-los, lluitant com sempre contra la falta d’espai, per col·leccions convida a evocar, entre altres coses, una mica d’història editorial del país. Són ara ja llunyanes, per esmentar-ne algunes, aventures com l’Escorpí de 62 o aquells singulars "Cristalls" quadrats de Pòrtic, les de la Magrana amb "Cotlliure", aquelles "Cara i creu" i "Po`ética" de 62, les diverses d’Empúries o de Quaderns Crema, o d’Eumo, o l’evolució de la col·lecció de 3i4, o la progressiva inflació de les col·leccions del Mall i de Columna, potser ara de "l’Óssa menor", les diverses sèries nascudes al País Valencià o a les Illes o, gairebé sempre amb poca continuïtat, a qualsevol comarca del Principat.

He anat deixant llibres a lloc. Molts quedaven desaparellats, o, plaquettes i plecs de paper del format més capriciós, amb prou feines s’aguantaven drets. Tornen a ser molt poques les col·leccions convencionals emparades per editorials solvents ?què deuen ser, avui, editorials solvents??, amb història i tradició. Tornen a ser uns pocs agosarats ?fixeu-vos en la feina callada de Vicent Berenguer, per posar-hi un nom? els qui posen la passió i el risc al servei de la poesia.

Potser torna a ser temps que els qui creuen en els seus versos estampin, com ho va fer sempre el vell Foix mentre era actiu, el propi nom al peu dels llibres, ja sigui per fer-los circular entre taulells de llibreria o, beneït pdf, entre les bústies electròniques dels amics.

Una de les funcions principals, i em sembla que menys teoritzades, de la televisió en la vida moderna és la de regular els horaris de la nostra vida quotidiana. El rellotge que anuncia les notícies al migdia o al vespre sovint fa el fet de les campanes que, des dels campanars d’antany, advertien que era hora de dinar o de sopar. […]

Per això m’estranya i em sorprèn que alguna ment preclara n’hagi prescindit i, d’un temps ençà, els horaris dels caps de setmana siguin un desgavell per culpa dels entrenaments i les curses de fórmula 1, que trabuquen l’ordre esperat d’abans.

No sé si és que el govern catalanista i d’esquerres també pretén que reinventem les rutines domèstiques dinant a l’hora de berenar, o és que esperava refundar amb radicalitat el país forçant-lo a participar, vulgues no vulgues, de l’entusiasme hispànic que es veu que genera el blau de l’Alonso. Ahir, però, tampoc això no li va sortir bé: quan demanarem una senyera per a Pedro Martínez de la Rosa?

Obro la bústia, les dues bústies de les quals tinc clau, i a totes dues hi ha arribat avui, el mateix dia, un sobre amb enigma. […]

Són de paper ben senzill, petits, amb les dades del destinatari ?jo mateix, inicial i els dos cognoms, i tracte de Sr. D.?, aparentment escrites a màquina ?l’impacte de les lletres em recorda aquella Olivetti amb què treballava abans del primer ordinador?, i al peu, per remitent, Archbishop’s House, des de 793 003 Shillong Índia.

Certament, els sobres duen segell de l’Índia, dos cadascun, cadascun de 2 rúpies, i semblen autèntics. Dins, hi ha una carta que signa Alfredo Marzo, Misionero Salesiano, que em tracta de "muy apreciado hermano en Cristo". M’explica la gran obra que fan les missions, i Déu me’n guard de posar-la en dubte, i em prega que "nos eche una mano con sus oraciones y su ayuda generosa", per a la qual acompanya la carta d’una butlleta per facilitar l’ingrés de la generositat a ca l’Argentaria o a qualsevol altra entitat bancària.

Si només n’hagués rebut un, potser hauria pensat que alguna força oculta aprofitava l’arrencada de l’agost per oferir-me l’ocasió de fer una bona obra per a aquest estiu. Però dues cartes, dues, dins dos sobres, dos, tan clònics, em fan malfiar més que no em malfiaria.

Fixa’t en el matasegelles: du data de dos d’agost. Tan eficients són els serveis de correus de l’Índia ençà, en concret el sea mail que remarca el sobre? Sota la data, només es llegeix "lona", que ja és casual. Quin conveni deuen tenir amb els Correus espanyols per enviar des d’aquí mateix les cartes amb segell de l’Índia?

D’un racó surten uns arxivadors ben tancats, polsosos, carregats de disquets etiquetats i endreçats amb disciplina exemplar. […]

Què fer amb aquest centenar de disquets? Com anys enrere amb els cassettes i aviat amb les cintes de vídeo, l?evolució galopant de la cosa informàtica fa que de tant en tant trobis quilos de material fa tan poc imprescindible i de sobte inútil.

Què fer amb aquest munt de plàstic magnètic carregat de software obsolet i còpies de seguretat abandonades? Faré veure que comprovo que no contenen res de vital i, espai és espai, n’ompliré un sac per a la pròxima expedició a la deixalleria.

Si algú m’ho expliqués li diria que exagera. Però no, ho he vist amb aquests ullets, la boca oberta i la traveta a punt. […]

Això era en un autobús de Barcelona. Una mare amb dos fills, un al cotxet, l’altre que se li adorm. N’asseu un en un seient lliure, està pel petit que rondina, va i ve, de l’espai de les cadires al seient on l’altre dorm. Una dona, maternal, li ofereix ajuda, i ella l’agraeix. Seu amb el gran a la falda. Quan el del cotxet s’inquieta massa també el pren en braços.

I és llavors que puja un vell i, sense immutar-se, sense consideració, li engega que aquell seient no és per ella, i mira de fer-la fora, i renega, rondina, remuga, perquè la mare, amb els dos fills a sobre, no va de pressa.

L’altra dona, abans maternal, li crida l’alto i el fa avançar autobús enllà, on hi ha no pocs llocs per seure, lliures, desocupats. I ell hi va, de mala gana, remugant i rondinant.

Sort que hi era, aquesta dona. Jo no hauria estat tan amable amb el vell. I quan passa arronso la cama, que distretament havia anat desplaçant fins a deixar mig peu al passadís estret.

Un dels primers efectes que ha tingut l’entrada en vigor del carnet per punts és animar les sobretaules amb parents i amics, i això sol ja el podria justificar. […]

Fa uns dies, sense anar més lluny, vaig assistir a una discussió sobre la pertinència dels límits de velocitat. Els arguments no tenien res de nou: la contradicció entre la prohibició de córrer més enllà dels 80, els 100 o els 120 i les capacitats dels vehicles, la seguretat dels cotxes d’avui i com cada conductor controla, jo controlo, tu controles, l’exemple alemany, l’escepticisme llatí.

A mi m’agrada córrer, molt, però admeto que d’ençà que hi ha punts em vigilo. I que no he perdut ni temps ?en els trajectes habituals, ni que voléssim no n’estalviaríem gaire? ni gust per la conducció. Al contrari, controlar la velocitat és gairebé un nou al·licient. Aleshores, quin deu ser el problema?

No ho sé, però segur que arrela en algun racó de l’hipotàlem. Per què, sinó, altres prohibicions no solen generar tant de rebuig? Penso, per exemple, en la convenció que són els semàfors. La majoria dels conductors els respecten, ni que no vingui ningú per la banda verda, ni que en tinguin la certesa, ni que sàpiguen que controlen.

Per què a l’hora de córrer l’obediència és tan escassa, en canvi?