Oi?

Fa uns dies vam celebrar, com és preceptiu cada any, la prova d’accés per als estudiants que hauran de començar la carrera el curs que ve. Ara ja se’n pot fer balanç. […]

El predomini de les xancletes continua essent absolut, tant als peus de les noies com als dels nois. N’hi ha, això sí, una varietat abundant que podríem qualificar de vestir, per bé que tampoc no són escasses, ras i curt, les xancletes de platja.

També vestien prou, almenys els peus de noia, una àmplia diversitat de sandàlies. Eren rares, però es feien notar, les propostes de calçat esportiu, sobretot algunes bambes generalment de coll alt i estret i color tan fosc i brut que van accentuar segur l’onada de calor.

Tot i que en algun moment va semblar que les abarques quedaven del tot minoritzades, finalment la seva presència va mantenir-se estable, i això deu ser una bona notícia tant per a la salut dels peus com de la indústria catalana del calçat. Menys sort han tingut les espardenyes, que com aquell qui diu gairebé no han tocat terra.

Han estat igualment escasses les sabates als peus de les noies. No se’n va veure cap ni una als peus mascles.

A mi no m’enreden: tot això de la nit de cap d’any i de la gran festa aquesta amb el raïm i el xampany i ballaruga per aquí i petonets per allà, tot el xou aquest de la nit més alegre perquè el calendari diu que s’ha acabat un any i en comença un altre i tots volem fer veure que que en comenci un altre canvia alguna cosa, tot plegat, dic, ha de ser un invent de la telefònica.
[…]

A mi no m’enreden. Mireu, si no, quantes trucades vau fer, quantes en vau rebre, quants sms vau rebre, quants en vau enviar, quants no vau poder rebre ni enviar de tan saturades com estaven les línies, les ones, els aparells gairebé fumejants. Raïm, xampany, ballaruga, petonets i vinga a trucar-nos i a escriure’ns com si així la distància, la solitud, la indiferència, la incomprensió, fossin menors. Com si així les dissimuléssim.

Em diuen que un conegut acaba de ser pare. Superades algunes complicacions del part, ara sembla que tot es va encarrilant. Però no és això el que em du a parlar-ne.
[…]

Es veu que el meu conegut, que quaranteja bastant, sempre ha tingut la il·lusió de ser pare, però fins ara la cosa no havia anat bé. Separat i sol, es veu que va retrobar una amiga de temps enrere que, sola i separada, i quarantejant com ell, tenia la il·lusió de ser mare. I la il·lusió era tanta, que fins i tot estava disposada a fer-se inseminar artificialment i què sé jo. El cas és que xerrant xerrant sobre tot plegat, sobre les il·lusions respectives, i després d’advertir fins a quin extrem eren ànimes bessones van arribar al nus de la qüestió: tots dos tenim la gran il·lusió de tenir un fill, tots dos estem sans i sempre ens hem entès prou bé, doncs ¿què esperem? I dit i fet: el fill ja és aquí.

Ignoro si abans o després de posar les mans o el que fos a l’obra el conegut i la seva parella d’il·lusió han decidit regular la seva relació i el seu fruit per contracte. El cas és que exerciran, respectivament, la paternitat responsable i la maternitat responsable per torns, ara tu ara jo, perquè des de l’inici havien decidit no compartir res més que aquesta il·lusió, la criatura que la satisfà, sense altre projecte comú. Cadascú a casa seva, cadascú amb la seva vida, i l’hereu a cavall de totes dues.

La veritat és que la història del meu conegut m’incomoda. Hem parlat molt de la bondat de la reproducció assistida perquè parelles sense possibilitats aconseguissin descendència, o de la bondat de l’adopció amb el mateix objectiu i de retop els beneficis per a la criatura que d’aquesta manera troba una llar, també de la legitimitat d’aquestes mateixes aspiracions en el cas de parelles homosexuals.

Però em sembla que el meu conegut ha anat una mica més enllà, i ha forçat una frontera que fa de mal justificar. La motivació de la seva paternitat és la satisfacció d’un desig personal, d’un mer desig, sense coartades com el benestar d’un infant abandonat o el rar impuls que sentim de materialitzar una relació de parella, la família, a través dels fills. No, aquí el fill és més objecte que mai, objecte del desig, satisfacció d’una il·lusió. Si tot va bé i les complicacions inicials queden en res, potser serà feliç, segur, tots tres ho seran molt. Però això ho és tot? No n’estic segur.

He vist venir la dona de lluny, ni jove ni vella, amb un vestit blanc que voleiava, caminava de pressa, amb aquelles ulleres de sol.
[…]

L’he vista venir i me l’he mirada. I no he deixat de mirar-la fins que s’ha perdut enllà. Potser m’he aturat i tot al carrer. Caminava de pressa, però m’ha semblat que encara apressava el pas quan s’ha sentit observada. Però no he deixat de mirar-la, no he pogut desviar-ne la mirada.

Aquelles ulleres de sol… Per què es deu posar una persona unes ulleres com aquelles, que li emmascaren la cara, que es veuen d’una hora lluny, que es fan mirar obsessivament? Per què, si no per fer-se veure? Ho ha aconseguit.

A casa hi ha un rellotge de paret, d’aquells que se’n deien rateres. D’un temps ençà, cada vegada que li dono corda es para.
[…]

N’estiro els contrapesos amb compte, comprovo que les cadenes no es belluguen i no destorben el moviment del pèndol, el poso a l’hora. Tot sembla en ordre però al cap d’una estona el pèndol deixa de treballar, perd velocitat i, finalment, s’atura.

Quan me n’adono, el torno a posar a l’hora i dono impuls al pèndol. Immòbil, aguantant la respiració, n’escolto el tic tac. I constato, incrèdul, que és irregular. Si el deixo així, tornarà a aturar-se, indefectiblement.

A la fi descobreixo què cal fer per assegurar el funcionament del pèndol. Girant una mica la caixa cap a la dreta el tic tac recupera la regularitat. I sí, el rellotge aleshores dóna l’hora a dos quarts i en punt, gairebé sense endarrerir-se, almenys fins que cal tornar a donar-li corda.

Però fa tan mal efecte quan el veus de gairell que, en un gest reflex, un o altre l’adrecem ara o després. I es torna a aturar. Bé: l’hauré de despenjar i mirar de girar el rellotge dins la caixa perquè pugui tornar a semblar recte.

Potser és només d’això que es tracta quan una cosa es torça.

A l’hora de dinar, fem cua al menjador universitari mirant de destriar quina de les opcions cal·ligrafiades a la pissarra deu ser més compatible amb una classe a les tres de la tarda. […]

De primer plat pots triar mongetes saltejades o alguna altra cosa. Si, per si de cas, optes pel que en diuen menú de règim, en canvi, llegeixo que tenen mongetes tenores. No n’havia sentit a parlar mai, d’aquesta varietat o d’aquesta manera de cuinar-les, que no sé ni tan sols què deu ser. El nom, però, du inevitablement a fer algunes associacions d’idees per donar-hi sentit.

Les tenores sonen música, i tenen un so prou estrident. Potser és una varietat o una cocció peculiar d’allò que en dèiem seques, doncs. Però costa acceptar que un plat de seques, i batejades amb aital entonació, sigui defensable com un plat de règim raonable. Si no és que algun neoterapeuta troba, i segur que se’n podrien adduir raons, que cal estimular l’alliberament de gasos que dóna nom al noble joc del contrapet.

La cua avança i cal decidir-se. Curiosos de mena, decidim sortir de dubtes fent la fatídica pregunta. El bàrman ens esguarda sorprès. D’on venim, ara, amb una tenora? Però respon impertorbable: per règim s’ofereix d’entrada un simple, i cal imaginar que tan lleuger com sa, plat de mongeta tendra.

Tendra tenora. Veieu, la distància entre una O i una D pot ser tot un mal de ventre.

Caminàvem amb pas feixuc després de molt caminar i necessitàvem un lloc on reposar un moment, on refer-nos de la distància, de la calor, de la set. […]

No hi havia cap altre local obert i les cadires a la fresca en aquell indret de la ciutat feien de bon seure. Hi vam seure, sí. I van passar alguns minuts, tampoc tants, abans no vam començar a sospitar que ningú no ens diria ase ni bèstia ni, sobretot, què voleu prendre. Sí, passada aquella estona, algú amb una mena de bata verda i potser una gorra o una còfia o un altre distintiu al cap que l’identificava amb el lloc va fer-nos notar el que començàvem a deduir: que calia entrar a l’establiment per propi peu si volies que et servissin res.

Hi vaig entrar, doncs. I vaig esperar pacientment que una xicota que feinejava darrera la barra es dignés adreçar-se’m. Passats aquells altres minuts, però, vaig haver de començar a emetre avisos sonors, a gesticular, a fer-me notar, fins que finalment algú altre, no aquella xicota, bata verda, això sí, va demanar que què volia. I jo li dic això, i allò, i allò altre.

Admeto que en aquell moment ja començava a flaquejar. Entre gesticulació i avís havia anat observant el que oferia l’aparador refrigerat que acompanyava la barra i no havia vist res del que volia demanar. En efecte, la bata verda va dir que no, que res, que tot el que podia donar-me era allò veia. I veia tan poca cosa, i tan pintoresca, ni tan sols exòtica. Ni una trista ampolla d’aigua, si no era aigua litinesca d’aneu a saber on, ni un refresc conegut, només alguna pijada, alguna collonada i alguna mica de disseny.

Vaig mussitar gràcies o així. I en girar-me per sortir vaig veure a la paret oposada una mena de calaixera, que volia recordar la de l’àvia però no passava de ser d’Ikea, farcida de tasses i pots i teteres i altres artilugis a la venda. Ho vaig trobar fora de lloc, una presa de pèl, gairebé inversemblant.

Vaig sortir. Vaig endur-me els meus, i la set que arrossegàvem. Vam assegurar solemnement que no tornaríem a posar els peus en un local pretensiós i deshumanitzat com ho era aquell, com ho són aquells. I cada vegada que, caminant, he de passar per davant d’algun els faig una bona llengota.

M’agrada la meva ciutat. Cada dia més Barcelona sembla tota ella una franquícia buida, freda i pretesament asèptica, massa igual a qualsevol ciutat sense caràcter ni història ni gent. Com si la idea grotesca del Poble Espanyol de Montjuïc, amb decoració postmoderna i retolació flamant, s’hi anés estenent, imparable.

L’he vista uns metres davant meu, amb una cadència gairebé musical en el caminar, pas segur i dolç alhora, la lleu dansa dels malucs, sinuositat a les espatlles. […]

Jo caminava amb pas apressat, com sempre, tot i la xardor d’aquest migdia, com si l’encalcés. Vista d’esquena, no cridava l’atenció per l’alçada ni per les formes, tampoc no vestia extremada, no feia res d’estrany ni remarcable.

Només, caminava amb pas dolç i segur alhora, amb una airositat que es feia mirar, que es feia acompanyar discretament, voluptuosament desitjable. L’he encalçada, pas apressat com sempre, i no he pogut evitar d’avançar-la, com a una passante qualsevol. Com hauria volgut endarrerir el moment fatal, aleshores!

Aleshores n’he descobert, potser, el secret. La música que s’escapava dels auriculars que l’aïllaven del seu voltant s’adeia amb la cadència d’aquella passa dolça, segura, que mig m’havia captivat.

Imagineu-vos l’escena. Ets dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa a la mà i passen els segons però només en surt aigua freda. I l’aigua, quan és freda, és freda de debò. […]

Abans que se’t congelin les idees mires de fer rutllar la musculatura cerebral. Anàlisi i conclusions. La caldera s’ha apagat. La tempesta ha estat intensa i segur que una rufacada ha fet el fet. La caldera és massa a la intempèrie. Però ara això, que és el que de fet explica la situació, és del tot secundari. S’imposa actuar.

Et calces un banyador, et mig eixugues els peus i, de puntetes i sense relliscar, surts a l’exterior, t’arribes a la caldera. Sort que és l’estiu, però la tempesta continua i la pluja de setembre comença a no ser amable. És un d’aquells moments que t’agrada pensar que no et veu ningú: quina fila, amb el banyador, descalç, accionant els botons de la caldera. L’encens. L’aparell es comporta, respon, rutlla.

De seguida et refàs de tot plegat sota l’aigua calenta. I acabes amb un doll d’aigua gelada, que tonifica.

Vet aquí una mesura de la civilització: poder triar la temperatura de l’aigua. I la donem per descomptada.