Bufandes
Torno a agafar sovint el metro. I hi redescobreixo el món, l’hora punta, xerradisses i olors. […]
I entre la conversa dels dos eslaus de davant ?parlen polonès, potser és búlgar o simplement rus?; hi ha massa soroll per sentir-los prou per arriscar-se a distingir-ho?, les manipulacions més o menys destres de mòbils i mp3 de totes mides i colors, el pas de pàgines de diaris sobretot gratuïts o la concentració d’alguns lectors, aquella dona abstreta.
Abstreta, amb els ulls acalats, les ulleres a mig nas, mussitant alguna cosa. I les mans en moviment, ràpides, sense pensar-s’hi. Fa punt. Passada amunt, passada avall. Deu ser una bufanda. En té ben bé dos pams, de franges estretes blaves i vermelles, que no blaugrana.
Feia molt de temps que no veia algú fent mitja, i menys en un espai públic. Si n’és de complexa la realitat, i allò que en diuen el progrés, el canvi d’hàbits. Que lluny, sempre, de l’estadística freda, abstracta.