Oi?

Rebo un correu electrònic d’un alumne que ha de presentar-se a examen a la convocatòria de juliol. […]
I arrenca amb un “Hola Oriol!”, així amb signe d’admiració, que em desconcerta. Després m’informa d’alguns detalls de la seva agenda i em diu “diga’m algo” per trobar-nos un dia d’aquests, com si l’examen no fos, per ell mateix, tota una trobada. Acaba amb “una abraçada” que em torna a descol·locar.

Que jo recordi, és només un alumne i ni tan sols dels que han aconseguit trenar una certa relació acadèmica. Aleshores, d’on surten aquestes confiances? És una estratègia per buscar la complicitat? O, el més plausible, simple incapacitat de modular el to d’acord amb la relació i el grau de formalitat que comporta?

Decididament, es perden les formes. I el més preocupant és que els qui ja no en tenen ni tan sols en són conscients.

Comença la festa de final de curs d’una entitat esportiva centenària i
l’home del micro engega un discurs per al qual no és fàcil trobar adjectius. No dono crèdit al que
sento, ni l’abast a prendre’n notes: aquest n’és només un petitíssim
tast. I el millor de tot és que en duia una part escrita! […]

“Vosaltres ho haveu conseguit. Ho haveu fet molt bé. Hi ha moltes coses que fer. Amics, tenim moltes coses de fer. Us estimo i com cada any és diferent. Com no. En aquesta bonica Barcelona avui ens fa el goig de no ploure, gràcies Mediterrània, t’estimem també. Després de tot un any el resultat és aquest. Alegria, esport, salut i comportament. Us esperem l’any que ve. Com no. Gràcies a vosaltres i a nosaltres.”

Va cridant els equips en què s’enquadren els membres de l’entitat, aquest any encapçalats per noms d’estats:

“És el torn de la Itàlia, Xana, Austràlia, Nueva Guinea, les Isles Marsal. Els equips porten noms de veritables paradisos deliciosos. Quins noms més bonics i que ben portats que han estat tota la temporada. Uns resultats tremendament satisfactoris per a la salut espiritual. Amics, hem acabat, qué macu.”

Quan surts del Passatge de Sant Felip cap al carrer de la Gleva, a la part baixa del barri de Sant Gervasi, si mantens la mirada alta perquè encara bades admirant jardins i torretes, et sorprendrà clavat alt en una façana un rètol que ja velleja. […]
S’hi llegeix aquesta inscripció de sintaxi prodigiosa i pronominalització suggerent:

En este pasaje particular
se prohibe ensuciarlo
y jugar a pelota

Que es resisteix a ser corregida.

No sé si és simple casualitat o indici d’una nova tendència: des de fa uns dies cada dos per tres trobo, en l’indret més inesperat, una llauna oberta, dreta, potser buida. […]

Una llauna de coca-cola sobre un banc de carrer, dues xibeques de mig
litre sobre el pilar d’un mur, una aquàrius ben dreta al clot d’un
arbre, una trina de pinya al marge d’una jardinera…

En qualsevol punt de la ciutat, a qualsevol hora. Però no les han
deixat caure, no les han llençades, no estan mai rebregades. No: ben
dretes, obertes, potser buides, les llaunes de refresc s’estan ben
deixades en una posició no casual, no descurada, dient alguna cosa que
no sé interpretar.

Després de tants dies de núvols i boires i aigua, avui la vista des del turó d’en Segarra tornava a ser esplèndida. […]

El cant d’alguna merla s’entrecreuava amb l’aspre d’una garsa. He tornat a veure el milà o l’arpella –encara no he esbrinat què és– en vol majestuós i deixant anar algun grallar. Lluny, lladrucs d’algun gos sobre el baix continu dels cotxes que circulen per la Ronda, trencat de tant en tant pel lament d’una ambulància o d’alguna moto accelerant entre els revolts de la carretera de Cerdanyola mentre, ben a prop, no cessa l’espeternec somort de les línies d’alta tensió.

El més sorprenent, però, ha estat la banda sonora que es feia sentir, remota i tan nítida. Juraria que era Antònia Font, o s’hi assemblaven. No m’ho he imaginat, no. Devien ser ressons dels assajos del Primavera Sound. Arrossegats pel vent, des de l’últim replà abans de tocar el cim d’en Segarra, com qui diu se’n podia seguir la lletra.

Si arribo a casa abans que caigui el dia acostumo a sortir a fer un volt. M’agrada agafar el camí de sant Llàtzer, enfilar-me fins al turó d’en Segarra, baixar cap al coll de la Ventosa i tornar passant per la font de santa Eulàlia. […]

Fent aquest camí, fa algunes tardes vaig veure un noi somrient que passejava Athos, el seu gos. Després, cada vegada que he sortit l’he tornat a trobar, assegut sobre una pedra a un costat del camí, un tros més avall de la font, mentre Athos salta i corre entre arbres i arbustos.

El noi és poeta, n’estic segur. Quan passo aixeca els ulls del petit carnet on escriu alguna cosa, sempre somriu i ens saludem, ara ja com si ens coneguéssim. Per tot això no en tinc cap dubte: el noi és poeta, segur.

Aquesta tarda he tornat a sortir, i en deixar enrere la font de santa Eulàlia esperava tornar a veure el poeta i el seu gos. Però no hi eren. I no he pogut evitar de cavil·lar com si el fet hagués de tenir una explicació. Potser ahir el noi va acabar el carnet? Potser Athos n’ha fet alguna? O potser és, simplement, que és una mica més tard que els altres dies.

Escena al metro: sec abstret feinejant, la cadira del costat es buida, de seguida hi seu una noia, jo encara feinejo. […]
Abstret, feinejant, percebo que ella treu un embalum de la bossa. Un llibre, penso. Però de seguida veig que no. És una màquina de depilar-se, dins el seu blíster, que mira i capgira, mentre taral·leja alguna cançó. No, no la taral·leja: es fa sentir amb nitidesa. La miro de reüll: no du auriculars. Només canta.

Després, sense desar el primer embalum, treu un parell de dvdés de la bossa. Se’ls mira i regira. I comença a arrencar-ne les etiquetes. I en va deixant caure els bocins esmicolats. Ja no feinejo: ho faig veure. I encara la miro de reüll. Cada vegada més ostensible. Dubtant si he de demanar-li que no llenci els papers a terra.

Fins que se m’encara. Què. En espanyol. I jo: res, pensava que podries deixar els papers en una paperera. Ella: sí, estaria bé que n’hi hagués al metro, perquè així ho podria fer. I jo: dona, també pots posar-los a la butxaca fins que en trobis una. I ella, ja mig en català i mig en castellà: però aleshores se m’ompliria de papers. I prosseguia: que si ella sap com costa recollir aquestes etiquetes, que ha treballat a BCNeta, que sembla mentida com s’enganxen, que que bruta que és la gent. I els papers voleiant fins a terra. Reconec que m’ha costat seguir el fil de l’argumentació. Que gairebé m’ha desarmat. Aleshores s’ha aixecat: arribàvem a la seva estació.

I em diu: vols que anem a prendre algo, corazón? I jo: no em va bé, reina. Era jove i vistoseta. I, com dir-ho: si la veus venir de cara, sense ni voler-ho dues paraules t’omplirien el pensament: perrea perrea.

T’adreces als serveis i –oh, fortuna!– n’hi ha un de lliure. […]
Tanques la porta, passes la balda, fas el fet. I, mentrestant, a través de la porta del costat s’escampa un ampli repertori de sons i ressons: quin doll d’aigua a la font, trompeteria festiva, algun gemec d’esforç.

Quina il·lusió de segura intimitat pot crear tancar una porta de fullola i passar una balda de nyigui-nyogui. I que necessari que ens és mantenir-la i no renunciar-hi…

El camí entre la sortida de l’autopista a Llagostera i Santa Cristina d’Aro és una d’aquelles rutes que sembla maleïda. […]
Bona part del tram és en obres d’ampliació perquè l’autovia de doble carril no s’interrompi, i això deu ser bo per alleujar una mica la congestió que hi sol crear l’excés de vehicles que va i que ve de les platges de Tossa en amunt. Però, sigui per unes o altres presumptes millores, no sé si recordo haver-hi transitat mai sense alertes.

El cas és que el pas ara alentit per les giragonses, els canvis de nivell i les irregularitats del sòl que causen les obres permet als intrèpids conductors i els seus soferts acompanyants deixar-se suggestionar pel missatge misteriós que es repeteix vegades i vegades a l’alçada del Mas Roure:

Prohibido vibrar al compactar

El llegeixes mentre precisament les ja esmentades giragonses, els canvis de nivell i les irregularitats del sòl provoquen tota mena de vibracions que els amortidors del teu humil vehicle s’esforcen a atenuar.

Aleshores els passatgers conclouen, per força, que no devem estar prou compactats. I tots plegats deduïm que això no deu ser bo.

Des de fa uns dies hi ha un moviment exagerat. […]
La terra sembla que es belluga. Les formigues surten dels caus i travessen els camins. L’aire brunz. Els abellots salten de flor en flor. Tornen olors
i remors que semblaven oblidades.

Malgrat tantes incerteses i amenaces, hi ha un cicle bàsic que es manté amb una puntualitat prou civilitzada. O això sembla. De moment.

Ja fa uns quants mesos que a les primeres estribacions de Collserola, a tocar de la ciutat, no costa gaire trobar qui hi viu. […]
En cases no del tot ensorrades, en coves, en barraques o coberts d’allò més precaris, en tendes isotèrmiques, vora les fonts… Rere qualsevol arbreda et pot sorprendre un moviment de branques, un trepig de passes que s’amaguen, una remor de veus apagades. Sempre en un punt ocult ben a prop del camí.

Quanta gent hi deu viure, avui, a la muntanya, als voltants de Barcelona? Què deuen fer durant el dia, abans de tornar a replegar-s’hi a hora foscant? Fins quan farem veure que no ho sabem?

Una veu antipàtica anuncia per megafonia que una avaria obliga a aturar el servei allí mateix i ordena “Desalojen el metro”, nasal, metàl·lica, autoritària, cada vegada més antipàtica. […]
De seguida i sense pressa una corrua de ciutadans, tots al mateix pas i amb desgana, surten a la plaça Lesseps. No és la llum de març que fa el dia especial, sinó tantes coincidències: vaga d’autobusos, avaria del metro, taxis capitalitzats pel turisme i les fires, la plaça desballestada per les obres…

La gent s’arremolina a les voreres, en vessa i envaeix la calçada, es desplaça en grups o espera amb els braços caiguts. Mirades cansades de ressentiment i algun espurneig d’odi. D’altres enriolats, gairebé divertits que les rutines avui no siguin possibles. Diríeu que en qualsevol moment saltarà l’espurna i algú llançarà consignes al vent, o tombarà contenidors, o estamparà la seva ira contra el mobiliari urbà o algun uniforme.

Es deuen assemblar molt a aquesta rara suspensió els tumults que avisen que la revolució és a punt d’esclatar. Si no triomfen la submissió i el gregarisme. O potser és la paciència i el sentit comú.

[A la imatge, sí, les cèlebres escales d’Eisenstein.]

A fora ja és de nit. Quan el veus a l’andana, dret, amb pas insegur, mirada vacil·lant, el metro avisa que de seguida es tancaran les portes. […]
Va ser una de les icones civils i culturals del país, i ja fa temps que està jubilat. I ara el veus, potser indefens, potser desemparat, a l’andana, com si no sabés cap on ha d’anar. Reacciono tard: les portes s’han tancat i el tren comença a rodar.

I si veritablement necessitava ajuda? M’anguniejo pensant que potser demà sabrem que li ha passat alguna cosa, i que aleshores l’angúnia es tornarà una ombra de culpabilitat per aquesta meva falta de reflexos d’ara.

Per sort passa un dia, en passen dos: res no ha posat el seu nom d’actualitat. I escric aquesta nota. Però just quan l’he publicada em recorre un calfred. Potser sí que demà en llegirem el nom al diari i em penediré d’haver-ho fet…

L’obsessió per la sostenibilitat i la falta de confiança en el gènere
humà estan estenent pertot automatismes que pretenen decidir per
nosaltres. I sovint ho fan. O no. […]

Ja són molt corrents les aixetes de molla, que no es tanquen. Vull dir que només cal que les accionem, pressionant-ne el cap, i l’aigua en brolla espontània, durant una estona determinada. I deixen de brollar quan la molla acaba el recorregut, indiferents al teu tempo. I n’hi ha amb ginys encara més sofisticats, que s’activen quan hi passes les mans per sota i t’obliguen a les maniobres més incòmodes si no encertes a tallar el feix invisible a la primera.

També s’escampen de pressa els llums que no s’apaguen. Vull dir que els engeguem i, d’acord amb algun mecanisme ocult, transcorregut el temps que ells es deuen saber, et deixen a les fosques.

Oli en un llum i aigua avall, sí: per obra de semblants artilugis, i en nom del bé superior que és l’estalvi de recursos, deixem de ser responsables del que consumim. Les molles i les cèl·lules fotoelèctriques decideixen per nosaltres l’aigua i la il·luminació que ens cal.

No dec ser sol a constatar-ho: com és que el temps de la màquina i el meu mai no coincideixen? Sovint he d’accionar dues vegades l’aixeta, perquè una em deixa només ensabonat i me’n caldria una i mitja, i la resta de l’aigua es perd. I tres quarts del mateix passa amb els assecamans. I encara més amb els llums, que inevitablement he d’abandonar encesos quan surto, després d’accionar-los pel cap baix dues vegades.

Ara, el més divertit de tot són aquells llums encara més emigmàtics, que s’encenen quan et pressenten i s’apaguen tan bon punt te’n vas. Me n’han instal·lat uns a la vora del despatx, i són tan sensibles, que quan passes pel passadís contigu a l’estança que il·luminen s’encenen, sempre. Allò sembla un festival: vas i, ben involuntàriament, actives el llum per ningú, i així que has passat s’apaga. Però quan tornes, a penes uns minuts després, hi torna, ara llum, ara fosca, sempre per ningú.

Ara llum, ara fosca. Així, despreocupats, devem estalviar.

[Diu que l’aixeta de la imatge brolla així a Cala Galdana.]

A mi la florida aquesta d’auriculars que envaeix tantes orelles no m’acaba de fer gràcia. […]

Deu ser que prefereixo sentir què passa al meu voltant, ni que massa sovint no hi hagi gaire res a escoltar. I a més, digueu-me convencional, sóc dels que pensa que tant aïllar-se en la pròpia discografia només pot portar a la incomunicació i l’egotisme.

O això pensava fins que he vist com la noia que baixava del metro corria apressada a tustar l’espatlla de la senyora que la precedia per advertir-la que l’estava arrossegant amb la nansa del paraigua que duia sota el braç on s’havien entortolligat els cables del seu mp3.

Perdoneu el joc de paraules fàcil: lluny d’incomunicar, doncs, en aquest cas els auriculars haurien pogut ser l’origen de nous llaços d’amistat. Ho haurien pogut ser, si la dama del paraigua hi hagués posat una altra cara. La seva feia por.